dilluns, 30 de maig de 2016

JAUME VALLCORBA: ESBÓS BIOGRÀFIC



Els responsables de la revista acadèmica Estudis Romànics de l'Institut d'Estudis Catalans em van demanar l'any passat un resum biogràfic de Jaume Vallcorba destinat a la secció de necrologies d'aquesta publicació. Vaig pensar que el que se'm demanava no era una evocació personal, que ja vaig escriure al blog, sinó una aproximació a la seva vida. Vaig anar als fets, doncs, remenant papers a casa i a Internet, tirant de records propis i de persones que van conèixer Vallcorba, a les quals vaig fer preguntes, i vaig descobrir molt més del que jo sabia o vaig viure. El nou número d'Estudis Romànics acaba de ser publicat en paper i també es pot llegir en xarxa. Transcric aquí l'inici del meu escrit:

Resulta difícil imaginar la cultura catalana des de la fi dels anys setanta sense la figura singular de Jaume Vallcorba, mort prematurament als seixanta-quatre anys després de patir un tumor cerebral fulminant detectat a penes tres mesos abans. Editor llegendari de Quaderns Crema, professor universitari brillant i escriptor d’obra curta però consistent, Vallcorba encarna a la perfecció el paper de l’agitador cultural, de l’home que sacseja consciències i hàbits i aconsegueix fer més rica la tradició i la societat en què s’insereix. La seva presència sempre va resultar llampant, a contra corrent, i no passava desapercebuda, però, a diferència de tants personatges culturals de nyigui-nyogui, plens de faramalla i buits de contingut, el gruix intel·lectual que hi havia darrere la presència peculiar de Vallcorba no fa sinó engrandir la seva personalitat.

           Fill de l’enginyer i gramàtic barceloní Jaume Vallcorba i Rocosa i de Teresa Plana, filla de Constantí, que el 1964 va fundar l’Empresa Plana de transport en autocar, Vallcorba va néixer a Tarragona el 1949, on el seu pare va estar destinat pel Ministeri d’Obres Públiques entre 1943 i 1946 i on s’havien conegut la mare i el pare, tot i que la família, en què Vallcorba era el més gran de quatre germans, aviat es va traslladar a Barcelona. Va estudiar a La Salle Bonanova, on va fer el batxillerat de ciències i ja va començar a fer-se notar com a lletraferit: en una ocasió, va escriure un examen de biologia en vers. L’examen va ser qualificat amb un excel·lent, però l’hermano, després de felicitar-lo, li va dir que no calia que ho tornés a fer.

        Tot i haver fet el PREU –el curs pont preuniversitari– de la branca de ciències, va  triar estudiar Filosofia i Lletres a la flamant Universitat Autònoma de Barcelona, segons ell per seguir la qui seria la seva primera dona, Pucci Vilurbina. Però el cert és que Vallcorba venia ja d’una tradició familiar profundament lletrada i culta. L’avi patern, bibliòfil, havia tingut una biblioteca de prop de quinze mil volums, que es va perdre durant la guerra civil, i el pare, tot i l’ocupació professional com a enginyer, era un notori lletraferit i va anar aplegant, al seu torn, una àmplia biblioteca, a la qual va oferir lliure accés al seu fill. Molts títols eren en francès, llengua que el petit Jaume parlava també amb una professora de piano que va tenir, en un primera etapa de la seva condició poliglota, que el va portar més endavant a parlar també italià, anglès i alemany.

        L’adolescent Vallcorba, com tants joves de l’època, serà seduït per la cultura pop, que ell acabarà assumint d’una manera molt personal. A cavall entre la literatura, les arts plàstiques i la música, desenvolupa una inquieta carrera artística amb una clara orientació contracultural. Amic de Pau Riba, a qui més tard publicarà la novel·la Ena (1987), participa en concerts del contestatari Grup de Folk, sorgit als últims anys seixanta com a alternativa als Setze Jutges, i fa lectures poètiques “integrals”, com “Poeeeetna”, al Club de Joves de Tarragona, l’estiu de 1968, que ell mateix descriu com un acte que barreja “colors, sons psicodèlics, olors i gustos”. Dins d’aquesta tendència, el 1972 compra el taller de serigrafia Aiguadevidre, que el pintor i gravador sevillà Manolo Gómez ha abandonat, i juntament amb Pucci Vilurbina, Oriol Tresserra i Alexandre Ferrer s’introdueix en el món del disseny gràfic, que tindrà un paper rellevant en la seva futura trajectòria editorial. Fins 1975, a Aiguadevidre s’estampen draps i davantals de cuina que es venen a Detrás, la flamant botiga d’artesania popular i experimental vinculada a Vinçon, i també es fan estampats pop per a samarretes de Groc, la primera botiga del dissenyador de roba Toni Miró. També s’hi imprimeix paper de regal i cartells, com el del primer concert a Espanya de Frank Zappa, encarregat pel promotor Gay Mercader.

L'article complet es pot llegir aquí.