dijous, 31 de juliol del 2014

UNA JOIA... NOUCENTISTA?


Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (1935), La Magrana, 2007.

Tot i que el prologuista Damià Pons, professor universitari, s’entesta a qualificar aquestes memòries d’infància de “noucentistes” –un adjectiu que, a aquestes alçades, a mi més aviat em provoca basarda i em tira enrere–, el seu valor literari escapa a aquests absurds etiquetatges acadèmics. Tornar a escriure la història de la literatura catalana, construir-ne un nou cànon sense oblits ni clixés, passa per destacar la gran qualitat de llibres com aquest. Quedar-se en la superfície de l’Arcàdia idíl·lica (idíl·lica, quan Riber no amaga la solemne pobresa de la seva família?) de la Mallorca rural de la fi del segle XIX evocada per Riber des de la seva quarantena, instal·lat en la condició adulta de capellà i escriptor, significa llegir el llibre a mitges. El que compta, per mi, és la capacitat d’un narrador viu i poderós, que em recorda Ruyra en la seva força, en la seva intensitat. Un narrador que transmet els batecs de la vida a través de les anècdotes i les descripcions d’un món ja desaparegut. Un narrador que construeix, doncs, una realitat literària, amb uns escenaris i uns personatges que emocionen, que colpeixen. La vida no és bella? Certament no ho és, encara que a vegades sí que és bella, especialment en el record. Extreure’n literatura de primera és una lliçó de la qual no ens podem privar. [11 de febrer, 2008]