dilluns, 13 d’octubre de 2014

SPAGHETTI WESTERN




La pel·lícula es va titular en castellà Infierno de cobardes, amb aquell do d'alguns distribuïdors per l'alta volada retòrica (ara no s'hi maten tant i sovint deixen els títols en anglès), tot i que de fet l'original es deia High Plains Drifter. És de 1973, la segona que va dirigir Clint Eastwood, i no deixa de ser un més dels westerns menors que la indústria nord-americana va rodar durant aquells anys a l'ombra de l'èxit de la trilogia d'spaghetti westerns protagonitzada per Eastwood, dirigida per Sergio Leone i rodada a Almeria. En recordo l'argument a grans trets i algunes imatges i seqüències, però no diria pas que es tracta d'una pel·lícula memorable ni important. Eastwood hi fa el paper d'un pistoler sense nom que arriba a un poble rostit pel sol i sotmès a la violència de bandolers i malfactors. El seu personatge és tèrbol, perquè, de la mateixa manera que fa de justicier a favor de qualsevol desconegut, viola en un paller una prostituta que l'ha provocat. El cas és que el poble es troba sota l'amenaça d'un delinqüent venjatiu que sortirà aviat de la presó i que tothom tem que tornarà per saldar uns comptes pendents. La solució, com era previsible, és encomanar-se al nouvingut sense nom, que els ensinistra perquè es puguin defensar. Per instigació del sense nom, el dia que ha de tornar el dolent el rètol de l'entrada del poble apareix amb el nom canviat: ara es diu Hell (Infern), i totes les cases estan... pintades de vermell! No explicaré ara com acaba, perquè tampoc ve al cas, però, de manera inevitable, la pel·lícula em va venir immediatament al cap quan vaig saber la notícia que en un poble de les Terres de l'Ebre havien decidit pintar les cases de groc seguint la campanya pel referèndum de l'Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l'actitud d'estaquirot, aquest palplantament de Rajoy digne de la impassibilitat que va fer famosa Buster Keaton, resulti molt irritant en el moment que hi ha plantejat un problema polític important a Catalunya (i a Espanya). Però no dubto tampoc que aquesta sobreactuació amb què una part de la societat (i dels mitjans de comunicació) de Catalunya està intentant d'estirar una situació ja gastada de fa temps està arribant a uns extrems que poden arribar a resultar, en el millor dels casos, risibles.