UN RETORN INÈDIT
Prudenci Bertrana, Violeta. Edició a cura de Guillem Molla. Introducció de Glòria Granell. Presentació de Xavier Pla. Edicions de la Ela Geminada, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 de gener.
La vigència de Prudenci Bertrana
(1867-1941) sembla reduïda avui al premi literari gironí que porta el seu nom i
a una sola de les novel·les que va escriure, Josafat, ja que la resta de la seva obra no és assequible en
edicions recents. Per això cal celebrar que Edicions de la ela geminada hagi
iniciat la publicació de la seva novel·lística completa, nou volums que es
preveu tenir editats en quatre anys. Amb l’elegant i primmirada factura pròpia
d’aquesta editorial, la “Biblioteca Prudenci Bertrana” arrenca, a més, amb una
novel·la inèdita.
Escrita als 32
anys, Violeta no és una obra de
joventut però sí la primera novel·la d’un escriptor debutant. El 1899 feia tot
just un any que Bertrana havia decidit abandonar la carrera de pintor i s’havia
posat a escriure. Entre Violeta i Josafat (1906), primer èxit (i escàndol),
passaran set anys de conreu i publicació de contes i narracions, i es consolidaran
l’ofici i el talent d’un escriptor vocacional, intens i apassionat, que no
lligarà gaire amb els aires noucentistes amb què va coincidir durant la major
part de la seva trajectòria.
Tot i les evidents
mancances, Violeta no queda tan lluny
de Josafat, o de Nàufrags (1907). Ambientada en una Girona proletària, presenta una
semblant combinació de trets naturalistes en la presentació d’uns protagonistes
desarrelats –més marginats que marginals– amb el relat de la passió que els devora
i acaba expulsant d’una societat urbana despersonalitzadora. En tot cas, si Violeta perd en la comparació és pels subratllats
simbolistes, la deixa romàntica més forta i el llenguatge sentimental que frega
de vegades la carrincloneria. El mateix Bertrana admet al text de presentació,
escrit molts anys després i que tanca aquesta edició, que va pastar “la figura
de Violeta amb el llevat de les meves lectures de noi, quimèriques i
romàntiques”. L’acció és mínima, unes poques escenes, i només Mercè, l’amiga de
Violeta, té nom propi, ja que la resta de personatges són anònims o se’ls coneix
per un sobrenom, començant per l’òrfena Violeta, dita així per la dèria que té
per aquesta flor (la mare adoptiva, la Menuda, “als vuit dies de tenir la noia
havia oblidat ja com se deia”).
Amb tot, alguns
elements bàsics de Violeta es
mantenen a les novel·les següents: el narrador omniscient i una certa
sobreadjectivació que sovint engavanyen i deixen poc espai a la imaginació del
lector. Aquests llasts els compensa, però, la potència amb què es dibuixen les obsessions
dels protagonistes en un context d’opressió religiosa: l’autosuggestió amorosa
de Violeta, la luxúria primària de Josafat o la passió de mossèn Joaquim per la
seva cosina a Nàufrags. Bertrana sap
trobar en l’entorn físic dels personatges vigorosos correlats d’aquestes
desfermades vivències. Així, a Violeta prenen força, ja al tram final, el motiu reiterat d’un tros de fusta vella i una
mata d’herbots secs entaforats en una paret, que Violeta veu des de la finestra
de casa; la ciutat boirosa, bruta i humida, amb una pluja que fa regalimar a
les parets “un suc que semblava negre”; i el vent fred rúfol que domina l’últim
capítol i agita uns xiprers “amb gravetat d’encaputxats ridículs”.
Obra menor i no ben reeixida, Violeta té, però, l’interès d’obrir la porta a una relectura sencera de Bertrana, en
edicions acurades i solvents, que ens convidi a anar més enllà de l’etiqueta de
modernista prototípic per posar en valor la seva singularitat com a narrador i
ubicar-lo millor en la nostra tradició novel·lística.