dijous, 13 de febrer del 2014

UNA, GRAN I LLIURE?



Avui, gran esverament al galliner del Parlament. Un diputat de Ciutadans titlla de franquista el lema "Una escola, una llengua, un país" que llueix a moltes escoles. Enganxada i irritació entre Ciutadans i Esquerra Republicana. Aviam: tots sabem a què respon aquest lema, també el diputat de Ciutadans. Igualar la repressió franquista (una política criminal d'un Estat totalitari) amb la immersió lingüística (un mètode pedagògic votat democràticament) és pura demagògia, una irresponsabilitat. Entesos. Ara, l'any passat, el dia que vaig veure en una escola una pancarta amb aquest lema... no em vaig quedar tranquil. No em va agradar. I no vaig pensar en el franquisme, no. Pitjor, em va venir al cap, inevitablement, una altra lletania similar: "Ein Volk, ein Reich, ein Führer" Per descomptat, no se m'hauria acudit anar al Parlament a comparar amb Hitler els dirigents d'aquella escola, ni els de totes les escoles que han fet seu aquest lema. Però, per més que entengui i comparteixi el model escolar que es defensa amb ell, el trobo bastant desafortunat --per les òbvies ressonàncies, que fins i tot els agitadors de Ciutadans hi veuen-- i, a més, el trobo inadequat i imprecís: el model d'immersió lingüística persegueix consolidar un país amb dues llengües, una de pròpia i malferida i una altra de cooficial, però dues llengües per tothom, a l'abast de tothom. La dialèctica de blanc i negre a què ens volen portar alguns a banda i banda, no som pocs els que no l'admetem, i per això caldria anar amb compte amb les paraules que fem servir, perquè també poden ser explosives. Comença a haver-hi massa gent que perd el sentit de la realitat, que només veu veritats i raons absolutes --la seva veritat i la seva raó--, que viu en un permanent sentiment de ser agredit. Només falta que, a sobre, els ajudem a encendre's.