BELLE ÉPOQUE ESOTÈRICA
Joan
Oller, La barca d’Isis. Editorial
Males Herbes, Barcelona, 2014.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País
el 6 de març.
El 23 de gener, aquest “Quadern” recordava com l’entrada
de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la guerra van donar pas a la
destrucció del sistema literari català i a un procés de substitució lingüística.
L’abast d’aquesta brutal imposició es percep comparant la vitalitat de la
novel·la (i de la traducció de novel·la) en els tres lustres anteriors a 1939 amb
el desert i els alts i baixos següents, fins ben bé els anys 60. L’obra de Joan
Oller (1882-1971) és un testimoni d’aquella normalitat cultural segada
violentament. Fill del primer gran novel·lista modern, Narcís Oller, va ser finalista
del premi Crexells el 1934 precisament amb la novel·la que ara es reedita. En
aquells anys republicans en què tot just debutaven Mercè Rodoreda, Salvador
Espriu (narrador, no va publicar versos fins 1946) i Sebastià Juan Arbó, Joan
Oller era ja un veterà, amb una primera novel·la de 1904, però, després de
tretze anys sense publicar-ne, es va contagiar de l’esclat del gènere i en va encadenar
tres en sis anys.
La barca d’Isis (1933)
comparteix amb la precedent i més coneguda, Quan
mataven pels carrers (1930), l’ambició de bastir un retrat d’època. Aquí,
amb una narració força coral, segueix els passos d’una colla de burgesos de la
Barcelona dels anys 20 que flirtegen amb l’ocultisme, l’espiritisme i el
naturisme mentre viuen episodis de maltempsades econòmiques i enganys amorosos.
Els editors destaquen la semblança, com a “novel·la psicològica”, amb Vida privada de Sagarra, obra de l’any
anterior. Semblança plausible, tot i que Oller no té, és clar, la força de
Sagarra –mag de les paraules, dotat d’una mirada irònica i penetrant única– i que
sovint encarcara la llengua. Esgarrifa llegir, per exemple, “la porta del
despatx fou tustada”, lamentable artifici noucentista, però també s’ha
d’admetre que els diàlegs recullen amb realisme expressions de la parla popular
com “graciosa” (gasosa) i “puginar” (pagar
en argot).
Escrita amb ofici, La
barca d’Isis pot resultar ensopida si l’acostem a Sagarra, però està acceptablement
travada –de fet, més que Vida privada,
que té una forma més deixatada i lliure. La trama esotèrica és valuosa pel retrat
sociològic i pel simbolisme d’uns personatges perplexos i sense nord en busca
de sortides vitals, i s’entrelliga amb la trama sentimental i econòmica, amb herències
canviants i bordells que acullen noietes del servei domèstic desflorades que aspiren
a ser vedets. Hi ha denúncies, hipnosis, xantatges, madames, mèdiums, cunyats aïrats, tietes riques i, per damunt de
tot, el contrast entre uns personatges masculins tirant a ridículs i unes dones
que, en aparença secundàries, acaben dominant la situació.
La novel·la convida, en fi, al joc de les continuïtats
històriques. L’espiritisme (recordem Verdaguer) i el naturisme no eren una
novetat de feia quatre dies a Catalunya i, encara que a La barca d’Isis apareixen com una moda de burgesos, ja tenien des
del segle XIX concomitàncies amb l’anarquisme i el progressisme, com ha
estudiat Gerard Horta. D’altra banda, si Joan Safont ha establert un llaminer paral·lelisme actual a partir dels protagonistes de Quan
mataven pels carrers (un separatista i una anarquista, que ara podrien ser un
independentista i una indignada radical), no costa veure com han perdurat o
revifat actituds que Oller mostra a La
barca d’Isis en algunes tendències ecologistes, orientalistes, antimèdiques
i esotèriques.