dimarts, 8 de juliol de 2014

UNA LLETRAFERIDA LLIURE


Aurora Bertrana, Memòries. Diputació de Girona, 2013.
Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 d'octubre de 2013. 

Davant de dos volums de memòries que sumen més de mil cent pàgines, un té la natural prevenció de pensar si valdrà la pena abordar una lectura tan llarga. Els dubtes s’esvaeixen aviat: passades les poc més de mitja dotzena pàgines introductòries, als primers paràgrafs del segon capítol d’aquestes Memòries d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), l’evocació d’un dels primers records de l’escriptora et guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les tantes amb la colla d’amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta, llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s’ha llevat i l’observa fascinada darrere la vidriera de l’alcova. L’escena, amb el gest de la mare, el colze enfonsat en el coixí, abocada damunt el llibre, vist per la nena que admira i enveja aquella intensa evasió, aquell misteriós transport a mons i experiències desconegudes, constitueix una poderosa i significativa porta d’entrada a l’experiència que Aurora Bertrana ens explicarà a continuació.

     La imatge és vàlida perquè, tot i que aquesta obra és el relat generós d’un itinerari vital aventurer (d’aventures, però també d’anar a la ventura per mig món), la seva redacció constitueix alhora una explícita autoreivindicació de Bertrana com a escriptora: “després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora”. Perquè Bertrana és una lletraferida de cap a peus, però una lletraferida sense moltes de les manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s’adapta a tot, fa tots els papers de l’auca, però no deixa mai d’escriure ni, sobretot, de llegir amb intensitat i amb passió. Quan torna de l’exili, a la seva maleta, a part d’un parell sabates, només hi ha diccionaris, gramàtiques i llibrets de conjugacions verbals en tres llengües. Ella mateixa diu: “No crec que ningú dels qui em coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop”.

     Les Memòries ens permeten seguir la trajectòria de Bertrana a Girona, a Barcelona, a Ginebra, a Tahití i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials i preferits, cadascun per motius diferents, així com la diversitat d’oficis, ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d’un pioner trio de jazz femení en un hotel dels Alps, als anys 20, a la direcció d’una coral de malalts mentals en un sanatori suís, a la postguerra, passant per tres memorables i regalats anys a la Polinèsia, on els torrents baixen plens de fruits exòtics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en vida, és excel·lent, ple de detalls com l’esmentat de la seva infantesa, que omplen d’interès la peripècia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt sentit de l’humor i una púdica distància respecte a la vida sentimental, que ens mostra poc, i quan ho fa, més aviat amb ironia i guardant-se la tendresa per a la intimitat.

     El segon volum resulta, en canvi, desigual, entre d’altres raons perquè deixa de ser tothora memòria de fets viscuts i Bertrana s’embarca, en referir-se a les guerres de 1936 a 1945, a relatar-nos el context, fets sabuts i prou historiats. També abunden les reiteracions i un certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisió d’aquest volum, que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges personals que copsen l’indomable caràcter de l’escriptora.