dimarts, 8 de setembre de 2015

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (i 4)


Recordo com una experiència apassionant la lectura de l'autobiografia de Miles Davis mentre simultàniament anava comprant els discos de què parlava i en revivia les sessions de gravació. Sovint, quan llegeixo, especialment quan el llibre m'agrada o si n'haig de fer la ressenya, també en vull saber més: llegir altres obres de l'autor, o saber qui és, què va fer, com se l'ha llegit, per quina tradició el puc entendre millor. En definitiva, busco pistes de lectura, sobretot per comparar-les amb les meves impressions (per aquesta raó, per exemple, fa temps que deixo els pròlegs per quan he acabat el llibre: amb saber-ne les quatre dades informatives bàsiques en tinc prou per començar a llegir).

          Des d'aquest punt de vista, la continuació de la Història de la literatura catalana de Riquer i Comas per part de Joaquim Molas és una obra que per mi hauria de tenir una gran importància com a llibre de referència. Per què no l'ha tingut? Per què no l'he vist mai com la primera o una de les primeres referències? Intentaré raonar-ho. Comparada amb els quatre volums precedents (els tres medievals de Riquer --que en la reedició de 1985, la quarta, es va repartir en quatre toms-- i el totxo dels segles XVI a XVIII d'Antoni Comas --desdoblat en dos toms el 1985), presenta diferències substancials. Físiques, per començar: el format dels volums és menys manejable, massa gros. Un detall menor però no irrellevant. Després, és clar, hi ha les meves prevencions metodològiques. De la historiografia d'autor hem passat a la col·lectiva: una vintena de redactors auspiciats --més que dirigits-- per Molas, que no hi té el paper exigent i ordenador de Joan Solà a la Gramàtica del català contemporani. Ell mateix ho va explicar en una entrevista a L'Avenç: l'obra no li "interessava com a gènere crític", la va coordinar "només d'una manera indirecta", va escriure'n alguns dels capítols perquè "em van obligar a fer-ne". El resultat, per Molas: "cadascú  va tractar el seu tema a la seva manera. I encara que hi ha una certa coherència, d'origen almenys, cada capítol va pel seu compte". A diferència de Solà, que va guiar i pressionar els seus col·laboradors amb uns criteris de treball específics i molt exigents, i que en alguns casos els va obligar a reescriure una i dues vegades els capítols corresponents (m'ho va explicar quan el vaig entrevistar per a El Periódico), Molas afirma: "no em podia responsabilitzar del que escrivien els altres, perquè, en el millor dels casos, només havia suggerit. Per això no he volgut fer mai més cap obra col·lectiva".

          No m'interessa aprofundir en aquesta aparent desídia de Molas, que sona a mig camí entre la supèrbia i la modèstia. Però em deixa perplex la declaració que fa, a la mateixa entrevista, justificant el seu desinterès per continuar l'obra de Riquer, que li va fer l'encàrrec: "les històries de la literatura són pròpies de filòlegs, i jo no sóc un filòleg". En un article de títol significatiu ("Joaquim Molas: ordre i dubtes") publicat fa pocs mesos, en morir Molas, Enric Bou, que n'havia estat alumne i deixeble, remarcava el que de vegades Molas havia comentat als seus alumnes de l'Autònoma sobre el fet de tenir al departament del costat, el d'Hispàniques, professors com Alberto Blecua, Paco Rico, Sergi Beser i José-Carlos Mainer, que disposaven d'una llarga i copiosa "tradició historiogràfica de dècades", mentre que la historiografia literària catalana, per a moltes èpoques, i en especial la moderna i la contemporània, estava encara a mig fer o senzillament per fer del tot. Molas tenia raó en això, òbviament. És cert que no es disposava de les mateixes eines per treballar, i això devia causar enveja, però no sé fins a quin punt no hi ha una part d'excusa o de complex d'inferioritat. Segurament no deu ser el cas. Fet i fet, Molas, que es va formar en els pitjors temps de la dictadura franquista, en plena repressió de la cultura catalana, va tenir, tot i la clandestinitat, uns mestres prou excel·lents: Vicens Vives, Riquer, Rubió. Que hi havia molt per fer, molt per editar, molt per analitzar, sobretot pel que feia a la literatura de l'últim segle, és innegable. Però el fet és que Molas, en continuar l'obra de Riquer i Comas, no va poder, no va voler o no va gosar fer el que Riquer havia fet amb la literatura medieval, que tampoc estava gaire endreçada, o no pas tant com les literatures veïnes.

          Em pregunto si les vacil·lacions metodològiques no van enfosquir l'enorme tasca de Molas per recuperar obres, gèneres i autors. Aviat va abandonar els estudis medievals, que havia iniciat a l'ombra de Riquer, i es va passar a la literatura contemporània. La perspectiva sociològica, el compromís polític i els prejudicis marxistes van guiar durant força temps els seus plantejaments. Bou, que l'admira i el respecta, no s'està d'afirmar a l'article ja esmentat: "Sobretot als inicis ell [Molas] era de mena dogmàtica i sectària". A mesura que aquesta "crítica militant" va revelar les seves notòries limitacions, va girar cap a una visió més oberta, més neutra i eclèctica. Aquests vaivens són, al meu parer, una limitació evident de la seva contribució --ingent, sens dubte-- a la nostra historiografia literària, com ho és també, no sé si per naturalesa o per desgana, una certa eixutesa estilística: Molas no escriu com Riquer, i això es nota.

          No pretenc fer, de cap de les maneres, una impugnació dels últims volums de la Història de la literatura catalana. Hi col·laboren alguns --no tots-- dels millors experts del moment, con Joan Lluís Marfany, gran coneixedor del Modernisme i, pel meu gust, més brillant i encertat que el seu mestre Molas. I hi ha pàgines excel·lents: Jordi Castellanos, per exemple, fa una molt bona anàlisi d'Un film de Víctor Català, que supera els prejudicis arrelats sobre aquesta novel·la). Hi trobo, això sí, limitacions de plantejament que me la fan una obra desavinent, com he dit. Sóc conscient, també, que hi pot haver mancances pròpies de l'època, quan encara no s'havien reeditat o estudiat prou determinats autors. Però aquestes mancances no justifiquen, per exemple, que en la part dedicada a Verdaguer, escrita pel mateix Molas, només trobem dues pàgines sobre la seva extraordinària i essencial prosa (i una sola dedicada als magnífics dietaris de viatge, prou coneguts aleshores: Foix, per exemple, n'havia fet una selecció vindicativa a la Selecta). Tampoc entenc que les Memòries de Sagarra es puguin despatxar en vuit línies, ni que la seva sensacional prosa periodística doni només per escriure'n dos escarransits paràgrafs. Raons ideològiques? Potser. Les mateixes raons que fan que, com era corrent aleshores (i encara ara, però menys), Joan Sales no hi figuri amb un apartat propi, sinó simplement encabit dins l'apartat "La novel·la catòlica", al costat de Blai Bonet.

          Tot plegat, i el pas dels anys, fa que no vegi els volums de la Història de la literatura catalana dirigits per Molas com una referència assenyalada, de primera mà, tot i la seva indiscutible importància. En aquest sentit, em trobo més a gust, considero de molta més utilitat (tenen un format molt manejable) i recorro abans als sis volums del Panorama crític de la literatura catalana publicats per Vicens Vives entre els anys 2009 i 2011, sota la direcció d'Albert Rossich. Es tracta també d'una obra col·lectiva, però en aquest cas el model de referència és l'admirable Historia y crítica de la literatura española de Francisco Rico. El que m'agrada del Panorama és que, assumint aquest caràcter col·lectiu, ofereix, en forma de patchwork, una selecció dels fragments imprescindibles dels estudis sobre cada obra, autor o moviment, amb uns davantals d'introducció redactats pels especialistes. S'ofereix així una visió més tradicional, en el sentit de diacrònica, menys filla del moment (llast dels volums dirigits per Molas), perquè cada tema inclou els fragments considerats clau per comprendre'l, independentment que hagin estat escrits en èpoques diverses). D'aquesta manera, la riquesa dels punts de vista és superior i la perspectiva esdevé més àmplia. I, a més, em mereixen molt respecte tant Albert Rossich com Albert Hauf, que en va coordinar els volums de literatura antiga, i Enric Cassany, responsable de l'esplèndid i revelador volum del segle XIX.

          Acabo aquesta sèrie de notes que vaig encetar fa molts mesos. Cada lector es crea, en certa manera, la seva tradició, es fa una composició de lloc d'allò que dóna sentit a les seves lectures. No és pas que puguem inventar-nos aquesta tradició: ens calen eines de suport per validar o per fer coixí a la nostra experiència lectora. En el meu cas, pel que fa a la literatura catalana dels últims dos segles, el Panorama és una eina bàsica, al costat de la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster (amb limitacions ideològiques, sí, però és que Fuster és Fuster, i té una capacitat lectora i d'anàlisi que ho compensa de sobres), els Dotze mestres de Maurici Serrahima i l'assaig de Ferran Toutain i Xavier Pericay El malentès del noucentisme. Amb més o menys desacords amb cadascun --igual que em passa amb Riquer quan es tracta de la literatura medieval--, aquestes obres, totes molt ben escrites, m'aporten una visió clara, un relat definit, sobre el conjunt literari que analitzen. Són obres amb personalitat, estimulants, que m'ajuden a llegir més bé. I, encara, hi hauria d'afegir un llibre factici --és una recopilació d'articles i ressenyes-- però que revela també, en conjunt, un lector profund, assaonat i sense manies, que demostra que el temps de les històries de la literatura escrites per un sol autor potser no està tan acabat com això. Em refereixo a En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalanapublicat el 2010 per Enric Sòria, un grandíssim lector i un escriptor de primera. En parlaré en una altra ocasió, així com de la reedició del seu magnífic dietari Mentre parlemque trobo que és un dels millors llibres que s'han escrit en català en les últimes dècades. Ara, poso punt final a aquesta memòria sobre el meu descobriment dels valors de la nostra prosa. En seguiré parlant aviat, però ja en referència a autors concrets.

Descobriment de la prosa (1)
Descobriment de la prosa (2)
Descobriment de la prosa (3)