diumenge, 28 de juny de 2020

GIACOMETTI EN TEMPS DE PANDÈMIA



No sé ben bé què entenen per "nova normalitat" els que se l'han empescat o, més ben dit, copiat, perquè l'expressió sembla que ja té uns anys i s'origina després dels atemptats de les Torres Bessones de 2001. A mi em sonacom l'absurd desescalada, a buida, imprecisa i retòrica llenguota d'assessor de comunicació, com ha explicat molt bé Àlex Grijelmo. Però és indubtable que durant les setmanes de circulació restringida a causa de la pandèmia, es va "normalitzar" una anòmala manera de caminar pel carrer que es caracteritzava per una mena de coreografia de la desconfiança. Les mirades i els gestos tendien a un cert hieratisme, a la fredor, com si ens interroguéssim sobre les raons de cadascú per no ser a casa tancats i barrats. Ens vam tornar esquius. Evitàvem —jo, de fet, encara ho procuro— passar molt a prop dels altres vianants. Topar-hi involuntàriament, com abans passava de vegades, resultava una situació impensable, aquells dies. Els fils de les rutes de cadascú difícilment s'encreuaven i la densitat als carrers es va reduir considerablement, fins al punt que semblava que caminéssim per un d'aquells carrers solitaris, polsosos i batuts pel sol que en els westerns anunciaven un duel de pistolers.

     Aquesta forçada tècnica deambulatòria em va portar al cap el record d'una de les meravelloses escultures d'Alberto Giacometti, La plaça, en què es veuen cinc de les seves característiques figures esprimatxades caminant totes en sentits diversos, totes separades:


     La fotografia l'he tret del catàleg de la primera exposició de Giacometti que vaig veure. Va ser durant el meu primer viatge a Londres, la primavera de 1981. De fet, si el record no em falla, va ser una de les primeres grans impressions d'aquella memorable estada de quinze dies en què la meva anglofília va quedar establerta definitivament. "Giacometti: Sculptures, Paintings. Drawings" s'exposava a la Serpentine Gallery dels Jardins de Kensington, que estaven a tocar de l'hotel on m'allotjava i que segurament vaig recórrer poc després d'instal·lar-m'hi.

     L'exposició em va causar un impacte enorme: Giacometti es va convertir ipso facto en un dels meus artistes favorits, i de fet vaig tenir la sort de tornar a gaudir-ne aviat, perquè el novembre d'aquell mateix 1981, la Galeria Maeght del carrer Montcada de Barcelona en va presentar una exposició, més reduïda que la de Londres, d'escultures, pintures i dibuixos. I, naturalment, quan sis anys després, la Fundació Miró va organitzar la mostra "Els Giacometti", que aplegava obres no solament d'Alberto, sinó també del seu pare, del germà i d'un cosí, vaig córrer per tornar a gaudir de l'obra del gran artista suís. Conservo des d'aleshores els catàlegs de les dues exposicions de 1981 i el prospecte de la de 1987, que he reproduït en la fotografia que encapçala aquest text.

     Les escultures de Giacometti són fascinants, tenen un magnetisme extraordinari, però a mi fins i tot m'agraden més els dibuixos, un garbuix de traços que sembla que batallin per donar forma a la figura retratada. Pot semblar una mena d'impressionisme, però diria que va més enllà. Més aviat expressen la febril recerca de la veritat per part de l'artista, l'intent sempre impossible de copsar la realitat. Això s'aprecia perfectament en el dibuix "Cap d'home", que reprodueixo també del catàleg de l'exposició de la Serpentine Gallery:



     No és el dibuix d'un artista enfollit que s'atipa d'omplir de traços el paper, com aparentment es podria pensar, no. Al contrari, sota la xarxa de línies que sembla que combatin entre si per encertar el retrat, jo hi veig perfectament la cara de l'home que Giacometti està dibuixant: els ulls, poderosos; i les celles, el nas, la boca, els cabells. Potser algú discutiria que aquest sigui de debò un retrat realista; per mi, ho és. Hi veig l'expressió de la persona dibuixada, m'atreviria a dir que hi endevino i tot la persona, que és allò que en el fons busquen els artistes en retratar algú. De fet, aquesta tècnica de dibuix de Giacometti no es diferencia tant de la que fa servir en les seves celebrades escultures. D'acord que són més esquelètiques, més fines i primes (tot i que alguns dibuixos i pintures també tiren per aquesta banda), però són igualment hieràtiques i també hi sembla que l'artista s'hagi estat barallant amb la matèria per extreure'n l'essència de les figures. Hi ha una lluita entre la matèria informe i la figura que en sorgeix.

     Ara fa un any, fugint del brogit de la revetlla de Sant Joan, vaig aprofitar una estada tranquil·la al Matarranya, en una casa de pagès restaurada amb molt bon gust entre centenars d'oliveres, per llegir d'una revolada un llibret breu publicat pocs mesos enrere i que havia corregut a obtenir: El hombre que camina, traduït per Núria Petit, que recull la fascinació de l'escriptor francès Franck Maubert per l'escultura (o escultures, perquè de fet n'hi ha diverses versions) homònima de Giacometti.


     Es tracta d'un llibre peculiar, molt "francès", si se'm permet la frivolitat, perquè hi trobo una mica de sobreactuació del narrador, però, vaja, això tampoc fa gaire nosa perquè transmet molt bé la força poderosa de l'obra de Giacometti. Mig assaig, mig biografia, mig memòria personal, Maubert encerta a descriure una bona part dels sentiments que m'inspira Giacometti i fa alhora un retrat de l'artista que explica el seu lloc una mica excèntric però essencial en les arts plàstiques del segle XX. Ho diu tot quan, a la primera pàgina, afirma:

"El hombre que camina" es nuestro espejo, pues nos representa a nosotros, con nuestra precariedad, nuestro dolor y nuestra soledad. Giacometti logra hacernos compartir la turbia sensación de lo humano. Esta imagen de fragilidad es la nuestra, es la imagen de cualquier ser y también la del artista que va y viene por su taller. Caminar es ser, es existir. "El hombre que camina" representa a todos los que lo contemplan. Su marcha lo proyecta hacia una meta desconocida.

     En el llibre de Maubert he après la comprensible tirada de Giacometti per Rodin i, sobretot, per Cézanne, els vincles amb Francis Bacon, però, per damunt de tot, la seva radical manera de lluitar per plasmar allò que percep, tant si és en dibuix, en pintura o en escultura:

No hay ninguna diferencia entre la escultura y la pintura. Yo practico las dos indistintamente, ya que cada una me ayuda para la otra. Por otra parte, las dos son dibujo, y el dibujo me ha ayudado a ver. El dibujo es la base de todo.

     És una lluita quimèrica, condemnada al fracàs, com si cada obra es quedés en mer esbós. Maubert ho explica així:

Frente a un modelo, retomar una y otra vez sus esbozos para intentar captar la expresión de la cara y su parte invisible, es decir, descubrir lo imposible: lograr la síntesis de la presencia. No deja de repetir que no lo consigue. ¿Cuántas veces ha dicho: "¡No sé hacer nada! ¡Nada! ¡Lo voy a mandar todo a paseo!" Pese a sus esfuerzos, se siente incapaz. Desde sus comienzos perdura una sensación de fracaso que no lo abandona nunca.

     Però aquesta insatisfacció va lligada a una capacitat d'observació tremenda i que, de fet, sí que l'omple de felicitat:

Le gusta pasear por la calle, por las terrazas de los cafés, en su barrio de Montparnasse, observar, mantenerse al acecho. Un gesto, una sonrisa, el aspecto o los andares de alguien, lo colman de felicidad. Con una mina de plomo o incluso con un bolígrafo, capta al vuelo como testigo lo que surge, una silueta, un rostro. [...] ¿Qué busca Giacometti? Mostrar lo que no se ve, la cara oculta. Leer a través del retrato el hombre entero: "Jamás conseguiré poner en un retrato toda la fuerza que hay en una cabeza. El mero hecho de vivir exige ya tanta voluntad y tanta energía"

     I a mesura que passen els anys la lluita del creador es va quintaessenciant fins a donar com a resultat les obres que ens han acabat fascinant:

Giacometti toma conciencia en 1945 de que su arte está en mutación cuando concentra su trabajo no en los rasgos sino en la tensión. Los dibujos de hombres de pie, en movimiento, que esboza durante este período lo demuestran. Algunas líneas de fuerza le bastan para captar el equilibrio físico de un ser que está de pie.

     El hombre que camina és un llibret apassionant per als qui estimem Giacometti, però penso que també ho pot ser per qualsevol persona interessada en l'art. L'anècdota del Giacometti de 14 anys que camina setze kilòmetres a peu, sota la pluja i la neu, de nit, perquè s'estima més gastar els pocs diners que té en un llibre il·lustrat sobre Rodin en comptes de comprar el bitllet que l'ha de portar de l'internat a casa; o l'amistat efímera i commovedora amb un home gran, bibliotecari, amb qui coincideix al tren mentre, als vint anys, viatja per primera vegada a Itàlia per descobrir-hi els infinits tresors artístics, són dos episodis que fan encara més atractiva la lectura del breu assaig de Maubert. Ara que l'enganyosa normalitat de la retòrica política i dels mitjans sembla que ens vol estabornir i distreure de seguir lluitant contra la buidor, contra les desigualtats i contra la injustícia, tornar a les meravelloses creacions de Giacometti resulta ben estimulant.