dilluns, 14 de setembre de 2015

UN MESTRE CENTENARI


Joaquim Ruyra, Marines i boscatges. Edicions 62, Nova Biblioteca Selecta, 2004.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'11 de novembre del 2004.

L’art de la narració consisteix primordialment a relatar el pas del temps mitjançant les paraules. Però el temps implica moviment, i a l’hora de descriure’l costa d’imaginar algú amb més talent i capacitat per fer-ho que Joaquim Ruyra (1858-1939): “En la mar negrenca, de color de llécol mullat, les ones s’embotien a lo lluny i anaven venint, creixent, atansant-se sense trencar mai la superfície, com si hi passessen per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d’un atleta que forceja”. Vet aquí una prosa física, intensa. Les diverses narracions que componen Marines i boscatges (1904) drecen un conjunt d’històries mínimes i senzilles, de vegades purament anecdòtiques, on el català assoleix una expressió sensorial vivíssima, plena de matisos de llum, de so i de moviment.

          Ruyra va assajar la novel·la sense sortir-se’n –va deixar inacabada La gent del mas Aulet. Això, en aquest país de “generacions sense novel·la” on encara n’hi ha que esperen “la gran novel·la de Barcelona” talment el retorn del rei Artús, és gairebé un delicte. Per això Ruyra no acaba de fer el pes als profetes de l’excel·lència: Xavier Bru de Sala, tot i reconèixer el seu paper en la reconstrucció de la llengua, considera que la seva prosa és un “llast” i la despatxa com “un manual de retòrica llatina aplicat al català”; Miquel de Palol, dràstic, sosté que Ruyra, com Pla, menysprea la sintaxi –que vol dir, per entendre’ns, que no utilitza prou subordinades. Em fa l’efecte, però, que es confon l’ambició literària amb una grandeur narrativa que no garanteix la qualitat. Pocs escriptors superen Ruyra en ambició literària, i Marines i boscatges ho demostra prou.

          Tan efectiu resulta quan crea magistrals obres breus com les de la primera secció, “Impressions” (excepcional “Mànigues marines”, que en deu pàgines gairebé ens permet presenciar, gràcies al prodigi verbal, l’espectacle de tres mànigues marines desfermades davant la costa), com quan es concedeix cent pàgines per commoure’ns amb l’accidentat viatge d’uns mariners de Blanes en una barca de cabotatge (“El rem de trenta-quatre”). Sempre, al llarg del llibre, on predominen les marines sobre els boscatges –vistos sovint des del mar–, Ruyra presenta instants o seqüències d’instants poblats per personatges en aparença senzills però que amaguen reversos inesperats. La visió cristiana de Ruyra, que Joan Fuster va qualificar amb encert de franciscana, és piadosa però no ingènua: els personatges, aspres o ben intencionats, s’enfronten a besllums de la por, de l’inconscient (el somni d’“Avís misteriós” té molt d’interès, en la seva perspectiva prefreudiana) o d’allò que és inexplicable (la ferotgia del mar revoltat, però també el terror pànic del caminant nocturn per un bosc, cas de “La basarda”).

          El món de Marines i boscatges és ple de pescadors i d’infants que aviat s’espavilen, i també de personatges de la ruralia blanenca. L’observació penetrant de Ruyra els fa reviure en escenaris de la Costa Brava i la Selva encara no esguerrats pel “desarrollisme” de la segona meitat del segle XX. La mirada pairal de l’escriptor s’allunya del tremendisme modernista i adopta un punt de vista resolt sovint en la incertesa i la interrogació de qui no pot ni creu saber-ho tot: “avui, com en els temps de Hàmlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”.

          Aquest festival literari arriba en una edició exemplar que inaugura, a més, la recuperació del magnífic fons de la Biblioteca Selecta, sota la direcció de Jordi Cornudella. El respecte pel text original és escrupolós, i l’estricta i mínima regularització ortogràfica permet copsar nítidament la força i l’aptesa del català de Ruyra, “un pacte d’instint i rigor”, com l’ha qualificat Valentí Puig, que demostra que abans de Fabra ja hi havia vida intel·ligent. Una lliçó de com s’ha d’editar.