dimarts, 10 de juny del 2014

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (3): UN MAL CRITERI EDITORIAL


Vaig acabar la meva ressenya al "Quadern" d'El País de la recent edició d'El català de la Manxa publicada per L'Avenç deplorant el criteri amb què s'havia manipulat la llengua de Rusiñol. La limitació d'espai va fer que només donés uns pocs exemples del que vaig qualificar de "despropòsit inútil". Aquí tinc ocasió de demostrar detalladament que no són manies de perepunyetes, sinó que el que hi ha darrere aquesta edició és una nociva i temo que massa estesa manera d'entendre l'ús de la llengua.

     D'entrada, com ja indicava a la ressenya, cal dir que hi ha antecedents. El 2003, la mateixa editorial va publicar els Records de la darrera carlinada de Marià Vayreda. A la penúltima pàgina del volum, darrere fins i tot de l'índex, apareixia una "Nota sobre l'edició" molt significativa, que començava així: "L'edició d'aquest text, que vol fer més llegidor per al lector contemporani un original escrit en un català prenormatiu, s'ha fet a partir de la primera edició dels Recorts de la darrera carlinada, publicada per la impremta de Narcís Pladevall a Olot el 1898, i ha tingut en compte també la que en va fer l'Editorial Selecta (n'hi ha diverses edicions des de 1950 ençà). Amb tot, els canvis introduïts no es corresponen sempre amb els de la Selecta, i s'han esmenat alguns oblits i errors que aquesta havia introduït en el text".

      Convé que retinguem el detall d'aquesta edició intermèdia de la Selecta, perquè en el cas de Rusiñol també n'hi haurà una. Fins aquí, tenim una declaració de principis que bé podria anunciar la simple regularització ortogràfica amb què, per tal de facilitar-ne la lectura, s'editen sovint els textos anteriors a la promulgació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913. Però el segon paràgraf de la nota (firmada només per "L'editor", sense especificar-ne el nom) revela que la voluntat de "fer llegidor" el llibre de Vayreda va força més enllà. Atenció, que no s'estan de res: "D'aquesta manera, i partint del màxim respecte possible pel lèxic, la morfologia i la sintaxi originals [el subratllat, naturalment, és meu], s'han fet importants actualitzacions per fer-ne més planera la lectura. Així, s'han eliminat la majoria d'arcaismes (p. ex., ab per amb, enc per encara, mes per però, car per ja que, etcètera) i molts dels castellanismes (quefe per cap, hazaña per proesa, etc.), tot i que se n'han conservat alguns quan el text semblava exigir-ho [subratllat meu, un altre cop, amb molta perplexitat]. En tots els casos ens hem guiat pel diccionari Alcover-Moll, però donant sempre preferència a les formes recollides pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els possessius mon i ma, així com llur (i els seus plurals), han estat gairebé sistemàticament substituïts per el seu i s'han normalitzat els pronoms relatius. També s'ha efectuat algun canvi de preposicions i, eventualment, de formes verbals".

     No trobo que el català de la fi del segle XIX resulti tan estrany per al lector actual que exigeixi aquesta mena d'operacions. Potser això seria admissible i tanmateix ho dubto si es tractés d'una col·lecció infantil o juvenil, però no és el cas d'aquesta edició dels Records de Vayreda. D'altra banda, si et llances a fer una "regularització" d'un text amb aquests principis, no es pot pretendre sostenir un "màxim respecte" per l'original. És una incongruència: quan adaptes, adaptes, i no hi ha mitges tintes.

     Amb tot, el que trobo més greu és l'entrada a sac en la llengua de Rusiñol: més que "fer-ne més planera la lectura", el que s'ha fet aquí és aplanar una obra literària amb un criteri lingüístic estricte, restrictiu i anacrònic. El model de llengua que proposa l'innominat "editor" s'adiu prou amb el meu: jo no escriuria pas amb les formes que ell es dedica a eliminar i substituir. D'acord. Però Vayreda escrivia així i l'entenc perfectament. De fet, alguns dels modismes que aquí es consideren arcaics i poc comprensibles són moneda corrent en autors d'ara (car, llur), per més que alguns els trobem fora de lloc, o formen part dels dialectes vius (jo mateix dic mon pare i ma mare). Què guanyem amb aquesta polida? Tots els textos literaris catalans han de poder ser reduïts a una llengua estàndard actual? No n'hem de fer res, de la història de llengua? No ens diu molt sobre la realitat i el context de Vayreda (o de Rusiñol, en el cas d'El català de la Manxa) el català que fa servir, i que no és ben bé allò que se'n diu remot ni incomprensible?

     Sí, editar així un clàssic és un disbarat. I em sembla que reporta aquesta llargament arrossegada tensió de la llengua literària catalana d'ençà del segle XIX i que la "normalització" dels últims quaranta anys no ha aconseguit resoldre. Quan dic tensió no em refereixo a vibració i intensitat, a l'acuïtat d'una llengua ben trempada, sinó a aquest patiment per la norma, per allò que es pot dir i allò que no es pot dir, a la por del castellanisme. No ens fa cap falta potinejar textos com els de Vayreda i el de Rusiñol com si aquests dos grans escriptors fossin uns alumnes díscols que no haguessin aprovat el nivell B dels certificats de català de la Generalitat. Atrevir-se a tocar la seva prosa, més enllà d'una superficial regularització ortogràfica, revela la inèpcia dels mestretites.

     En la propera nota explicaré de quina manera s'ha desgraciat El català de la Manxa seguint aquest absurd criteri editorial.