dissabte, 8 de febrer de 2014

LEVITACIONS



A mitja carrera, devia ser cap a 1983, va venir a donar una conferència a la Facultat de Filologia Carlos Peregrín Otero, el traductor al castellà de Chomsky. Amb l'encesa vehemència del deixeble del geni que havia sacsejat el món acadèmic llançant les teories de la gramàtica generativa, Peregrín Otero ens va dir que la història de la lingüística tenia tres moments crucials: el segle IV, amb l'obra de Panini, el gramàtic indi; 1957, amb la publicació d'Estructures sintàctiques de Chomsky; i la tercera... aleshores mateix, quan ell ens parlava, quan s'estava parint no recordo quina nova revolució per part de Chomsky que posava en qüestió el que ell mateix havia anat defensant en les últimes dècades. No descarto que, com que tinc una natural i invencible tendència a ser dels últims a assabentar-me de moltes coses, jo encara no m'hagi adonat dels extraordinaris esdeveniments que, mentre ens parlava Peregrín Otero, es vivien al Massachusetts Institute of Technology i que deuen haver revolucionat els coneixements i fins l'esdevenidor de la Humanitat, però, a part que no en trobo cap informació enlloc, vaig tenir ja aquell dia una aproximada intuïció que l'home potser n'estava fent un gra massa, arravatat per l'emoció de treballar al costat d'una figura com Chomsky.

Amb el temps, m'he acabat atipant --i avorrint-- de presenciar moments que es venen com "històrics", des del món de la política al de l'esport, des del de la ciència a les arts. Quantes revolucions informàtiques hem viscut? No donem l'abast a digerir-les! O, per no anar gaire lluny, quantes jornades històriques ha viscut "el procés"? Aquesta cosa que en diuen "sobiranisme" ha proporcionat tantes fites històriques que el que resulta estrany no és que Catalunya no sigui encara independent, sinó que, a més, no lideri la llista dels països més desenvolupats econòmicament ni presideixi el Consell de Seguretat de Nacions Unides. No puc deixar de pensar que una part de la ciutadania de Catalunya sembla últimament com aquestes dones que es calcen uns tacons altíssims, vertiginosos i inversemblants: la planta dels peus els queda lluny del terra i caminen amb passos curts, artificials, mecànics, avançant les cames amb una cautelosa i maldestra rigidesa que permet intuir la por de fotre's de lloros.