PECATS I ESTATS
Anna Punsoda, La luxúria; Jordi Graupera, La
supèrbia; Raül Garrigasait,
La ira. Fragmenta Editorial, 2020.
Ressenya publicada a l'edició impresa del "Quadern" del diari "El País" l'11 de juny de 2020
Els últims tres llibrets de
la sèrie “Pecats capitals”, publicats poc abans del confinament, reprenen aquesta
doctrina catòlica com a referent per a una reflexió moral laica, amb una
perspectiva àmplia que tant es remunta a l’encara lluminosa Antiguitat clàssica
com remet a fets i trets socials d’ara mateix, com els tuits de Donald Trump.
Afirma amb raó Anna Punsoda, que “la luxúria no és un
pecat sinó un luxe en què només han pogut caure els homes durant molt segles”.
Per això està bé que sigui una dona qui l’abordi. Més que fer un recorregut
històric d’opressions, violències o sotmetiments, Punsoda prefereix centrar-se
en “el desig del subjecte modern”, és a dir “el desig d’homes i dones”, en peu
d’igualtat o, almenys, en igualtat de drets. Defuig així el tòpic de la luxúria
masculina depredadora però víctima de la luxúria incitant de la femella diabòlica,
i reclama poder viure “amb tanta dignitat com sigui possible” l’experiència del
desig, una escletxa de la personalitat esquiva a la racionalitat.
Partint d’una anècdota real i de dos personatges
literaris (Jane Eyre i Aloma), Punsoda mostra una genealogia del desig que
oscil·la entre l’amor-passió, encunyat als relats medievals de Tristany i
Isolda, i l’automatisme llibertí del Marquès de Sade. Atenta al pes de les
repressions culturals, religioses i polítiques, sosté que la luxúria no és tan
espontània com sembla, perquè mancances i limitacions prèvies determinen els
actes en què intervé. Punsoda acaba amb una honesta i valenta reivindicació del
poder subversiu del desig que no ignora els riscos i les indefensions vinculats
a les situacions de poder i domini en què té lloc.
Trobem pinzellades personals en la majoria de títols de
la sèrie –al capdavall, no té voluntat acadèmica tot i l’exigència
intel·lectual–, però a La supèrbia,
sobretot al principi, Jordi Graupera frega l’exhibicionisme. Sigui per autoconsciència
mediàtica, sigui per ganes de fer del vici virtut, es llança a parlar de la
supèrbia en primera persona i fa una mica d’angúnia. Però aquesta estratègia dona
pas al tema veritablement central: el paper de l’Estat en les nostres vides,
com ens vol controlar, com ens hi podem enfrontar. Partint de Hobbes i passant
per Balmes, Graupera, liberal a l’americana a ultrança, reflexiona sobre
supèrbia i sobirania, busca les pessigolles al terme mig aristotèl·lic i acaba
parlant del que li interessa: d’espanyols i catalans com a termes oposats, com
a amos i esclaus. Que situï l’origen del catalanisme en el Compromís de Casp,
que magnifiqui l’independentisme al segle XIX o que parli de “pobresa
d’esperit” generalitzada a la Catalunya de la postguerra no sé si encaixa amb
ser superb o amb algun altre adjectiu menys falaguer. En tot cas, abunden les
frases llampants al servei d’una causa política en què la supèrbia no fa nosa.
Ressenya dels quatre primers volums de la sèrie