dimarts, 2 de maig de 2017

UN ALLIBERAMENT



















Sylvia Townsend Warner, Lolly Willowes. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. Minúscula, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 27 d'abril de 2017



A la llista de les cent millors novel·les escrites en anglès elaborada fa dos anys pel crític de The Guardian Robert McCrum, que va rebre retrets perquè només vint-i-una eren escrites per dones, Lolly Willowes, la primera novel·la de Sylvia Townsend Warner (1893-1978), és destacada com un petit clàssic. Tot i ser gairebé desconeguda entre nosaltres (fa vint anys se’n va publicar en castellà un altre llibre), Townsend Warner, també poeta i assagista, va aconseguir l’èxit ja amb aquest debut narratiu, molt ben acollit sobretot a França i als Estats Units, on va publicar narracions amb assiduïtat a The New Yorker. I no oblidem que el compromís polític antifeixista la va portar a participar, en plena guerra civil espanyola, al segon Congrés Internacional d’Escriptors (Gerda Taro la va fotografiar mentre intervenia a la sessió de València).

Certament, Lolly Willowes és una novel·la remarcable. Ho és, d’entrada, perquè elabora un retrat femení amb una gran llibertat narrativa. Dividida en tres parts, la primera comença amb la protagonista, Laura Willowes, en un moment clau: la mort del seu pare quan ella té vint-i-vuit anys, és a dir, aquell punt en la vida d’una jove de bona posició en què “s’hauria d’espavilar si volia trobar marit abans dels trenta”. Durant algunes pàgines, la narració tirarà fils enrere per explicar el context familiar de l’amable tieta soltera a qui tots anomenen Lolly. Som en un territori conegut, una forma literària amb antecedents com Jane Austen. Però, com deia Nora Catelli en un article recent sobre el caràcter equívoc dels cànons literaris, el tema no fa la cosa, i ni Austen ni Townsend Warner poden ser enteses catalogant-les com a autores de novel·la sentimental.

Després, un cop establert el marc de referència, Lolly Willowes avança linealment i descabdella una narració que trenca els esquemes i s’endinsa amb implacable determinació i molta causticitat en un territori nou, on es combinen la forma matriu amb el relat gòtic i la vindicació feminista. L’encert de Townsend Warner és que la fugida endavant de la tieta soltera, l’apologia de la llibertat individual de Lolly (“una mena d’abric de pells mental”, en formidable troballa), la seva tria per una insubornable solitud –una extravagància davant la convenció social– no violenten mai la coherència del relat. És evident que la novel·la, publicada el 1926, té concomitàncies amb el cèlebre assaig de Virginia Woolf Una habitació pròpia, de 1929. De fet, un passatge al·ludeix a les “ànimes progressistes” que retreuen a Lolly perquè “no es buscava una casa pròpia i una ocupació artística o emancipada”. Però si el pas del temps no ha beneficiat l’influent text de Woolf, que ara sona una mica carrincló, la vigència narrativa de Lolly Willowes és absoluta. El relat, fèrriament portat, sense estirabots, amaga una història carregada de dinamita ideològica, que tant pot fer pensar en Thelma i Louise com en la passejada del diable pel Moscou d’El mestre i Margarida de Bulgàkov.

        Som, doncs, davant una novel·la brillant i moderna, tan eficaç en la crítica social (presenta una dura visió de la “placa moral” de la família tradicional anglesa, que els diumenges “anava a l’església, i allà els donaven corda per a la setmana”) com en el capgirament de les expectatives narratives i el retrat d’una ruralia misteriosa i, en el fons, cordial. Una petita joia, irònica, amena i intel·ligent, servida en una traducció eficaç i ajustada al text original.