dijous, 6 de març del 2014

LLARGA MÀ













Els comensals que, el dijous 26 d'agost del 2004, a quarts d'onze del vespre, omplim la terrassa del restaurant La Bodega, a la banda de mar de la plaça Molina de Barcelona, girem de cop la mirada cap a una batussa que s'ha muntat al mig de la plaça. Un parell de gossos solts es barallen i es mosseguen en lluita desigual, perquè un gossarro negre s'està cruspint un altre de més petit. No som en un parc, sinó en una plaça dura, però mitja dotzena de gossos campen lliurement sense corretja mentre els seus amos ronden a la vora. Crits inútils per aturar-los, por que en voler separar-los algú en rebi una queixalada, etcètera. Com que no hi ha novetat, apartem la mirada i ens tombem cap als nostres plats, exquisits, i reprenem el sopar.

Ara el que sentim és l’escridassada entre dos homes. El que fa més soroll és un jove castellanoparlant, amb to i aspecte de quillo. Pensem, d’entrada, que és l’amo del gos que ha sortit més malparat, però després, a mesura que avança la discussió, comprenem que en realitat estava assegut a la terrassa d’una cafeteria que hi ha més enllà d’on som, al cap de la plaça, a la cantonada amb Balmes, i que ha saltat per recriminar a l’amo del gossarro que el porti deslligat, amb el perill que això comporta no solament pels altres gossos sinó també per les persones. El quillo es va escalfant, i l’amo del gossarro, un tipus més aviat alt, cepat i corpulent, se’l mira en silenci, sense respondre, sostenint el gos, que ara ja té lligat. Sap que no té raó i per això calla, pensem. Però aquesta actitud enerva el quillo, que li dóna empentetes. Les empentetes, les mirades reptadores del tipus del gossarro, tot plegat acaba encenent una altra vegada la batussa, a pesar que la noia que acompanya el quillo li diu que ho deixi estar. Cos a cos, tots dos acaben a terra repetint la baralla de gossos de fa uns minuts. Ens en fem creus: són dues bestioles més, fins al punt que l’home cepat mossega l’altre, l’esgarrapa. Els acaben separant mentre s'alcen els crits de “Te mato! Te mato!” del quillo, a qui s’acaben emportant perquè no s’hi torni. L’altre segueix immutable, tot i la batussa, i fa com que se’n va lentament de la plaça amb el gos, com qui no vol la cosa, com si no hagués passat res. El quillo hi torna, treu un mòbil i fa una trucada. Truca a la policia. Li diu a l’altre que s’esperi, que li ha fet mal al pit, que la cosa no quedarà així. L’altre segueix retirant-se a poc a poc: ara torna enrere uns passos, ara segueix marxant. Tot plegat ens ha violentat força, però, a poc a poc, ens tombem un altre cop cap a la taula per acabar de sopar.


Al cap d’uns minuts, arriba en efecte una parella de policies. El tipus del gossarro ja no hi és, però el quillo els assenyala la porta de la mateixa plaça on l’home ha entrat i al peu de la qual l’ha escridassat perquè baixés a donar la cara. Som a vint metres d’aquesta porta. Els policies parlen amb alguns dels testimonis, parlen amb el cambrer andalús que ens ha atès a nosaltres i que ens ha fet riure abans amb les seves històries de quan va arribar a la Barcelona de la Transició. Ell ens explica com acaba tot. El tipus del gossarro té un cognom regi: és el nebot del president. Hòstia, és clar! Ara me n’adono: la casa on ha entrat és la casa-museu de l’avi poeta, la casa familiar on el president encara hi viu, a la part posterior. La policia se’n va.