diumenge, 13 de juliol del 2014

BANDERA D'UNA LITERATURA

Joan Sales, Incerta glòria (1956) seguit de El vent de la nit (1981)Club Editor, 1999.

Com és possible que aquesta novel·la no sigui una de les de referència de la literatura catalana de l’últim mig segle (o segle sencer, de fet)? Perquè, sense cap mena de dubte, és prou més que la novel·la de la guerra, en la mesura que ofereix una visió àmplia del gruix del primer mig segle XX català, una visió plena de matisos, de contradiccions i, sobretot, d’aspiracions de modernitat, allò que es va trencar amb el triomf del franquisme. Tinc la sensació que, tot i el nombre creixent de devots d’Incerta glòria –i de la resta de l’obra de Joan Sales, in extenso, pel que començo a saber-ne–, som encara davant el gran “tapat” de les nostres lletres. Aquesta és una novel·la impecable, sòlida, vendible, universal. Una novel·la que pot ser bandera d’una literatura. Una novel·la que es pot llegir perfectament a les escoles, més que moltes de les bretolades contemporànies de segona i tercera que sovint fan empassar al jovent. Té una força molt poderosa per enganxar el lector, tant pel que descriu –les il·lusions republicanes, el front militar, la dura quotidianitat de la rereguarda– com per com ho descriu: de manera vívida, amb un punt de ràbia juvenil, amb murrieria i humor, amb transcendència existencialista de tant en tant (aquest és, en tot cas, l’únic aspecte que potser ha envellit una mica, no prou, amb tot, per desencisar), amb, sobretot, militància no cega, gens sectària. El partit que pren Sales em recorda el de Xammar a les seves memòries: és la República i és, sobretot, la Catalunya republicana. Així, aquesta és una novel·la escrita des del bàndol perdedor, però que travessa la tragèdia de la guerra, la guerra d’Espanya, amb una òptica que defuig el reduccionisme, el blanc o negre, i s’expressa amb una profunda i sincera mirada humanista, ferma en els principis, ferma alhora en el respecte a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin, i ferma, conseqüentment, en la crítica –quan escau– a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin. Hi ha quatre personatges clau, molt ben dibuixats: tres que són els successius narradors de les tres parts de què consta la novel·la, i un quart, Juli Soleràs, que és la figura bigger than life que les recorre les tres, esquiva i provocadora com a mirall i contrapunt de les altres. Cap dels quatre personatges no és d’una peça, d’aquells amb qui et pots identificar plenament, sinó que tenen llums i ombres, fins i tot poden resultar desagradables, s’estimen i s’enganyen, s’admiren i se suporten entre ells. Novel·la catòlica però no beata, burgesa, antianarquista, antifranquista, té moments inesborrables, culminants. El que més, per mi: el capítol que descriu el sopar d’oficials amb les seves famílies en un poble fantasma del “front mort” aragonès (el front aturat pels rigors de l’hivern, al qual fan venir des de Barcelona les dones i els fills, contravenint les ordenances militars, perquè allà estaran més segurs i menjaran millor que a la Barcelona del racionament i els bombardeigs). El talent narratiu que exhibeix Sales en aquest capítol és prodigiós, desbordant, electritzant. Resulta tan divertit com la high table d’Oxford que Javier Marías relata a Todas las almas. Són moments com aquests els que fan que no es pugui despatxar Incerta glòria com a simple novel·la d’una guerra i d’un país concrets: Sales escriu carregat d’idees, de voluntat política i nacional, però escriu, per damunt de tot això, amb ambició literària, que vol dir universal. Incerta glòria és, inqüestionablement, una novel·la, no pas un paper patriòtic –el gran mal de tanta literatura de segona de la postguerra. No obstant, penso que convé remarcar que el seu valor –immens, admirable, total– es concentra en les tres parts de què consta estrictament, és a dir, excloent-ne la represa tardana que, durant alguns anys, en va ser la quarta part i que ara, enaquesta desena edició d'Incerta glòria, es publica com a novel·la diferenciada, amb el títol d’El vent de la nit, però dins el mateix volum (opció que trobo desencertada). El vent de la nit, com a quarta part, o llegida a continuació d’Incerta glòria –que té un final memorable, trepidant i obert, amb la voladura d’un pont per l’exèrcit republicà que fuig–, desfà l’equilibri de les tres parts amb tres veus diferents, profundament lligades, ja que repeteix narrador (el de la tercera part, el soldat seminarista Cruells), i a més comença a abusar dels retrobaments casuals, de les coincidències, de les explicacions encaixades de manera una mica massa evident en el relat en primera persona (en algun moment –pocs– d’Incerta glòria també es pot tenir aquesta sensació, però Sales l’esquiva relativament bé i, en tot cas, s’entén com una concessió menor dins la construcció de la novel·la). Tal com llegim la novel·la avui, amb un text considerat “definitiu”, sense rastres de censura, la Incerta glòria estricta és una novel·la que justifica i dignifica una literatura. [29 de novembre, 2007]