diumenge, 4 d’octubre de 2015

VICENT MARTÍ OCUPA LA TRIBUNA





Un dels modismes més execrables del llenguatge polític i periodístic que ens masteguen habitualment és aquell que diu que tal persona o tal institució ha de "fer pedagogia". Reconec, però, que això que ha fet aquesta setmana el pagès d'Alboraia Vicent Martí, amb l'aquiescència de Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern de la Generalitat valenciana, té una funció o un sentit eminentment pedagògic. Per situar-nos en context, cal tenir present el lloc en què Vicent Martí va pronunciar el seu al·legat indignat contra la indecència política, econòmica i periodística. El Fórum Nueva Economía és una entitat privada, autopresentada com a "organización independiente de debate", que està integrada per empresaris i executius de les empreses més poderoses de l'Estat. Si se'n repassa la llista de membres actuals no hi falta ningú: Florentino Pérez, Salvador Alemany, César Alierta, Antoni Brufau, Esther Alcocer Koplowitz, Joan Rosell, Juan Miguel Villar Mir, Isidre Fainé, José Ignacio Goirigolzarri... Són ben bé els noms d'allò que abans en dèiem els "poders fàctics".

          Per motius laborals, m'ha tocat assistir dues vegades a aquestes sessions de "debat", que Nueva Economía anomena "desayunos informativos" i que consisteixen a convidar una personalitat, generalment política o governamental, perquè faci una conferència i, al final, contesti un nombre determinat de preguntes del públic (que no es formulen mai de manera directa, sinó que es presenten prèviament per escrit i les recull i exposa el moderador). Les dues sessions a què vaig assistir es van celebrar en un hotel de la Gran Via de Barcelona en què, quan t'hi endinses, tens la sensació de tirar enrere mig segle o més, a causa de la pompositat rància del lloc i l'esquifida il·luminació decimonònica. Tot hi té un color daurat esblaïmat, d'una grogor raquítica, envellida. Davant d'una taula presidencial situada en una estrada es distribueixen una sèrie de taules rodones on s'agrupen els assistents. A més dels acompanyants del convidat, que poden ocupar un parell de taules, el públic s'entén que està format principalment per empresaris. No sé si, en les grans ocasions, quan el convidat és un peix gros, hi assisteixen els patrons esmentats abans. Potser sí, tot i que aquesta mena de gent es considera tan important que dubto que trobin que hi hagi algú que mereixi que li dediquin la seva atenció durant una hora i mitja. En tot cas, quan jo hi he anat he vist sempre les mateixes cares desconegudes, avorrides i arnades que s'adivinen en primer pla en el vídeo de València. Davant d'aquests rostres tibats, d'aquest homes vells o envellits que aplaudeixen mecànicament i que sembla que els hagin tret d'un noticiari franquista en blanc i negre, no deixo de pensar que, de fet, els empresaris de debò deuen estar treballant i no pas perdent el temps en aquest esmorzar-col·loqui.

          La impressió que en vaig treure –i que em confirma el vídeo de València– és la d'un món ranci d'homes vells i rics, profundament espanyol: per més que l'acte se celebri a València o a Barcelona, els únics que parlen en català, en tot cas, són el convidat i, a tot estirar, la persona que el presenta; en canvi, el moderador parla indefectiblement en castellà, i en un castellà apegalós, endiumenjat, amb cantarella engominada. I és a aquest públic, i en aquest escenari, davant dels quals han de passar el peatge càrrecs polítics acabats de guanyar unes eleccions o candidats amb futur, que s'han de sotmetre –teòricament– a les preguntes dels senyors importants, dels senyors que compten. De fet, però, és menys seriós que això, tot és més aviat una pantomima del poder. Per això fa sentit la diatriba de Vicent Martí. Perquè se surt de to, perquè trenca la convenció. És clar que li podran retreure les paraules gruixudes, l'ofensa d'assenyalar el públic com a culpable. Segur que li retreuran a Mònica Oltra haver-se aprofitat de la "bona fe" dels organitzadors per "orquestrar" aquest moment de tensió. Però, com diu Vicent Martí, les persones com ell mai són escoltades en aquests fòrums, ni tan sols se'ls permetria l'entrada si no els invités algú com Mònica Oltra. Per això, l'acte pot ser entès com una lliçó.

          De fet, és com una visita d'un mortal ben viu al país dels zombis. Dos detalls ho demostren: el primer, els rostres en primer pla dels comensals de la taula que és més a prop de l'estrada, impàvids, inexpressius, gairebé indiferents als improperis indignats de Vicent Martí; el segon, les paraules de tancament del representant dels patrocinadors, que es limita agrair a Mònica Oltra i, també, a Vicent Martí les seves intervencions. La incapacitat d'aquest home d'encaixar l'estirabot inesperat de Vicent Martí és sensacional. Tot i el que acaba de sentir, no s'aparta de les paraules rutinàries i consabudes que porta escrites. Serà l'endemà que Nueva Economia Fórum emetrà una nota lamentant "profundamente que los asistentes al desayuno celebrado con la Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, doña Mónica Oltra, hayan podido sentirse ofendidos por el inusual estilo y las palabras utilizadas por el presentador designado por la ponente, don Vicent Martí. Entendemos que esas expresiones, que muchos de los asistentes consideran insultantes y vejatorias, no son compatibles con la misión y la trayectoria de esta organización y sus actividades: ser un espacio de encuentro y de debate plural, respetuoso en las divergencias y sereno. Consideramos que las formas y expresiones usadas por el citado presentador no se justifican en absoluto bajo el derecho a la libertad de expresión, a la que Nueva Economía está consagrada". 

          Aquesta època té l'indubtable aire del final d'un temps, amb ressons evidents del principi de la Transició. Nueva Economía ve a ser una expressió d'aquell búnker de la dreta que s'esverava amb l'adveniment de formes democràtiques. És un búnker, com remarca Mònica Oltra, absolutament mascle: "les úniques dones a la sala són les [que ocupen les taules de representants] del govern valencià". I no té en compte, no sé si per no voler fer sang o per descuit, que sí que hi ha més dones a la sala: les hostesses que serveixen l'esmorzar.

          Els titulars periodístics es quedaran amb l'encesa ràbia i la indignació de Vicent Martí, però les paraules de Mònica Oltra tenen, tot i els modismes de l'argot polític, per poc convencional que ho sigui ella, idees i maneres interessants, que trenquen, ara sí "educadament", l'immobilisme del públic: "el poder no és un substantiu, sinó un verb"; "la sobrietat no és sinònim d'austeritat... letal"; la crítica de l'individualisme però la defensa de l'individu, dels individus. Ara que es parla tant de ruptura, de desobediència, la lliçó de Vicent Martí, amb Mònica Oltra, és un exemple de possibilisme encertat. Fructífer? Ja ho veurem.