diumenge, 29 de juny de 2014

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (i 4): UNA INTERVENCIÓ INNECESSÀRIA


Vaig començar a llegir El català de la Manxa sense tenir present la desgràcia editorial dels Records de la darrera carlinada. He llegit altres publicacions de L'Avenç i no hi tinc cap fixació. Assumia que allò simplement era una badada ocasional. Però, a mesura que llegia, vaig anar ensopegant, aquí i allà, algunes paraules que em van fer arrufar el nas, i no exactament en la mateixa direcció que assenyalava la nota editorial dels Records. No sóc un expert en la llengua i la literatura de cap a 1900, però n'he llegit prou textos per sospitar que no feia gaire per Rusiñol que escrigués coses com "els ulls, brillants i pregons com els del pare", "arranjar una caseta que hi havia al peu del molí" (aquí vaig pensar que posaria la mà en el foc que Rusiñol havia escrit arreglar), "des que tinc ús de raó" (aquí era clar que hi havia escrit un desde que), "aplaudiren l'orador amb totes llurs forces", "la mort que s'atansa" i "en aquella plaça de bótes, ventalls, gorres, capells".

     Vaig treure d'una biblioteca municipal una edició d'El català de "la Mancha" (amb ch) de l'Editorial Selecta, publicada en una col·lecció de butxaca el 1986 però que es veu clarament que és una reimpressió d'una edició més antiga. Com preveia, on l'edició de L'Avenç posa pregons a la de la Selecta hi surt fondos; on l'una llegeix arranjar, l'altra hi manté arreglar; des que lògicament surt com desde que; i ventalls no és sinó vanos (que és com sempre n'he sentit dir a casa des de ben petit). Amb tot, l'edició de la Selecta mantenia algunes de les lliçons que jo trobava sospitoses, com llurs i s'atansa. Calia localitzar un exemplar de l'edició original de la novel·la, l'editada per Antoni López el 1914. Vaig preguntar a Narcís Garolera si en tenia cap, sense sort, però em va advertir que no em refiés de l'edició de la Selecta, perquè Josep Miracle i Bartomeu Bardagí, els correctors de l'editorial, tocaven molt els textos de Rusiñol, fins al punt que en una edició de Coses viscudes havien suprimit, potser per censura, llargs fragments en què relatava la seva estada a la Itàlia de Mussolini.

     Per sort, a la biblioteca Bonnemaison de Barcelona conserven un exemplar de la reimpressió de 1925, encara d'Antoni López Editor, de la primera edició d'El català de la Manxa. La comparació de les tres edicions permet esvair dubtes. En efecte, a la Selecta havien corregit en més d'un lloc la llengua de Rusiñol, i aquests canvis també els assumia l'edició de L'Avenç: el subjuntiu de la frase "el poble més somort, més callat i més callat que hi puga haver a tota la Manxa" es converteix en pugui; la perífrasi d'obligació tenir de s'esmena amb el normatiu haver de; es regularitza per a en frases com "li va esguerrar la cama per tots els jorns de la seva vida", "no se'n sabien donar compte" es corregeix com "no se'n sabien avenir"; mentres s'esmena com mentre; apropar-se es converteix en atansar-se; apendre (una forma dialectal que usava Verdaguer --Garolera la respecta en les seves edicions-- i que encara fem servir molts parlants del català central) esdevé aprendre; "s'hi esmersa tota la tarda" es converteix en "s'hi passa tota la tarda"; l'article neutre es regularitza (a "lo que podien escoltar" passa a ser "el que"; a "lo intel·ligent que el veia" es fa la contracció "l'intel·ligent", que trobo un esguerro ben poc genuí); mel·lancònica s'esmena en malenconiosa; i hi apareixen alguns llurs on Rusiñol escriu els seus o les seves.

      Si aquesta intervenció sembla excessiva, val a dir que, feta la comparació, l'edició de la Selecta acaba sent força més respectuosa amb el text de Rusiñol que la de L'Avenç. No exagero: he detectat una trentena llarga de lliçons coincidents entre el text original i el de la Selecta que l'edició de L'Avenç retoca. A les dues primeres pàgines ja n'hi trobem algunes de ben significatives: la regularització de l'article lo va un pas més enllà i se'l substitueix amb l'ortopèdic allò ("lo altre" passa a ser "allò altre"); s'introdueix la doble negació ("tampoc ho trobaries" és ara "tampoc no ho trobaries"); "A n'aquest poble", que s'hauria pogut regularitzar ortogràficament com "En aquest poble" es converteix en l'impronunciable "A aquest poble"; "A l'entrar, per la carretera", vade retro, castellanisme!, s'esmena en "En entrar"; "sols ne va quedant" no serveix i s'ha de corregir per "sols en va quedant".

     La resta del llibre és plena de casos semblants d'aquest intervencionisme que gairebé qualificaria de patològic (Aurora Bertrana va fer servir aquest mateix adjectiu per queixar-se de com Joan Sales li va refer una novel·la). Algunes de les correccions ni tan sols resulten comprensibles partint de l'evolució de la normativa postfabriana: calia canviar "per fi, quedava la Manxa" per "restava la Manxa"? O "cine" per "cinema"? "la fosquedat del vespre" per "de la nit"? "Taleia", que surt al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per "dèria"? També hi ha solucions rebuscades: "van rebutjar-li", que la Selecta regularitza raonablement en "rebutjar-l'hi", a L'Avenç es converteix en "rebutjar-li-ho". Resulta antològica la conversió de "Al sentir lo de "el meu tot", i lo dels crits, i lo del matar" en "En oir ço d'"el meu Tot", i ço dels crits, i ço del matar", un disbarat arcaïtzant que traeix flagrantment l'estil de Rusiñol. D'altra banda, l'intervencionisme normativista mal aplicat pot restar vivacitat a la prosa de Rusiñol, com en el cas d'un bell passatge com "en aquells camps sense voreres cada home és un punt suspensiu que, per poguer-lo acoblar, s'ha de caçar mateix que una llebre", on l'aversió al relatiu feble, tan col·loquial fins i tot avui dia, genera una construcció encarcarada com "al qual, per poder-lo acoblar, s'h de caçar igual que una llebre". I la fal·lera correctora, que no vol deixar castellanisme ni antigalla sense esmena, fa que de vegades es produeixi un text erroni i incomprensible. Així, "Al tenir les mitges posades se li varen enfortir les cames" es converteix, després d'una excessiva manipulació, en "En haver-se posat les mitges, se li enfortiren les sures" i que vingui Mahoma i ens ho expliqui!

     Tot i que de vegades el zel del corrector o correctora es distreu i subsisteixen al text formes no admeses per la normativa com "reflexant" i "què et tinc de donar", l'edició de L'Avenç es proposa reduir l'expressió de Rusiñol, de vegades castellanitzada, de vegades simplement col·loquial, al català estàndard més neutre d'ara: canvia "ninxos" per "nínxols", "dugues" per "dues", "pervindre" per "pervenir" (i aquí no encerta, perquè com a verb és normatiu, però no, com és el cas, quan és substantiu), "forrades" per "folrades", "ensajar" per "assajar", "ademés" per "altrament", "tocant al noi" per "quant al noi", "en lloc de" per "en comptes de".

     És greu, gravíssim, editar un llibre de 1914 d'aquesta manera. I encara és més greu que es presenti aquesta operació editorial sense que ningú se'n faci responsable. Aquesta edició d'El català de la Manxa porta un epíleg de Margarida Casacuberta, experta en Rusiñol. Hem de deduir que ella és també la responsable de l'edició? No necessàriament, és clar, fins i tot costa d'imaginar-ho. I si ella no ha esmenat la llengua de Rusiñol, és greu també que no hi hagi donat ni tan sols una ullada per comprovar que l'autor sobre el qual va redactar la seva tesi doctoral és editat amb un mínim de decència professional. Però encara hi haurà qui, animat per una concepció de la literatura deformada pel nacionalisme més ignorant, trobarà que s'ha d'editar Rusiñol d'aquesta manera. Només cal veure com s'han llançat sobre Xavier Pla, un dels nostres màxims filòlegs, peça clau en la recuperació de la prosa de Josep Pla, malentesa i manipulada per correctors desfermats, pel fet d'haver-se proposat editar les novel·les de Prudenci Bertrana retornant-les a la llengua en què van ser escrites. Assumeixo plenament l'afirmació de Maria Bohigas en aquesta polèmica: "com qualsevol escriptor, Bertrana [i Rusiñol, afegeixo jo] fa servir la llengua escrita pròpia de la seva època, i esmenar-li la plana invocant les conseqüències de tres segles de diglòssia és preferir la ciència ficció a la humil realitat".