divendres, 12 de febrer de 2021

 

UN NARRADOR A CONTRAPÈL



Eduard Girbal Jaume, La reencarnació de la Matèria i altres relats. Edició d’Agnès Prats Soler. Edicions de 1984, 2020.
Ressenya publicada a l'edició impresa del "Quadern" del diari "El País" el 4 de febrer de 2021

 

La recuperació de la narrativa d’Eduard Girbal Jaume (1881-1947), que devem des de 2005 a Enric Casasses, Agnès Prats i Edicions de 1984, culmina amb la publicació de la mitja dotzena de relats que va escriure entre 1920 i 1933 al marge de l’admirable trilogia novel·lística L’agre de la terra (1919-1923). Fora prejudicis: Girbal és un gran escriptor. Té una prosa àgil, viva, molt bona orella per reproduir la llengua i les expressions populars, i un sentit de l’humor molt català, més aviat blanc (la Matèria del títol és una dona anomenada Emetèria, i la protagonista de la «Història de la Meca», una simple mecanògrafa), que de vegades prefigura el de Capri i d’altres tira cap a Francesc Trabal.

Predomina aquí l’àmbit urbà: Girbal no era un simple ruralista, per més que hi excel·lís en la trilogia. Com Caterina Albert a Un film, el primer relat mostra la Barcelona del principi del segle XX: un escenari conflictiu, gens ideal, en què patronal i classe obrera s’esbatussen entre vagues, locauts i pistolerisme, i en què la immigració contribueix a fer rutllar “aquest Barcelona movedís i transformador, sempre en trasbals, sempre mudable”. Al seu torn, el que dona títol al recull evoca la vida d’una minyona de l’Eixample en creixement del tombant del segle XIX, un ambient familiar per qui hagi llegit, per exemple, les memòries de joventut de Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Hi ha tensió entre el món urbà i el de pagès en la desubicació a ciutat de Matèria (filla d’Oratjol de la Serra, el fictici poblet arquetípic de la narrativa girbaliana) o en el xoc de la mestra del segon relat amb les forces vives del poble on la destinen.

Per què Girbal ha ocupat fins ara un lloc menor en la nostra tradició? El rebuig de les normes fabrianes i la proximitat a Caterina Albert no l’afavorien. En una carta que Agnès Prats esmenta al breu però sucós epíleg, Girbal es queixa que té dificultats per trobar editor. De fet, cinc dels sis relats els presenta als Jocs Florals, mancats de lideratge en el panorama literari dels anys 20 i 30, i el sisè li publica la revista Catalana, bastió antifabrià on Albert havia publicat Un film per entregues. El regeneracionisme de Girbal, crític amb un catolicisme de fireta i amb les limitacions educatives del país, no lliga amb la Catalunya ideal que el conservadorisme català propugnava. Però la denúncia social que practica, ingènua, sense gruix ideològic darrere, difícilment podia despertar l’interès de la crítica marxista dels anys 60 i 70.

El millor de Girbal és la mirada lliure, desinhibida. L’últim relat, “De com la Genisa Saborella se va tornar bruixa”, pot semblar l’enèsim retorn (el 1933!) als traços gruixuts del ruralisme modernista, però és de fet una estupenda història d’amor fou entre dos desclassats. “La reencarnació de la Matèria”, el relat més concís, té l’aire d’Un coeur simple en el retrat de la minyona, però Girbal vola més baix que Flaubert i resol la història amb un atac a l’espiritisme en voga a Barcelona. I “Els rellotges de mossèn Serraclara”, que reviu, eficaç i hilarant, el provincianisme d’una Saragossa de belle èpoque, queda deslluït per l’anècdota d’un capellà ignorant amb què Girbal lliga caps.

Potser encerta Agnès Prats quan cita un altre fragment epistolar en què Girbal admet que li costa retocar els textos: “y quan ho faig sempre es allargant; may escursant”. Amb tot, aquests relats són una bona lectura per acabar de reivindicar Girbal.