dimarts, 15 d’abril de 2014

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (2)


Amb dinou anys acabats de fer i molta curiositat per conèixer la meva literatura, em vaig trobar sense el curs que m’hi havia d’introduir. Quin sentit tenia suspendre el curs a causa de la mort del catedràtic del departament? La majoria dels professors eren joves (no sé si n’hi havia gaires de titulars: era l’època dels PNN, els penenes, professors no numeraris), però, vaja, això no els incapacitava per acabar el curs. Vam passar almenys un curs més sense catedràtic i recordo un cert rum-rum sobre qui ocuparia el lloc vacant. Jo no vivia gaire de prop aquests politiqueigs acadèmics, però recordo que aviat es va imposar la sensació que allò no es es mouria, que cap candidatura de dins del departament no prosperaria i que calia esperar que Joaquim Molas deixés la càtedra de l’Autònoma i passés a ocupar la de la Central. Això va passar un curs i mig després, el 1982.

Julià Guillamon, més proper com a estudiant a aquells canvis en el departament, va escriure més tard a La Vanguardia un reportatge a doble pàgina sobre Molas i els seus deixebles, que incloïa una peça titulada “Silencio administrativo” on explicava, en termes més aviat traumàtics, l’entrada de Molas en el territori Comas. Jo no conec Molas, hi vaig parlar una sola vegada brevíssimament per una qüestió no acadèmica i l’he llegit més aviat poc (i cap pàgina memorable), entre d’altres raons perquè, des de segon de carrera, vaig anar abocant-me al medievalisme i el 1983 vaig acabar matriculant-me en la flamant especialitat de Literatures Romàniques, que va tenir tant d’èxit que només ens hi vam apuntar dos alumnes.

Joaquim Molas no és aquí el tema, només un símptoma. Sense curs de literatura catalana contemporània, vaig llegir les obres previstes pel meu compte (si no em falla el record, de Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Villalonga i Rodoreda). Em vaig adonar que si la literatura medieval tenia els tres volums de referència de Martí de Riquer publicats per Ariel, i la moderna (el que aleshores encara se’n deia Decadència i que ara, gràcies sobretot a Albert Rossich, ens hi referim com el Barroc) tenia el gruixut volum d’Antoni Comas que venia a continuació dels de Riquer, del segle XIX cap endavant no hi havia res que s’hi assemblés. Els estudiants manejàvem un manualet d’Edhasa redactat fonamentalment per professors del departament i que abastava tota la literatura catalana, des de l’Edat Mitjana fins a L’adolescent de sal de Biel Mesquida (s’endevina la mà de Jordi Llovet en l’extensió i l’apassionament dedicats a una novel·la recentíssima i que havia fet forrolla entre l’avantguarda local embafada d'estructuralisme). No va ser fins al cap d’uns anys que la magna obra de Riquer i Comas va ser continuada per... sí, en efecte, per Joaquim Molas. Però no com a autor, sinó com a coordinador. ¿S’havia acabat el temps de les grans panoràmiques literàries, llegidores i documentades, escrites per un sol autor (o dos: recordem la sensacional Historia de la literatura universal escrita a quatre mans pel mateix Riquer amb José María Valverde)?