divendres, 14 d’abril del 2017

TOT BERTRANA (1): UN JO I UN PAISATGE


Prudenci Bertrana, L'hereu / Tots els contes / El vagabund. Edicions de la Ela Geminada, 2016/2016/2017.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 23 de març de 2017.


Amb l’Any Bertrana, inaugurat solemnement l’1 de març, s’ha accelerat el ritme d’edició de la “Biblioteca Prudenci Bertrana”, que reuneix tota la seva prosa: s’han publicat successivament L'hereu (1931) i El vagabund (1933), les dues primeres novel·les de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, i el monumental Tots els contestres llibres que ens situen al cor de la plenitud literària de Bertrana (1867-1941) i que són clau per calibrar el valor del conjunt de la seva obra més enllà de la sempiterna referència a Josafat (1906), el seu gran i durador èxit. Editats amb molt respecte a la llengua de l’autor –a diferència de les edicions pòstumes “normativitzadores”–, són testimoni d’un magnífic prosista que, si no ateny l’excel·lència estilística de Ruyra, usa a les seves millors pàgines un català literari poderós i vibrant, molt genuí i eficaç.
            
         El retorn del Bertrana descatalogat i, de vegades, inèdit (com alguns dels contes) ajuda a entendre la seva figura superant l’estèril dicotomia modernisme/noucentisme. No s’està d’etzibar alguna coça als noucentistes, cert, i, a més, es presenta com una mena de rústic “bàrbar” (un adjectiu que el complau, com subratlla Xavier Pla en l’excel·lent pròleg que encapçala Tots els contes, on fa una ben fonamentada lectura de tota l’obra de Bertrana). Però la tirada per la vida a pagès no és tant ideològica com viscuda, i en això difereix d’un rescatat recent com Eduard Girbal Jaume, que observa el món rural des de fora, com a hoste vingut de ciutat. Des de ben petit, Bertrana ha trepitjat la terra i s’atipa de caminar-hi. Té una comunió quasi panteista amb el paisatge i la natura (un tret, en realitat, poc modernista), i tant quan la idealitza com quan furga en la part fosca i miserable (com a “Les masies tràgiques”, de Proses bàrbares) hi ha realitat, emoció i pietat.

Despatxar Bertrana com un ruralista no té sentit, tot i que és imbatible quan escriu sobre la natura i el paradís mític dels anys feliços: la finca familiar de l’Esparra, a la Selva. El vigor, la netedat i la precisió de la prosa enlairen les narracions de Proses bàrbares, contes de caça com La bassa roja o els capítols de L’hereu en què descriu la pela i la venda dels suros de la propietat, el treball de carbonar la fusta per treure rendibilitat al bosc o la devastació de l’incendi forestal que tanca la novel·la. Si Ruyra és el gran prosista de les marines, Bertrana s’imposa de totes totes en els boscatges.

En contrapartida, hi ha una forta crítica, molt rousseaniana, a la vida urbana i al desenvolupament capitalista que fa malbé els valors de la societat agrària. Però Bertrana no ho expressa com un catalanista conservador. Laic i republicà, és també un caràcter individualista, rampellut i indomable, i traspassa la seva manca d’adaptació a la ciutat als textos on la fa ser escenari de la narració: la perspectiva s’enfosqueix, perd tot romanticisme i es torna força sarcàstica, com en el retrat de Girona que fa a El vagabund, o a la novel·la curta El desig de pecar, que té un ambient proper a la recuperada Un film de Víctor Català. També s’eleva el to retòric de la llengua i, fins i tot, de tant en tant, sembla més imprecisa i poc polida, com si la incomoditat de Bertrana amb l’experiència urbana es reflectís en la seva escriptura.

Llegits seguits, els tres llibres mostren la importància del subjectivisme com a impuls bàsic d’aquest món narratiu. L’autobiografia mig dissimulada de les novel·les (canvia noms i circumstàncies, però manté els grans trets) està marcada per l’escassa indulgència amb Innocenci Aspriu, l’àlter ego de Bertrana, un home gris i mediocre. El brillant inici de L’hereu, un despertar semioníric semblant al de Vida privada de Sagarra, un any posterior, es resol al final en el fracàs d’Aspriu per salvar les terres. L’anticlímax s’aprofundeix a El vagabund, on Innocenci, erràtic, no aconsegueix prosperar a la levítica Girona, però Bertrana ens regala uns recorreguts per la catedral que il·luminen retrospectivament l’escenari de Josafat i l’espaterrant relat d’uns jocs florals a Perpinyà. En canvi, el tremp narratiu llueix amb consistència sostinguda de cap a cap dels contes, de quatre dècades, variats i sovint connectats amb les novel·les per personatges i situacions comunes.

           Tenir tot Bertrana a mà era una urgència que feliçment estem satisfent.


Ressenya de Violeta, de Prudenci Bertrana

dissabte, 8 d’abril del 2017

LLUMS I OMBRES


















Jean Echenoz, Llampecs. Traducció d'Anna Casassas. Raig Verd, 2016.
Versió ampliada de la ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 de febrer del 2017.


Amb Llampecs, el francès Jean Echenoz (1947) va culminar el 2010 una trilogia de novel·les breus de caire biogràfic. Novel·les, com s'anuncia a la coberta de les edicions franceses, no pas biografies, per més que segueixen força de prop els fets documentats. Lluny de la recepta adotzenada de novel·la històrica, de la trama convencional farcida d’estampetes d’època i de coincidències més o menys forçades amb personatges reals, Echenoz se serveix de les figures triades per assajar un relat autònom, que alterna fetes i quotidianitat, i on pesa molt la part més dolorosa de la vida: la soledat, el fracàs, la marginació.

Amb un estil d’aparença planera, directe i col·loquial, sense tibar la corda de l’extensió –són novel·les de poc més de cent pàgines–, Echenoz ha desenvolupat en aquestes tres peces minuciosament construïdes un tipus de narració molt suggestiva, gairebé hipnòtica per com captura el lector. Part d’aquesta força ve de l’ús del present, que subratlla la immediatesa de l’acció i li atorga un punt hiperrealista. A més, el present permet a Echenoz distanciar-se com a narrador, tot i que sovint es té la sensació que ens està explicant la història a cau d’orella, com quan introdueix valoracions personals, referències de context o anticipacions que, a més, visibililitzen l'autor.

La trilogia ha crescut a partir de la variació. Ravel (2006), primera de la sèrie i l’única no traduïda al català, abasta els últims deu anys de la vida del músic francès Maurice Ravel (1875-1937), conegut i molt apreciat per Echenoz. És un llibre més aviat trist, marcat per la decadència física de Ravel. L'aproximació que fa Echenoz al músic, hereu dels grans corrents transformadors del segle XIX, és summament íntima, ja des de la commovedora obertura del llibre, quan se'ns presenta el ritual del personatge tancant casa seva abans de sortir cap a una actuació.

          A la magistral Córrer (2008; Raig Verd, 2014) seguim la carrera esportiva del mític corredor de fons txec Emil Zatopek (1922-2000), que Echenoz, poc interessat en els esports, reconstrueix sobretot a partir de les cròniques del diari L'Équipe. Aquí l’arc temporal del relat s’amplia i se situa entre les dues invasions de Txecoslovàquia: la nazi, el 1939, i la soviètica, que va esclafar la Primavera de Praga el 1968.

          Llampecs va més enllà i obre l’objectiu fins abastar tota la vida de l’enginyer i inventor nord-americà d’origen serbi Nikola Tesla (1856-1943), un altre personatge que a Echenoz li cau lluny (“No sé gairebé res sobre la ciència”, ha declarat; i a la mateixa novel·la fa aquest incís: "El públic, que entén tan poc com jo aquestes coses científiques"), i porta l’experiment amb les biografies a un punt d’exhauriment –ho prova que la novel·la posterior, 14 (2012; Raig Verd, 2013), inverteix els termes: els personatges són de ficció, però tot el que s’explica de la guerra del 14 és d’una veracitat extrema, molt documentada.

          A diferència de les dues obres anteriors, a Llampecs Echenoz canvia el nom del protagonista, que es diu simplement Gregor. És un indici que, tot i seguir els fets de la biografia de Nikola Tesla, ha optat per alliberar-se de la fidelitat màxima: l’inventor dóna peu a un major grau d’invenció narrativa, a un relat d’aparença més convencional, amb bons i dolents (Edison, acèrrim rival de Tesla; o l’envejós Angus Napier, l’ajudant de l’últim mecenes de Gregor), i amb trets obertament ficcionals, com el relat de ressons mítics, gairebé premonitori, del naixement de Gregor, geni de l’electricitat, en la foscor d’una mitjanit tempestuosa il·luminada per un llampec “gegantí”, o com l’atropellament que pateix ja ancià, una escena quasi hitchcockiana en què uns coloms es llancen sobre Angus, begut, i li fan perdre el control del cotxe.
Però Llampecs, molt ben traduïda per Anna Casassas, no és Amadeus: Echenoz evita el maniqueisme i insinua, amb el seu estil precís, entre franc i reticent, les debilitats i les mancances que fan que Gregor/Tesla, un savi obsessiu, rampellut i incapacitat per a les convencions socials, acabi convertit en un solitari oblidat de tothom. La seva contradictòria figura planteja els límits de vegades incerts entre geni i bogeria, entre invenció i còpia, entre generositat i egoisme.
          Com a colofó de la trilogia, Llampecs rebla un original i apassionant fresc simbòlic sobre el segle XX, quan Europa es tomba cap a Nord-amèrica. Tot i que el nom de Gregor porti ressons kafkians, la mirada d’Echenoz no és gens mitteleuropea. La fascinació pels Estats Units i la seva cultura, ja present en obres anteriors, com la cèlebre Cherokee, es nota força en la trilogia. Així, si a Ravel ocupa un lloc destacat la gira triomfal que Ravel va fer el 1928 pels Estats Units i Canadà, i a Córrer Nord-amèrica és, en plena Guerra Freda, el territori tabú al qual les autoritats comunistes de Txecoslovàquia no deixen mai que Zatopek vagi a competir, la presència dels Estats Units es fa molt evident a Llampecs. D'entrada, perquè hi transcorre la majoria de la novel·la i Gregor encarna, amb totes les ambivalències, la cristal·lització del somni americà de l'emigrant que s'obre pas i hi triomfa.

         Però és que, a més, des del punt de vista narratiu, les referències i els recursos manllevats de l'edat daurada del cinema nord-americà són pertot arreu. Per exemple, en un fragment com el següent:

La seu de la Western Union: després d'un vestíbul seguit d'uns quants vestíbuls quilomètrics més aranyes, marbres, catifes, estàtues, quadres, tapissoscompassats de conserges, ja prou llargs de travessar, finalment un tràveling frontal molt lent fa aparèixer en George Westinghouse en persona, instal·lat darrere d'una taula de despatx gòtica al fons d'una sala de les dimensions d'un estadi.

            I el cinema serveix també d'analogia en la descripció d'un personatge clau com Angus Napier:

És un noi baix d'aire poruc però perillós, sorneguer encara que una innocència de vegades perduda per la seva mirada, ingènua i tossuda com la d'un àngel, faci la competència a aquest aspecte garneu i li doni un aire de nen una mica boig, capaç de torturar algú fins a la mort mentre l'abraça plorant i li consagra l'amor i la vida entre dues sessions al ferro roent, és a dir, un plagi anticipat de l'aparença de l'actor Elisha Cook júnior, que naixerà a San Francisco al cap de deu anys, igual que en Richard Widmark, un 26 de desembre, abans de traslladar-se per créixer aquí a Chicago i després anar a Hollywood a desenvolupar el seu talent d'artista de segona fila. 

            Indubtablement, el rostre inoblidable d'Elisha Cook júnior, tan present com a secundari en el millor cinema negre americà, no solament és descrit a la perfecció per Echenoz, sinó que serveix per caracteritzar físicament i moralment Angus.

             Es tanca, en definitiva, una de les millors propostes literàries sorgides en la primera dècada del segle.