dimarts, 28 d’octubre del 2014

FER O NO FER (I NO ÉS DISLÀLIA)



"Això no pot ser suspès. No es pot prohibir allò que no es fa. No puc acceptar la hipòtesi que això quedi suspès. Per tant, continuarem fent això que fem. Jo crec que s'hi enganxaran els dits. Farem tot allò que ja fem perquè hi hagi urnes el 9 de novembre"


"WAR IS NOT NOBLE"


L’art de mirar-se (patriòticament) el melic no és exclusiu de per aquí, gairebé no caldria ni dir-ho. Però com que tenim tendència –jo el primer– a desfer-nos en elogis d’aquell nord enllà “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, convé llegir articles com aquest del Guardian, per adonar-se que també allà “els meus són els meus”, que també tenen tirada per una tebior sentimental que es confon amb la noblesa, que la massa s’abocarà, commoguda, als muntatges “artístics” i als memorials de fonaments fràgils i discutibles, molt més que no a l’art més expressiu i carregat de significació. I que els seus grans herois poden tenir les mans molt brutes, com va recordar el mes passat John Carlin, parlant del menyspreu que el seu pare sentia per Winston Churchill: "Y encima, me dijo mi padre, Churchill fue un carnicero. Nunca, nunca le perdonaría el bombardeo de la ciudad alemana de Dresde que él mismo autorizó en 1945, con la guerra ya prácticamente ganada, y en el que murieron sin justificación 250.000 civiles indefensos, más que en Hiroshima".

I, tot i això, qui fos britànic, eh?

dilluns, 13 d’octubre del 2014

SPAGHETTI WESTERN




La pel·lícula es va titular en castellà Infierno de cobardes, amb aquell do d'alguns distribuïdors per l'alta volada retòrica (ara no s'hi maten tant i sovint deixen els títols en anglès), tot i que de fet l'original es deia High Plains Drifter. És de 1973, la segona que va dirigir Clint Eastwood, i no deixa de ser un més dels westerns menors que la indústria nord-americana va rodar durant aquells anys a l'ombra de l'èxit de la trilogia d'spaghetti westerns protagonitzada per Eastwood, dirigida per Sergio Leone i rodada a Almeria. En recordo l'argument a grans trets i algunes imatges i seqüències, però no diria pas que es tracta d'una pel·lícula memorable ni important. Eastwood hi fa el paper d'un pistoler sense nom que arriba a un poble rostit pel sol i sotmès a la violència de bandolers i malfactors. El seu personatge és tèrbol, perquè, de la mateixa manera que fa de justicier a favor de qualsevol desconegut, viola en un paller una prostituta que l'ha provocat. El cas és que el poble es troba sota l'amenaça d'un delinqüent venjatiu que sortirà aviat de la presó i que tothom tem que tornarà per saldar uns comptes pendents. La solució, com era previsible, és encomanar-se al nouvingut sense nom, que els ensinistra perquè es puguin defensar. Per instigació del sense nom, el dia que ha de tornar el dolent el rètol de l'entrada del poble apareix amb el nom canviat: ara es diu Hell (Infern), i totes les cases estan... pintades de vermell! No explicaré ara com acaba, perquè tampoc ve al cas, però, de manera inevitable, la pel·lícula em va venir immediatament al cap quan vaig saber la notícia que en un poble de les Terres de l'Ebre havien decidit pintar les cases de groc seguint la campanya pel referèndum de l'Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l'actitud d'estaquirot, aquest palplantament de Rajoy digne de la impassibilitat que va fer famosa Buster Keaton, resulti molt irritant en el moment que hi ha plantejat un problema polític important a Catalunya (i a Espanya). Però no dubto tampoc que aquesta sobreactuació amb què una part de la societat (i dels mitjans de comunicació) de Catalunya està intentant d'estirar una situació ja gastada de fa temps està arribant a uns extrems que poden arribar a resultar, en el millor dels casos, risibles.

diumenge, 12 d’octubre del 2014

UNA ALTRA REFLEXIÓ ADIADA


"183. L'americà que va ser el primer a descobrir Colom va fer un mal descobriment"

                                                                           Del quadern G, Quaderns de notes, Georg Christoph Lichtenberg

dissabte, 11 d’octubre del 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (i 4): VIDA D’UN GAT INDEPENDENT

C. A. Jordana, El món de Joan Ferrer. Edicions de 1984, 2009.

Les complicades maniobres per dutxar-se en una banyera que no té cortina ni estora sense obrir-se el cap i evitant un mullader exagerat; la peculiar mecànica de la doble cua de viatgers sentados i parados (de peu dret) per accedir al troleibús de Buenos Aires, amb la picaresca consegüent; la tècnica de pescar les fulles de te que sempre queden surant a la tassa; la batalla contra un fastigós escarabat enfilat a la paret de l’habitació. A El món de Joan Ferrer C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) demostra una extraordinària capacitat per explotar situacions com aquestes, descrites amb una minuciositat carregada d’humor, tot construint un veritable microcosmos entorn de la figura d’un exiliat català, un escriptor separat amb un fill a Santiago de Xile i una filla a Barcelona. Nou jornades de la vida de Joan Ferrer al Buenos Aires de mitjan segle XX constitueixen la trama d’una novel·la sense argument tradicional, però carregada de fets, de detalls, de gestos, de records.

Sembla mentida que pugui haver passat desapercebuda. D’entrada, perquè és una novel·la divertida a més no poder. Arrenca amb un parell de pàgines trepidants, plenes d’enginy verbal, de domini narratiu, Jordana en estat pur, amb aquell estil tan característic que es va poder apreciar en l’oportuna reedició dels articles de Meridià. Perquè, per més que resulti paradoxal, una novel·la com El món de Joan Ferrer, que descriu una experiència de profunda i dolorosa soledat a l’exili, es llegeix en molts moments amb un somriure a la cara. Ara, Jordana juga fort, i fa una novel·la de l’exili a Buenos Aires amb intenció totalitzadora (en aquest sentit, va prou més enllà que Pere Calders a L’ombra de l’atzavara, novel·la del D.F. de Mèxic, més convencional, amb una narració sense tants meandres). La força amb què reflecteix el batec de la vida moderna s’entén des del Buenos Aires dels anys cinquanta, o des de la Catalunya republicana, però hauria xocat amb la grisa i provinciana Catalunya de les primeres dècades del franquisme. I, curiosament, s’oblida quan hauria pogut trobar més el seu públic, als anys 80 i 90 –tan urbans, tan de la “modernor” –, no deixa cap rastre, sinó que, de fet, sembla que aleshores interessa més el Jordana contista, de qui es reediten alguns reculls, i no pas aquesta novel·la amb metros i multituds, construïda amb un evident emmirallament en l’Ulisses de James Joyce, de qui Jordana havia estat un dels primers divulgadors a Catalunya. Potser no era moment per novel·les, amb l’esclat de les narracions de Monzó i Pàmies.

Jordana, expert conreador del monòleg interior, l’estrafà aquí en tercera persona –una tercera persona que dissimula el biaix autobiogràfic, que no té per què sobreposar-se a l’ambiciosa construcció novel·lística: això no són les memòries de l’exili de Jordana. El to verbal és més contingut que en alguns dels memorables monòlegs interiors de Meridià, però això no treu que Jordana no vol deixar fora res d’allò que viu, pensa, sent i veu Joan Ferrer, i aspira a donar una visió total de la seva solitària vida a Buenos Aires, però servint-se del distanciament de la tercera persona.

Maria Campillo, veterana vindicadora de Jordana i responsable d’aquesta edició, assenyala a la “Presentació” un joc irònic i simbòlic en la tria del nom del protagonista, ja que el primer català del qual es té constància que, el 1549, va arribar a Santiago de Xile (primera etapa de l’exili de Jordana, abans de passar a l’Argentina), es deia precisament Joan Ferrer. No hauríem d’oblidar, però, que ja el 1929 Jordana va batejar així el protagonista del conte “El covard” (inclòs al recull Tot de contes), que comença amb l’evocació d’un terror infantil que traspua un to personal, precisament el que domina arreu de l’examen de consciència que és aquesta novel·la-testament reeditada ara, després de quedar inèdita en morir l’escriptor i de ser publicada, sense gaire ressò, el 1971.

La clau autobiogràfica, ja ho he dit, és una de les línies de força, perquè Joan Ferrer és un indissimulat àlter ego de Jordana i fa les mateixes coses que ell feia a Buenos Aires: viure en una dispesa, traduir i redactar informes de lectura per a una editorial dirigida per un català, passejar i veure molt poca gent coneguda, fent la “vida del gat que va per les seves”, com explicava a Agustí Bartra en una carta. I recordar, sobretot recordar. Es tracta, doncs, del relat d’una experiència de soledat: per més avesat que està a la vida de Buenos Aires, Joan Ferrer se sent “en un lloc estrany, ple d’una desolada sorpresa”. És un exiliat de seixanta anys que es mira al mirall preguntant-se “Qui voldries ésser?” i que no gosa respondre’s “Jo mateix”.

Però gràcies a la complexa arquitectura de la novel·la, que avança jornada rere jornada amb una estructura concèntrica i reiterativa, Jordana transcendeix el repàs a una biografia intel·lectual (passa comptes, per exemple, amb Carles Riba, encarnat en el personatge de Carmel Margenat, al qual critica tant des del punt de vista moral com literari) i l’evocació de la vida a Catalunya que ha perdut. De fet, és la introducció d’alguns records a partir de pretextos de la vida a Buenos Aires allò que, de vegades, apareix més forçat, més mecànic, més previsible, en l’esplèndid encavalcament de somnis, escenes de carrer i de la dispesa, reunions de feina i reflexions suscitades pels llibres que tradueix o recensiona Joan Ferrer. Com diu Benet i Jornet, l’arquitectura rígida, la carcassa estructural de la novel·la, a la manera de l’Ulisses de Joyce (a cada capítol li correspon un pecat capital i una ciència, en cada un hi ha un somni i un record que suscita reflexions), pot passar desapercebuda durant alguns capítols, i fins i tot al capdavall podem no haver detectat alguns dels motius repetits. Però tampoc cal tenir present el referent homèric –resumible en un esquema– per gaudir de l’Ulisses.

Aquesta és, per mi, l’única falla de la novel·la: que, en els capítols finals, en algun moment es vegi una mica la carcassa, que hi hagi recordances catalanes entrades una mica amb calçador, que el pretext s’imposi de vegades sobre la ficcionalització. En aquests passatges, trobo que predomina la sensació que Joan Ferrer és una màquina de pensar fora del temps que està vivint a l’exili, però no és pas que això no sigui igualment vàlid per a la resta del llibre (i, a més, resulta ben congruent amb la imatge del rellotge espatllat de Joan Ferrer, que té una busca fluixa, detall autobiogràfic de Jordana: Julià Guillamon el va localitzar per mostrar-lo a l'exposició Literatures de l'exili, com va explicar a L'Espill). És a això a què es referia Joan Fuster quan retreia intel·lectualisme i enravenament a Jordana? No m’atreviria a dir-ho, i em fa l’efecte, d’altra banda, que quan va escriure les pàgines sobre Jordana de la seva Literatura catalana contemporània no havia llegit El món de Joan Ferrer, per una simple qüestió cronològica.

No he acabat amb aquesta novel·la. Sé que, com en el cas d’Incerta glòria, la tornaré a llegir i que potser aleshores repensaré aquests dubtes, en un sentit o un altre, i que hi trobaré altres motius de reflexió. En qualsevol cas, se m’imposa com una de les nostres novel·les fonamentals, com una obra de gran modernitat. La forma semidiarística, el safareig sobre Triadú i Riba, l'autoreferencialitat de l'últim capítol, quan revisa l’obra pròpia, pot despistar els amants dels índexs onomàstics i dels romans à clé. Però El món de Joan Ferrer, encara que fos rigorosament autobiogràfica (que em sembla que no és ben bé el cas, o, si més no, no s'exhaureix la novel·la en aquest nivell de lectura), sedueix per la vigorosa construcció narrativa d’un examen de consciència en la vellesa. Lluís Busquets i Grabulosa, que ha estudiat la correspondència de Jordana, sosté que va escriure la novel·la per a «El Club dels Novel·listes», però, per les dates que esmenta, dedueixo que devia ser quan encara no havia assumit la col·lecció Joan Sales, i només se n’encarregava Xavier Benguerel. Finalment, la va publicar Proa a la històrica col·lecció “A Tot Vent” gairebé quinze anys després de la mort de Jordana, però hauria lluït igual de bé al Club Editor al costat de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Amat-Piniella i Joan Sales. [abril 2010-octubre 2014]