dissabte, 1 d’octubre de 2016

ORGULL I PREJUDICI




Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Abelard. Un humanista del segle XII. Obrador Edèndum, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 29 de setembre del 2016.

Quan, el 1957, l’historiador Jacques Le Goff va publicar Els intel·lectuals a l’Edat Mitjana, hi va qualificar Pere Abelard (1079-1142) de “primera gran figura d’intel·lectual modern”. No era un anacronisme amb l’adjectiu de moda a la Rive Gauche de la bohèmia existencialista, el mateix espai on Abelard havia guanyat fama com a professor 800 anys enrere. Contra la visió de l’Edat Mitjana com un parèntesi d’ombres, Le Goff remarcava així la importància de l’esforç racionalista d’Abelard, que anuncia la dialèctica escolàstica i prefigura la llibertat de pensament renaixentista. Intel·lectual urbà, amant del debat i la discussió franca, Abelard s’emmiralla en l’Antiguitat grecollatina sense renunciar a la fe cristiana i deixa en evidència les limitacions del model de coneixement monacal de l’Alta Edat Mitjana, basat en la força de les autoritats citades.

            A l’època en què Le Goff enllestia aquell decisiu assaig, Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), ja en la seixantena, feia anys que estudiava la figura d’Abelard. Amb una rellevant biografia política darrere (ministre d’Economia, governador del Banc d’Espanya, tinent d’alcalde de Cultura a Barcelona, diputat a Corts, etc.), Nicolau era un expert hel·lenista i llatinista. Segons Josep Pla, Unamuno deia que “es el hombre que sabe más griego de España, pero no quiere que se sepa”. Nicolau no va deixar mai de publicar estudis i edicions –alguns de referència– sobre història i literatura catalanes, i sobre altres matèries.

   Potser aquesta doble condició d’erudit i d’home d’acció explica l’atractiu de l’ambiciosa biografia de Pere Abelard que el va ocupar a l’exili, inèdita fins ara. Es tracta d’un treball històric i filològic de gran rigor, sòlidament documentat, però de cap manera es pot dir que s’adreci només als especialistes. Nicolau pertany a l’admirable espècie de savis que no gira l’esquena al lector culte i curiós, que malda per escriure bé i per fer llegidora fins i tot la minúcia erudita, i això es nota en aquestes més de quatre-centes pàgines de lletra petita on difícilment decau l’interès. Tan encertat en el retrat físic –l’evocació de l’aspre paisatge bretó, la desolació del monestir del Paràclit, el bullici parisenc– com en el psicològic, en què brilla l’anàlisi aprofundida de la cèlebre relació amb la jove Heloïsa, Nicolau segueix també fil per randa la incansable activitat d’Abelard com a mestre i com a escriptor, situant-la en el context dels debats filosòfics i teològics del seu temps. Orgullós i arrogant, va topar amb un poder eclesiàstic que no li va perdonar ni el pensament lliure ni l’aventura amorosa amb Heloïsa, apassionada i sàvia en el retrat que en fa Nicolau.

          Llibre d’un humanista sobre un precursor de l’humanisme, Nicolau no va poder enllestir ni fer la revisió final del treball, que ha editat Josep Batalla, traductor de les cartes d’Abelard i Heloïsa. Batalla ha revisat el text de Nicolau, completat la bibliografia i redactat les quatre pàgines finals sobre la mort d’Abelard. El resultat és un volum que deixa en molt bon lloc el talent i la capacitat de Nicolau, tot i arribar tard per causa de la desgraciada postguerra. En aquest sentit, és difícil resistir-se a veure un lleu matís personal en el final del mecanoscrit inacabat del llibre de Nicolau, quan comenta així les últimes paraules escrites per Abelard: “El diàleg restà inacabat, interromput; talment una columna funerària, de fust trencat i sense capitell”.