dilluns, 7 d’abril del 2014

DEL SINSONT A LA COTORRA




Traduint una novel·la de Raymond Chandler vaig topar amb un ocell americà, el sinsonte, pel qual no trobava correspondència en català. El diccionari Alcover-Moll recollia, però, un vers de L'Atlàntida de Verdaguer ("ou-s'hi glosar joiosos sinsonts i esquives merles", II, 123) que era l'únic testimoni de la paraula en català i n'aventurava una etimologia francesa. Tot i això, em va semblar que sota l'advocació de mossèn Cinto la paraula podia cobrar carta de naturalesa i la vaig introduir a la meva traducció de The High Window. Al cap i a la fi, com a capellà de la Compañía Transatlántica d'Antonio López, Verdaguer havia fet estades a Cuba i podia haver conegut aquest ocell. Al cap d'uns anys, tot escoltant la cançó "Teje que teje" del sonero cubà Eliades Ochoa, vaig entendre que l'Alcover-Moll anava errat i que Verdaguer, naturalment, tenia raó, quan Ochoa cantava: "En la mata de ateje / canta el sinsonte", nom que castellanitza el mot nàhuatl cenzontle.

No sé què diria un amant i gran coneixedor del món i dels noms dels ocells com Verdaguer, o què en diria Sagarra, que també en sabia tant, sobre aquesta invasió de cotorres argentines que s’han ensenyorit de tants arbres de parcs i jardins de Catalunya. No són dolços refilets ni harmòniques piuladisses de tota mena el que t’acompanya quan fas un passeig primaveral com el que ha propiciat aquest cap de setmana, sota un sol que sembla que ja vol començar a cremar. La cridòria estrident i més aviat desagradable d’aquesta espècie invasora, ja anostrada, deu ser un dels peatges de la globalització, però trobo que també ofereix una bona metàfora d’aquesta Catalunya que avui celebra els cent anys de la Mancomunitat: amb molts més recursos i autonomia que no pas aleshores, fa molt més soroll, es queixa més i es concentra molt menys en el que veritablement necessita la seva gent.