ARTÍS-GENER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (1): UNA CRÒNICA ASTECA
A la nota anterior vaig remarcar el valor de dues novel·les
que és evident que no ocupen un lloc de capçalera en el nostre cànon literari, però
que no desentonarien en la llista de novel·les europees del curs
coordinat per Jordi Llovet (on, d'altra banda, entre alguns títols clàssics i
indiscutibles, n'hi ha d'altres que revelen una tria més arriscada, minoritària
o, senzillament, dubtosa: per mi, Retorn a Brideshead no és la millor obra d'Evelyn Waugh, de qui
prefereixo, per exemple, Un grapat de pols). Sens
dubte no l’ocupa El món de Joan Ferrer,
de C.A. Jordana, escrita als anys cinquanta, publicada el 1971 i reeditada encara
no fa cinc anys, en tots dos casos
amb un ressò escàs, encara que l’edició del 2009 publicada per Edicions de 1984 –una editorial molt perspicaç en
els seus rescats literaris– ha aconseguit una mínima collita de nous admiradors
de Jordana entre els quals em compto (en parlaré en les notes següents
d’aquesta sèrie).
L’altra novel·la esmentada, Paraules d’Opòton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener, ha estat més
llegida i ben considerada des que es va publicar el 1968, però diria que no és
ben bé allò que se’n diu la primera tria a l’hora d’assenyalar les grans
novel·les catalanes del segle XX, on no falten mai les de Rodoreda, Villalonga
i Sagarra. Sense entrar en el joc de les comparacions, Paraules
d’Opòton el Vell mereix tots els elogis perquè és una novel·la boníssima, molt
divertida i admirablement construïda, i no dubto que li correspon una divulgació més
gran que la que ha tingut. La vaig llegir fa vuit anys i en vaig escriure tot
seguit un parell de notes al meu dietari, que ara reprodueixo aquí.
D’una manera ben subtil, gairebé imperceptible, Artís-Gener aconsegueix
a Paraules d’Opòton el Vell una
novel·la d’una riquesa i d’una complexitat superiors. La recreació de la veu
simple del terrissaire Opòton, convertit en la seva vellesa en cronista del
viatge dels asteques cap a Occident, és un artifici magistral. Les repeticions,
les incoherències, els anacoluts i una hipotaxi deficient serveixen per
construir un relat d’aparença maldestra però que resulta eficaç perquè reporta
desapassionadament, sense concedir espai a la filigrana retòrica o lírica,
l’abast èpic i tràgic de l’odissea dels asteques.
La idea de l’“antidescoberta” d’Espanya pels asteques és prou
enginyosa, però Artís-Gener demostra saviesa i cautela a l’hora de servir-se’n i d’administrar-la:
defuig l’abús de la brometa fàcil i, d’aquesta manera, l’itinerari dels
asteques per nord de la península esdevé
plausible. La novel·la se sosté pels fils narratius desplegats, més enllà del
pretext original, i la solució final resulta brillant i colpidora: en comptes
de tancar el relat amb el retorn dels asteques, presoners dels espanyols que
“descobriran” així Amèrica guiats pels veritables descobridors, Artís-Gener
interromp la crònica d’Opòton –quan el que hi falta és poc més que dolorosament
previsible– en el moment que la nau dels asteques fugitius d’Espanya albira una
caravel·la francesa que, diu el cronista asteca, “no era amiga nostra”, i acaba
el llibre amb la paraula nàhua quitxo,
que “sempre indica la idea de sortida”. Al final, doncs, l’exili, el dolorós
exili.
*****
“I els cors se’ns havien fet petits com els grans de
sorra” (Paraules d’Opòton el Vell,
capítol 22).
[notes del 7 de
març, 2006]
