dissabte, 2 d’agost de 2014

HUMANISME PROVINCIÀ

Rebo la programació del cursos de tardor de l'Institut d'Humanitats de Barcelona. Entre les propostes sempre exigents i interessants de l'Institut, en trobo una que em crida l'atenció: "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 2". Onze conferències sobre onze grans novel·les en llengua anglesa, alemanya, francesa, italiana i castellana. Aviam si ho entenc: és possible muntar un cicle d'aquestes característiques a Barcelona sense incloure cap novel·la en català? Aprecio molt en Jordi Llovet, el coordinador del curs, però trobo que la lògic de la tria, amb aquesta absència, és com disparar-se un tret al peu de les humanitats.
     
         M'hi repenso. És la segona vegada que s'organitza aquest curs. Busco el programa de "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 1", que es va fer la primavera d'enguany. Allà hi falten les novel·les en italià i, sort!, n'hi ha dues de catalanes: Solitud i Bearn. Però la pregunta és inevitable: Llovet no ha trobat més novel·les nostres prou bones per parlar-ne en aquest segon curs? A mi se m'acut que Incerta glòria de Joan Sales i Paraules d'Opòton el Vell d'Avel·lí Artís-Gener encaixen perfectament amb el plantejament del curs: són dues novel·les en català esplèndides, d'ambició perfectament europea i amb una gran càrrega humanística. O, encara que sigui una mica menys reeixida, El món de Joan Ferrer, la novel·la de C.A. Jordana, trobo que també s'adiria força amb aquest programa.

         Llovet té de vegades aquestes desconnexions, aquestes sortides de to. És una badada? No m'ho crec. No ha trobat ningú que vulgui parlar de les grans novel·les en català del segle XX (n'hi ha algunes més de les que he dit)? Tampoc m'ho crec. Que potser vol castigar la cultureta sobiranista? Seria un disbarat. Un altre, que s'afegiria, per exemple, al que va engegar el gener passat en glossar la figura de Josep Maria Castellet a la seva columna del "Quadern" d'El País. O no és una poca-soltada fenomenal escriure això que copio tot seguit?:

       "¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira" 

          Què pretén dir-nos Llovet? Que Castellet, nascut el 1926, i que madura, per tant, en el moment més cru i sectari de la dictadura franquista, va sorgir d'un medi que li era propici? Més propici que la Catalunya actual, que, per més pressió nacionalista que hi hagi, és una societat considerablement més lliure que la dels anys quaranta, cinquanta i seixanta? Una societat que disposa de traduccions, en català i en castellà, de gairebé tota "la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d'Occident", una tradició que el franquisme, per cert, sovint ens va escamotejar. Va, home, va! No desbarrem. Si tant li interessa que sorgeixin nous Castellets, caldria començar per difondre més la nostra tradició novel·lística que, a desgrat dels obstacles que ha trobat, ha estat capaç de proporcionar-nos un bon grapat d'obres de gran valor. I tractar-la amb el respecte que mereix. Ni més ni menys, sense exageracions ni miopies nacionalistes, però amb respecte i amb naturalitat, sense cosmopolitismes provincians.