dissabte, 12 de juliol de 2014

ARTS D'UN EDITOR EMPIPATIU

Marta Pasqual, Joan Sales, la ploma contra el silenci. A Contra Vent, 2014.
Una versió reduïda d'aquesta ressenya es va publicar al “Quadern” d’El País el 5 de maig.

Trenta anys enrere, Joan Sales no era un autor clau, determinant. Valorat per una minoria, poc estudiat (alguns manuals universitaris ni l’esmentaven), era, és clar, l’editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, i podies tendir a identificar-lo com l’home que firmava aquells pròlegs quilomètrics que encapçalaven algunes novel·les i traduccions publicades al seu segell, el Club Editor. Ara que va quedant enrere el càstig, que Incerta glòria s’estableix amb rotunditat com una novel·la essencial (tot i que encara hi ha qui, reduccionista, no hi veu gaire més que una “novel·la catòlica”) i que les Cartes a Màrius Torres i la correspondència amb Mercè Rodoreda dibuixen una espècie d’autobiografia epistolar apassionant, arriba, mentre esperem la publicació de la biografia que en prepara Montserrat Casals i de la novel·la inèdita Uns guants de pell de Rússia, una bona aproximació a la seva faceta d’editor. N’és autora la jove filòloga gironina Marta Pasqual, que presenta un resum de la seva tesi doctoral que peca poc de la feixuguesa que se sol atribuir als treballs acadèmics. Es podria dir fins i tot que Pasqual s’ha excedit amb la tisora i que ens hauria agradat llegir més detalls de la seva investigació en diversos epistolaris inèdits d’autors que van publicar al Club Editor.

Pasqual explica com Sales aprèn a fer d’editor a l’exili i com es configura la seva idea de què i com editar. Els fragments de correspondència que il·lustren l’assaig resulten eloqüents per copsar el talent i la feina de Sales com a editor: la voluntat d’independència respecte als poders culturals establerts en la clandestinitat, l’antielitisme no renyit amb l’exigència literària, el treball amb una llengua correcta però viva i popular. Es reforça la idea que teníem d’un Sales editor a l’anglesa, intervencionista per aconseguir textos òptims, “empipatiu”, segons pròpia definició, amb els autors. També es dibuixa el seu perfil més personal, de vegades contradictori, en què la vehemència i la passió conviuen amb el realisme i el pragmatisme i, algun cop, amb posicions dogmàtiques.

La documentació aportada per Pasqual topa de vegades amb una visió una mica massa encomiàstica. No hauríem de passar del menyspreu de Sales a la seva canonització. El subtítol del llibre subratlla el pendent combatiu i patriòtic de Sales, lligat per ell mateix, és cert, a la tasca d’escriptor i editor. Però l’activisme no és el que el converteix en una figura clau i perdurable. D’altra banda, en basar la seva anàlisi en el concepte acadèmic de “reescriptura”, que aborda el text literari des dels diversos àmbits que el fan possible (l’autor, però també l’editor, el corrector, el traductor, l’adaptador, etc.), Pasqual exalça Sales com a magnífic “reescriptor” i veu en ell una “enorme humilitat” en posar-se al servei de l’autor per millorar el text, ja que ho fa en nom del lector. Potser és veritat que no intervenia amb afany de protagonisme en els textos que passaven per l’editorial, però si encerta quan refà o reescriu l’obra d’autors novells com Ramona Via, resulta més discutible quan entra a fons, cometent errors i tot, en autors com Aurora Bertrana, que li va retreure, no mancada de raó, un “intervencionisme patològic”. No crec, com sosté Pasqual, que el triangle autor/editor/lector hagi de ser “com a mínim, equilàter”. Que Sales, perfeccionista, meticulós i apassionat, era conscient que a vegades es passava (ell, que detestava les manipulacions dels correctors editorials que encarcaraven el català literari) ho demostren passatges com: “tremolava de pensar que veuria totes les supressions, esmenes, afegits i canvis que jo havia fet” o bé “em vaig excedir en la meva esporgada”. 

Però si el Sales teòric i editor empipatiu no sempre té raó, hi toca sovint. Pasqual matisa bé que si per ell “cada traducció constituïa un veritable acte de catalanitat”, el seu catalanisme era “realista, pragmàtic i anti-romàntic”. Així, Sales afirma que a la literatura prèvia a la guerra civil “ens vam deixar anar un bon tros a abusar de la bona fe catalanista del públic”, observa (l’abril de 1950, referint-se a Balmes) que “cal avesar-se a la idea que hi ha autors catalans, i catalaníssims, en castellà” i valora de manera realista i positiva que el teatre de Sagarra tingui al seu públic “murcians i almerians”.