diumenge, 17 de juliol de 2016

TRES NOVEL·LES DE MIA COUTO (2): L'AFINADOR DE SILENCIS



Mia Couto, Jesusalém. Editorial Caminho, 2009.

No sé si hi ha una forma Mia Couto, un tret identificador de les seves novel·les (dels seus contes n'he llegit pocs, i fonts ben informades em diuen que potser són millors i tot que les novel·les). Els lectors tendim de vegades a simplificar, a quedar-nos en la crosta de les obres literàries. Un autor es trencarà les banyes per reinventar-se en cada llibre, o assajarà noves vies i sortides a la seva creativitat, però és possible que les expectatives generades pels escrits anteriors determinin que el lector hi busqui la seguretat del que ja coneix i li ha agradat, i que esperi repetir el goig que va experimentar en el passat, fixant-se més en el tret idiosincràtic de l'autor que no pas en la novetat o la variació. La raó, probablement, es troba a mig camí d'aquests dos plantejaments, perquè ni tota innovació és reeixida ni la tradició és rebutjable pel fet de ser-ho.

     El cas és que les novel·les que havia llegit de Mia Couto en els darrers anys m'havien agradat sense entusiasmar-me i trobava que estaven força pastades d'un mateix motllo, d'una forma familiar: el relat coral, l'entrecreuament d'històries, el palimpsest de veus propi de l'entorn de tradicions orals en què sorgeix la seva narrativa, d'altra banda sòlidament literària i vinculada al fet de l'escriptura. Només el record de la seva primera novel·la, Terra somnàmbula, s'allunyava d'aquesta matriu, amb els dos protagonistes aïllats o abandonats als marges de la guerra civil moçambiquesa. Però fa massa anys que vaig llegir aquesta novel·la i no me'n queda una memòria gaire precisa, entre altres raons perquè la infame traducció d'Eduardo Naval s'imposava sobre la impressió d'haver llegit una gran novel·la.

     Per això, el començament de Jesusalém (que es va traduir al castellà i va passar sense pena ni glòria) em va impactar molt. El primer capítol, titulat "Eu, Mwanito, afinador de silêncios", s'obre amb aquestes paraules: 

A primeira vez que vi uma mulher tinha onze anos e me surpreendi subitamente tão desarmado que desabei em lágrimas. Eu vivia num ermo habitado apenas por cinco homens. Meu pai dera um nome ao lugarejo. Simplesmente chamado assim: "Jesusalém". Aquela era a terra onde Jesus haveria de se descrucificar. E pronto, final.

     Meu velho, Silvestre Vitalício, nos explicara que o mundo terminara e nós éramos os últimos sobreviventes. Depois do horizonte, figuravam apenas territórios sem vida que ele vagamente designava por "Lado-de-lá". Em poucas palavras, o inteiro planeta se resumia assim: despido de gente, sem estradas e sem pegada de bicho. Nessas longínquas paragens, até as almas penadas já se haviam extinto.

     És una arrencada memorable. Concreta, precisa. I generadora de suggeriments i d'expectatives. Sembla insinuar un relat distòpic, la vida després d'alguna mena d'apocalipsi, fins i tot amb les implicacions religioses que hi ha darrere el nom del lloc, aquest Jesusalém que només funciona en portuguès, perquè traduït literalment com "Jesusenllà" (o "Jesusallende", com seria en castellà) perd la gràcia de l'original, en què Jesusalém i Jerusalém són quasi homòfons. Imagino que l'opció "Jesusalén" de la versió castellana és una solució a mitges, i en aquest sentit potser hauria estat una bona alternativa emprar el títol amb què la novel·la es va publicar al Brasil: Antes de nascer o mundo, que encaixa molt amb el sentit de la novel·la (de fet, a la penúltima frase del llibre Mwanito afirma: "Afinal, o mundo nunca chegou a nascer"). O amb aquestes paraules que vénen poc després dels paràgrafs inicials i que confirmen la primera impressió de món tancat i aïllat:

A humanidade era eu, meu pai, meu irmão Ntunzi e Zacaria Kalash, nosso serviçal que, conforme verão, nem presença tinha. E mais nenhum ninguém. Para dizer a verdade, esqueci-me de dois semi-habitantes: a jumenta Jezibela, tão humana que afogava os devaneios sexuais do meu velho pai. E também não referi o meu Tio Aproximado.

     Cinc homes i una burra en una mena de no-lloc, en un paratge remot. A partir d'aquest plantejament tan definit, Couto desenvolupa la seva història, gairebé sempre amb la veu de Mwanito, el nen que afina (o esmola) silencis. El relat és més lineal que en altres novel·les, a primera vista pot semblar fins i tot més clàssic, més "occidental": cinc personatges tancats en un àmbit clos. Probablement aquesta és una falsa expectativa, o una d'aquelles simplificacions que deia. No crec que Couto hi hagi renunciat a la mirada profundament africana que el caracteritza ni que li hagi agafat un rampell d'ara-em-possaré-estupendo-perquè-vull-que-em-donin-el-Nobel-i-faré-una-novel·la-clàssica. No, senzillament ha agafat una colla de personatges propis del seu món narratiu i els ha tancat en un espai reduït, tot i que obert, perquè es troben en plena naturalesa, i ha desenvolupat amb ells tot un món familiar, amb una forta càrrega de dolor i de brutalitat, de fracassos i de sentiments de culpabilitat, però també d'esperances i d'il·lusions, encarnades sobretot en Mwanito i Ntunzi. Primer desplega l'explicació d'aquest món tancat, d'aquest atípic microcosmos familiar masculí, i després el posa en qüestió amb la introducció d'un personatge femení: una dona, una blanca, una portuguesa.

     El resultat és que Couto capgira les expectatives inicials, jugant fins i tot amb la intriga, un tret que potser no és gaire habitual en ell, però que aquí serveix per reforçar la densitat del relat familiar, de les ombres del passat --ombres personals, ombres del colonialisme, ombres de la guerra civil-- , fins a tancar la novel·la amb una resolució emocionant, que entomes amb aquell sentiment contradictori que provoquen les grans novel·les: les ganes d'arribar a l'última pàgina per saber com acaba tot i, alhora, el desig que el relat no s'acabi mai, perquè els personatges se t'han ficat al cap i, doncs, també, en la teva vida, i no vols abandonar-los. Quan acabes l'última pàgina vols seguir acompanyant Mwanito en la seva recerca, en el camí de la seva vida. Després del dolor, de l'aïllament, dels silencis d'una infantesa en part negada, el final de Jesusalém obre moltes portes, té un sentit positiu i esperançador.

     Ara que acabo de llegir Canadà, de Richard Ford, una altra gran novel·la narrada des del punt de vista d'un nen al qual es priva d'una infantesa convencional, m'adono que la perspectiva de Couto és tremendament eficaç. Jesusalém sorprèn, colpeix i commou profundament, i m'ha fet mirar la seva narrativa amb ulls nous, amb un interès renovat i amb un respecte absolut. I, com altres llibres seus, m'ha fet estimar Moçambic, un país amb tanta vida, on, com va explicar Henning Mankell, per no tallar un arbre, el propietari d'un hotel, en fer les obres d'ampliació, permet que el tronc i les branques travessin el bany d'una de les habitacions noves. Sens dubte, Jesusalém és un llibre memorable, que valdria la pena traduir al català.