dijous, 20 de març de 2014

BELLE ÉPOQUE ESOTÈRICA


Joan Oller, La barca d’Isis. Editorial Males Herbes, Barcelona, 2014.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 6 de març.

El 23 de gener, aquest “Quadern” recordava com l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la guerra van donar pas a la destrucció del sistema literari català i a un procés de substitució lingüística. L’abast d’aquesta brutal imposició es percep comparant la vitalitat de la novel·la (i de la traducció de novel·la) en els tres lustres anteriors a 1939 amb el desert i els alts i baixos següents, fins ben bé els anys 60. L’obra de Joan Oller (1882-1971) és un testimoni d’aquella normalitat cultural segada violentament. Fill del primer gran novel·lista modern, Narcís Oller, va ser finalista del premi Crexells el 1934 precisament amb la novel·la que ara es reedita. En aquells anys republicans en què tot just debutaven Mercè Rodoreda, Salvador Espriu (narrador, no va publicar versos fins 1946) i Sebastià Juan Arbó, Joan Oller era ja un veterà, amb una primera novel·la de 1904, però, després de tretze anys sense publicar-ne, es va contagiar de l’esclat del gènere i en va encadenar tres en sis anys.

La barca d’Isis (1933) comparteix amb la precedent i més coneguda, Quan mataven pels carrers (1930), l’ambició de bastir un retrat d’època. Aquí, amb una narració força coral, segueix els passos d’una colla de burgesos de la Barcelona dels anys 20 que flirtegen amb l’ocultisme, l’espiritisme i el naturisme mentre viuen episodis de maltempsades econòmiques i enganys amorosos. Els editors destaquen la semblança, com a “novel·la psicològica”, amb Vida privada de Sagarra, obra de l’any anterior. Semblança plausible, tot i que Oller no té, és clar, la força de Sagarra –mag de les paraules, dotat d’una mirada irònica i penetrant única– i que sovint encarcara la llengua. Esgarrifa llegir, per exemple, “la porta del despatx fou tustada”, lamentable artifici noucentista, però també s’ha d’admetre que els diàlegs recullen amb realisme expressions de la parla popular com “graciosa” (gasosa) i “puginar” (pagar en argot).

Escrita amb ofici, La barca d’Isis pot resultar ensopida si l’acostem a Sagarra, però està acceptablement travada –de fet, més que Vida privada, que té una forma més deixatada i lliure. La trama esotèrica és valuosa pel retrat sociològic i pel simbolisme d’uns personatges perplexos i sense nord en busca de sortides vitals, i s’entrelliga amb la trama sentimental i econòmica, amb herències canviants i bordells que acullen noietes del servei domèstic desflorades que aspiren a ser vedets. Hi ha denúncies, hipnosis, xantatges, madames, mèdiums, cunyats aïrats, tietes riques i, per damunt de tot, el contrast entre uns personatges masculins tirant a ridículs i unes dones que, en aparença secundàries, acaben dominant la situació.

La novel·la convida, en fi, al joc de les continuïtats històriques. L’espiritisme (recordem Verdaguer) i el naturisme no eren una novetat de feia quatre dies a Catalunya i, encara que a La barca d’Isis apareixen com una moda de burgesos, ja tenien des del segle XIX concomitàncies amb l’anarquisme i el progressisme, com ha estudiat Gerard Horta. D’altra banda, si Joan Safont ha establert un llaminer paral·lelisme actual a partir dels protagonistes de Quan mataven pels carrers (un separatista i una anarquista, que ara podrien ser un independentista i una indignada radical), no costa veure com han perdurat o revifat actituds que Oller mostra a La barca d’Isis en algunes tendències ecologistes, orientalistes, antimèdiques i esotèriques.