dilluns, 29 de setembre de 2014

TÍSNER I JORDANA, RAONS D'UNA TRIA (3): EL PREU DE L'EXILI



La lectura de Barcelona 1938: La veu de les sirenes em va deixar amb l’alerta posada davant C.A. Jordana. La descoberta d’un joyceà a la Barcelona republicana era no l’única però sí una bona raó. Com a estudiant als anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, pertanyo a una colla de lletraferits que tenim (o teníem) com a trinitat de capçalera les obres de Joyce, Kafka i Borges (amb l’afegit posterior de Pessoa, que tot just començava a fer forrolla aleshores a partir del mític número monogràfic que la revista Poesía, editada pel Ministeri de Cultura espanyol, va dedicar-li el 1980 i que aviat va tenir continuïtat amb les traduccions d’Àngel Crespo i de Joaquim Sala-Sanahuja). D’aquesta fe no n’he renegat, perquè és d’una solidesa a prova de bombes, com sabia prou bé Jordana. Per això, quan al cap de pocs mesos de publicar La veu de les sirenes, Edicions de 1984 va insistir amb la publicació de l’última novel·la de Jordana, El món de Joan Ferrer, m’hi vaig abraonar amb ganes i vaig començar a furgar més en la figura de l’escriptor.

    Em vaig anar adonant que la importància i, paradoxalment, el desconeixement d'El món de Joan Ferrer –i, en general, de Jordana– exemplificaven prou les devastadores conseqüències per a Catalunya de la derrota de la República. Abans d’exiliar-se, Jordana havia estat un novel·lista d’èxit, un crític literari atent i reputat, un traductor expert i professional i un enginyer que, com Fabra, s’havia passat a la tasca de polir i consolidar la llengua catalana. La seva presència pública es va mantenir fins poques setmanes abans de la fi de la guerra a Catalunya, com ho demostraven els fantàstics articles de “Meridià”. Però la ruptura de l’exili i el segrest del públic sota l’ocupació franquista havien acabat amb el seu món. Jordana “formava part d’un corrent poderós, sense abdicar la seva esquerpa independència”, com diu d’ell mateix, en tercera persona, a El món de Joan Ferrer. Aquest “corrent poderós”, aquesta “obra de general i generós profit”, com la qualifica unes ratlles després, és l’empresa col·lectiva de la llengua i la cultura catalanes durant les primeres dècades del segle XX. El corrent s’estronca en sec, brutalment, el 1939. I quan, molt a poc a poc, va reprenent el pas, molts escriptors es troben fora de lloc. I el lloc de Jordana sembla especialment extraviat. Exiliat, s’ha de guanyar la vida com pot, fent de lector i de traductor al castellà, i a penes publica un llibre, El Rusio i el Pelao, d’ambientació xilena (primera etapa de l’exili). Separat, amb el fill establert a Santiago de Xile i la filla casada a Barcelona amb l’enginyer i escriptor Juan Benet, passa els seus últims anys sol a Buenos Aires, vivint en una casa de dispesa i fent treballs per a l’Editorial Sudamericana de López Llausàs. I escrivint El món de Joan Ferrer, que quedarà inèdita.

     La publicació de la novel·la el 1971 arriba tard i, com deia, fora de lloc. I el prestigi de Jordana entre les noves generacions, i entre l’establishment resistent, no és precisament immaculat. De fet, a la mateixa novel·la, ell mateix passa comptes amb Joan Triadú, que amb una amabilitat enverinada havia parlat de la seva “escriptura pulcra”. Per la seva banda, Joan Fuster, a la seva Literatura catalana contemporània de 1971, se situa en una línia propera a Triadú. Per Fuster, “la perfecta mecànica de l’estil, l’humor asèptic i la línia enravenada dels arguments” són els trets característics de l’obra de Jordana, de qui també afirma: “bon narrador, observador sagaç, tenia la seva vocació de novel·lista frenada per l’intel·lectualisme exacerbat de la seva òptica i del seu ofici”. Una figura amb menys talent que Fuster, Maria Aurèlia Capmany, va ser força més desagradable amb Jordana el 1972, quan va escriure això: “a la Barcelona que inicia la dècada dels trentes predomina, ben perfilat i definit, el canon estètic del Noucentisme. L’estètica d'Ors, que perpetua Carner, que exerceix Riba, que C. A. Jordana converteix en àrida prosa”. Pel que n’explica Jordi Castellanos en un article ben documentat i raonat, Capmany executava una venjança contra Jordana per persona interposada en nom de Salvador Espriu, que aleshores era l’intocable Escriptor per antonomàsia. La raó és que Jordana havia rebut els primers llibres d’Espriu amb duresa, retreient-li l’ús d’un català deficient, molt castellanitzat. Aquesta fama es manté, perquè encara l’any passat, Damià Bardera, poeta autor d’el penúltim vòmit, seguia defensant Espriu de les invectives de Jordana, citant Maria Aurèlia Capmany. Però si ens prenem la molèstia de llegir les tres ressenyes que Jordana va dedicar a Laia i a Aspectes, en 1932 i 1934 –ressenyes que Castellanos reprodueix en apèndix al seu article–, ens adonarem que Capmany pixava fora de test, imbuïda d’un excessiu zel antinoucentista i actuant com una groupie eixelebrada del sant baró Espriu. Perquè el cas és que les crítiques lingüístiques de Jordana al jove Espriu són indiscutibles, tant com els elogis que dedica a aquells primers llibres de l'aleshores narrador novell i futur poeta.

     Curiosament, és un outsider de la “cultureta” com Benet i Jornet qui, el 1974, encara recent l’edició pòstuma d'El món de Joan Ferrer, vindica amb energia la novel·la i Jordana en un article publicat a "Els Marges" i rescatat oportunament a "El Procés" amb motiu de la reedició del 2009. Benet relaciona Jordana amb el Grup de Sabadell, i no deu anar gaire desencaminat. De fet, La Mirada li va publicar el 1929 el recull Tot de contes, que vaig aconseguir en una llibreria virtual anglesa i que té un interès desigual. És indubtable que l’humor dels articles de "Mirador" té punts de contacte amb la colla de Trabal i companyia, que no són precisament l’apoteosi del diktat noucentista. Però l’apologia de Benet i Jornet no deixa de ser l’excepció, juntament amb la veterana historiadora de la literatura Maria Campillo, que es troba darrere la recuperació de l’obra de Jordana (tant de bo publiqui tots els capítols conservats de la novel·la “perduda” sobre els primers dies de la guerra, Flames de maig). Perquè, per exemple, a El malentès del noucentisme, aquest llibre sobre la prosa contemporània que hauria de ser una de les referències fonamentals als nostres centres d’ensenyament però que, misteris del país, està descatalogadíssim i no es reedita, Toutain i Pericay etziben a Jordana algunes puntades com a policia de la llenguota neonoucentista, no sé si seguint també la vulgata establerta per Capmany o perquè no els agrada la llengua literària de Jordana. Els modismes noucentistes hi són, és clar. Jordana escriu quelcom, hom, somrís, llurs a dojo i fa servir els perfets simples, i de vegades engega coses com “sacsejat cap a un adonament”. D'acord, però els encerts, la riquesa del seu registre, són molts i superiors, tant als articles de "Mirador" com a la novel·la pòstuma, impactant, innovadora i creativa. Vista des del moment en què va ser escrita, als anys 50, El món de Joan Ferrer responia, pel to i per la forma, als reptes narratius del mig segle. Era el llibre culminant d'un escriptor capaç d’anar-se’n a l’exili amb només tres llibres a sobre: la Bíblia (“com a monument literari, perquè ell era agnòstic”, subratlla Maria Campillo), el Quixot i el Tristram Shandy (que va traduir).