UNA JOIA... NOUCENTISTA?
Tot i
que el prologuista Damià Pons, professor universitari, s’entesta a qualificar
aquestes memòries d’infància de “noucentistes” –un adjectiu que, a aquestes
alçades, a mi més aviat em provoca basarda i em tira enrere–, el seu valor
literari escapa a aquests absurds etiquetatges acadèmics. Tornar a escriure la
història de la literatura catalana, construir-ne un nou cànon sense oblits ni
clixés, passa per destacar la gran qualitat de llibres com aquest. Quedar-se en
la superfície de l’Arcàdia idíl·lica (idíl·lica, quan Riber no amaga la
solemne pobresa de la seva família?) de la Mallorca rural de la fi del segle
XIX evocada per Riber des de la seva quarantena, instal·lat en la condició
adulta de capellà i escriptor, significa llegir el llibre a mitges. El que
compta, per mi, és la capacitat d’un narrador viu i poderós, que em recorda
Ruyra en la seva força, en la seva intensitat. Un narrador que transmet els
batecs de la vida a través de les anècdotes i les descripcions d’un món ja
desaparegut. Un narrador que construeix, doncs, una realitat literària, amb uns
escenaris i uns personatges que emocionen, que colpeixen. La vida no és bella?
Certament no ho és, encara que a vegades sí que és bella, especialment en el record.
Extreure’n literatura de primera és una lliçó de la qual no ens podem privar. [11 de febrer, 2008]