dijous, 5 de juny de 2014

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (2): EL POBLE GRIS


Santiago Rusiñol, El poble gris (1902). Edicions de 1984, 2007.

Llegit un segle després, aquest volum de narracions entorn d’un poble, més que gris, negre, sòrdid, sec, desanimat, resulta aclaparador i paradoxal. Ara que són moneda corrent l’agroturisme, la vida neorural i els aliments ecològics com a antídot contra un progrés insostenible, accelerat febrosament fins al descontrol, sobta aquesta visió aterridora i devastadora –dos dels adjectius amb què remarca Mita Casacuberta que va ser rebut el llibre al seu temps– d’un poble de terra endins, petit i somort. Ara bé, que no han marxat de pagès milions de persones en els últims cent anys? Bé sembla que ho explica aquest Rusiñol lúcid, irònic i penetrant en retratar un poble genèric i sense nom, que n’és molts i alhora no n’és cap. Les narracions introductòries provoquen una certa prevenció: sembla que Rusiñol parla carregant massa les tintes, abusant del sarcasme, de la superioritat de l’urbanita. Però aquesta impressió es va esvaint progressivament i deixem de veure ninots satiritzats en els tipus del poble que ens va presentant, i anem descobrint la implacable duresa de la seva existència, i així l’humor es combina amb una profunda descripció de la quotidianitat de pagès, que en alguns moment sembla prefigurar la murrieria de Pla. A poc a poc, i amb una prosa precisa, viva, plenament vigent, textos com “Les velles”, “Les mosques”, “El quefe d’estació”, “El cant del batre”, “El mal del poble” o “Les nits de cada dia” se’ns van quedant a la memòria i se’ns imposen amb rotunditat. Un llibre esplèndid, gens envellit, molt intel·ligent i sensible. L’edició del text per Miquel Oller sembla respectuosa amb la llengua de Rusiñol, en general, tot i que els criteris de regularització són explicats molt sumàriament. El nombre d’errades és excessiu, mostra d’una descurança editorial fora de lloc. [7 d’agost, 2007]