dilluns, 10 de febrer de 2014

MÉS SOBRE EL RETORN DE LA LLUITA DE CLASSES


Sí, ho sé: ficar-se amb La Vanguardia és massa fàcil. Entre altres raons, perquè el "mal de Carol" no és exclusiu del diari del senyor Godó. Ahir em vaig quedar garratibat davant d'una successió de pàgines per l'estil en el que va ser durant molts anys el "Diario independiente de la mañana", després --davant la insostenibilitat de la independència-- es va convertir en "El periódico global en español" --que ja són ganes-- i, des de fa algunes setmanes, s'ha quedat en "El periódico global" --suposo que perquè ara surt l'edició brasilera en portuguès i a l'imperi no es pon el sol. Em refereixo, és clar, a l'edició impresa comprada al quiosc. Des de fa alguns mesos, cada dissabte, després de les pàgines de Societat i Cultura, ve una secció que es diu "revistasábado", escrit així, que fa tope enrotllat. El repàs de la revistasábado d'ahir és escruixidor: s'obre amb l'article "Balas sobre Woody", sobre l'acusació d'abusos sexuals contra Woody Allen; segueix "El hundimiento de Thorpe", sobre un campió de natació que pateix adiccions; després, "La obsesión de Lorena", que explica el cas d'una noia que es va obsessionar amb un locutor de ràdio i va voler carregar-se la seva dona; després, "La princesa ausente", que deu ser l'enèsim article que aborda l'estrany casament d'Albert de Mònaco amb una nedadora sud-africana amb la qual no ha tingut cap fill i amb qui es dubta si hi jeu; i, com a remat, la cirereta, "Los últimos días de un actor complejo", pàgina i quart, sis columnes, sis, que descriuen minuciosament els últims i més aviat miserables dies de la vida de Philip Seymour Hoffman (de fet, és un article traduït del New York Times). Independentment de la qualitat dels articles, podria ser el sumari d'El Caso o d'algun programa d'Ana Rosa Quintana (només un sisè i darrer article, sobre la carrera inversora i filantròpica del soci inicial de Bill Gates, se surt d'aquest to groc i sensacionalista dissimulat per un mínim vernís cultural). La tria de temes i la seva ubicació diu molt de la línia d'un diari. La qualitat i l'esforç dels periodistes que el fan pot contradir aquesta línia, que es fa explícita als editorials, a la grandària i la distribució dels titulars i les notícies. Ahir això es va fer ben evident. Perquè, malgrat les continuades baixes, forçades o voluntàries, encara trobo molt interessants unes pàgines on puc llegir el que escriuen Xavier Vidal Folch, David Trueba, Enric Sòria, Carlos Boyero, Joaquín Estefanía, Marcos Ordóñez, Soledad Gallego Díaz i el gran Manuel Rodríguez Rivero, així com la resistent redacció de Barcelona, amb Carles Geli, Jacinto Antón i José Ángel Montañés, que tiren endavant unes pàgines de Cultura que aporten un tou de coneixement amb un punt de vista gairebé sempre entretingut. Són un grapat de bones firmes, sí, però cada cop més apareixen com pàgines soltes, només, deslligades d'una idea coherent de diari. La bona vida s'acaba.