UN NARRADOR A CONTRAPÈL
La recuperació de la narrativa d’Eduard
Girbal Jaume (1881-1947), que devem des de 2005 a Enric Casasses, Agnès Prats i
Edicions de 1984, culmina amb la publicació de la mitja dotzena de relats que
va escriure entre 1920 i 1933 al marge de l’admirable trilogia novel·lística L’agre de la terra (1919-1923). Fora prejudicis:
Girbal és un gran escriptor. Té una prosa àgil, viva, molt bona orella per
reproduir la llengua i les expressions populars, i un sentit de l’humor molt
català, més aviat blanc (la Matèria del títol és una dona anomenada Emetèria, i
la protagonista de la «Història de la Meca», una simple mecanògrafa), que de vegades prefigura el de Capri i d’altres
tira cap a Francesc Trabal.
Predomina aquí
l’àmbit urbà: Girbal no era un simple ruralista, per més que hi excel·lís en la
trilogia. Com Caterina
Albert a Un film, el primer relat
mostra la Barcelona del principi del segle XX: un escenari conflictiu, gens
ideal, en què patronal i classe obrera s’esbatussen entre vagues, locauts i
pistolerisme, i en què la immigració contribueix a fer rutllar “aquest
Barcelona movedís i transformador, sempre en trasbals, sempre mudable”. Al seu
torn, el que dona títol al recull evoca la vida d’una minyona de l’Eixample en
creixement del tombant del segle XIX, un ambient familiar per qui hagi llegit,
per exemple, les memòries de joventut de Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Hi ha tensió entre el món urbà i el de
pagès en la desubicació a ciutat de Matèria (filla d’Oratjol de la
Serra, el fictici poblet arquetípic de la narrativa girbaliana) o en el xoc
de la mestra del segon relat amb les forces vives del poble on la destinen.
Per què
Girbal ha ocupat fins ara un lloc menor en la nostra tradició? El rebuig de les
normes fabrianes i la proximitat a Caterina Albert no l’afavorien. En una carta
que Agnès Prats esmenta al breu però sucós epíleg, Girbal es queixa que té
dificultats per trobar editor. De fet, cinc dels sis relats els presenta als
Jocs Florals, mancats de lideratge en el panorama literari dels anys 20 i 30, i
el sisè li publica la revista Catalana,
bastió antifabrià on Albert havia publicat Un
film per entregues. El regeneracionisme de Girbal, crític amb un
catolicisme de fireta i amb les limitacions educatives del país, no lliga amb
la Catalunya ideal que el conservadorisme català propugnava. Però la denúncia
social que practica, ingènua, sense gruix ideològic darrere, difícilment podia
despertar l’interès de la crítica marxista dels anys 60 i 70.
El millor de
Girbal és la mirada lliure, desinhibida. L’últim relat, “De com la Genisa
Saborella se va tornar bruixa”, pot semblar l’enèsim retorn (el 1933!) als
traços gruixuts del ruralisme modernista, però és de fet una estupenda història
d’amor fou entre dos desclassats. “La
reencarnació de la Matèria”, el relat més concís, té l’aire d’Un coeur simple en el retrat de la
minyona, però Girbal vola més baix que Flaubert i resol la història amb un atac
a l’espiritisme en voga a Barcelona. I “Els rellotges de mossèn Serraclara”, que
reviu, eficaç i hilarant, el provincianisme d’una Saragossa de belle èpoque, queda deslluït per
l’anècdota d’un capellà ignorant amb què Girbal lliga caps.
Potser
encerta Agnès Prats quan cita un altre fragment epistolar en què Girbal admet que
li costa retocar els textos: “y quan ho faig sempre es allargant; may escursant”.
Amb tot, aquests relats són una bona lectura per acabar de reivindicar Girbal.