DE CONRAD A GARCÈS: EL SOL QUE NO CREMA
La lectura d'Amb la corda al coll per ressenyar-lo al "Quadern" em va portar a llegir les altres dues narracions amb què Conrad les havia publicat el 1902, Joventut i El cor de les tenebres. Aquesta ja l'havia llegit anys enrere, imagino que arran de l'adaptació cinematogràfica que en va fer Coppola a Apocalypse Now, però desconeixia Joventut (Youth), que ha passat a formar part de les meves narracions favorites. M'agrada l'esperit anglès del començament:
This could have occurred nowhere but in England, where men and sea interpenetrate, so to speak —the sea entering into the life of most men, and the men knowing something or everything about the sea, in the way of amusement, of travel, or of bread-winning
I m'admira com, en una vintena de pàgines, Conrad retrata la fugacitat del temps i la futilitat de les ambicions humanes mitjançant l'entrebancosa darrera navegació del Judea cap a Bangkok, amb una càrrega de carbó que el converteix, al capdavall, en una pira flotant. És un viatge que, al principi, com una nova versió del mite de Sísif, sembla que no hagi de poder ni començar i que, després, quan per fi el barco aconsegueix salpar, acaba quan és a punt d'arribar a terme. Una de les imatges de la fi del Judea és d'una poderosa espectacularitat:
Half an hour passed. Suddenly there was a frightful racket, rattle, clanking of chain, hiss of water, and millions of sparks flew up into the shivering column of smoke that stood leaning slightly above the ship. The cat-heads had burned away, and the two red-hot anchors had gone to the bottom, tearing out after them two hundred fathom of red-hot chain. The ship trembled, the mass of flame swayed as if ready to collapse, and the fore top-gallant-mast fell. It darted down like an arrow of fire, shot under, and instantly leaping up within an oar’s-length of the boats, floated quietly, very black on the luminous sea.
Les dues àncores enfonsant-se ardents, arrossegant darrere la cadena, igualment roent, i tot seguit el masteler de goneta, que baixa com un dard, com una fletxa de foc, formen una bella i violenta imatge, vibrant colofó de l'accidentada travessia del Judea. Però hi ha un passatge anterior que em va cridar l'atenció per raons personals. És quan Marlowe, el narrador, diu en un dels intents del Judea de salpar:
It was January, and the weather was beautiful —the beautiful sunny winter weather that has more charm than in the summer-time, because it is unexpected, and crisp, and you know it won’t, it can’t, last long. It’s like a windfall, like a godsend, like an unexpected piece of luck.
Aquest sol d'hivern sempre m'ha atret. És aquest sol lluminós però no encegador, que escalfa sense la roentor del sol estival. El sol que veus que busquen els avis asseguts als bancs dels carrers i dels parcs i que, a vegades, he envejat molt. És el mateix sol, si fa no fa, que vaig descobrir en un sonet de Tomàs Garcès, "Tardor", d'un vers del qual vaig treure el títol del blog:
En el marge, la vinya, retorçat el sarment,
ens ofrena l'esclat de les seves banderes.
Remoreja el matí: picarols i fumeres
contra el vidre de l'aire es desfan blanament.
La claror més suau, en un viure més lent.
Fulles seques vindran a colgar les dreceres.
Despullats els fruiters i desertes les eres,
tot a punt per les llargues escomeses del vent.
Oh contrada tranquil·la! Oh divina tardor!
En la pau que l'inunda no torbà el caçador
ni la móra madura ni la flor de la barda.
Aquest sol que no crema, qui el pogués aturar!
La tardor, com qui dubta, si se'n va o no se'n va,
és un núvol dormit en el llac de la tarda.
Sí, aquest sol, com diu Marlowe, encara que arribi tard i sense força, és un regal dels déus, un inesperat cop de sort, un bri de vida al qual volem aferrar-nos. Un sol efímer que voldríem retenir, com escriu Garcés en el seu memorable alexandrí. Vet aquí el motto del blog.
This could have occurred nowhere but in England, where men and sea interpenetrate, so to speak —the sea entering into the life of most men, and the men knowing something or everything about the sea, in the way of amusement, of travel, or of bread-winning
I m'admira com, en una vintena de pàgines, Conrad retrata la fugacitat del temps i la futilitat de les ambicions humanes mitjançant l'entrebancosa darrera navegació del Judea cap a Bangkok, amb una càrrega de carbó que el converteix, al capdavall, en una pira flotant. És un viatge que, al principi, com una nova versió del mite de Sísif, sembla que no hagi de poder ni començar i que, després, quan per fi el barco aconsegueix salpar, acaba quan és a punt d'arribar a terme. Una de les imatges de la fi del Judea és d'una poderosa espectacularitat:
Half an hour passed. Suddenly there was a frightful racket, rattle, clanking of chain, hiss of water, and millions of sparks flew up into the shivering column of smoke that stood leaning slightly above the ship. The cat-heads had burned away, and the two red-hot anchors had gone to the bottom, tearing out after them two hundred fathom of red-hot chain. The ship trembled, the mass of flame swayed as if ready to collapse, and the fore top-gallant-mast fell. It darted down like an arrow of fire, shot under, and instantly leaping up within an oar’s-length of the boats, floated quietly, very black on the luminous sea.
Les dues àncores enfonsant-se ardents, arrossegant darrere la cadena, igualment roent, i tot seguit el masteler de goneta, que baixa com un dard, com una fletxa de foc, formen una bella i violenta imatge, vibrant colofó de l'accidentada travessia del Judea. Però hi ha un passatge anterior que em va cridar l'atenció per raons personals. És quan Marlowe, el narrador, diu en un dels intents del Judea de salpar:
It was January, and the weather was beautiful —the beautiful sunny winter weather that has more charm than in the summer-time, because it is unexpected, and crisp, and you know it won’t, it can’t, last long. It’s like a windfall, like a godsend, like an unexpected piece of luck.
Aquest sol d'hivern sempre m'ha atret. És aquest sol lluminós però no encegador, que escalfa sense la roentor del sol estival. El sol que veus que busquen els avis asseguts als bancs dels carrers i dels parcs i que, a vegades, he envejat molt. És el mateix sol, si fa no fa, que vaig descobrir en un sonet de Tomàs Garcès, "Tardor", d'un vers del qual vaig treure el títol del blog:
En el marge, la vinya, retorçat el sarment,
ens ofrena l'esclat de les seves banderes.
Remoreja el matí: picarols i fumeres
contra el vidre de l'aire es desfan blanament.
La claror més suau, en un viure més lent.
Fulles seques vindran a colgar les dreceres.
Despullats els fruiters i desertes les eres,
tot a punt per les llargues escomeses del vent.
Oh contrada tranquil·la! Oh divina tardor!
En la pau que l'inunda no torbà el caçador
ni la móra madura ni la flor de la barda.
Aquest sol que no crema, qui el pogués aturar!
La tardor, com qui dubta, si se'n va o no se'n va,
és un núvol dormit en el llac de la tarda.
Sí, aquest sol, com diu Marlowe, encara que arribi tard i sense força, és un regal dels déus, un inesperat cop de sort, un bri de vida al qual volem aferrar-nos. Un sol efímer que voldríem retenir, com escriu Garcés en el seu memorable alexandrí. Vet aquí el motto del blog.
