dijous, 21 de gener de 2016

LES VACANCES DE MONSIEUR FOIX


J.V. Foix-Albert Manent, Correspondència (1952-1985). Edició de Margarida Trias. Quaderns Crema, 2015.
Versió ampliada de la ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.


Pere Gimferrer va saludar Cròniques de l’ultrason (1985), l’últim llibre de J.V. Foix (1893-1987), dient que cada novetat del poeta de Sarrià era, per definició, un esdeveniment literari. La rotunditat de l’afirmació se sosté en la profunda coherència i el caràcter compacte del conjunt de l’obra foixiana, pastada i pouada en la rica avantguarda del principi del segle XX però que, de fet, en la seva majoria, no va començar a ser coneguda fins la postguerra, en la successió d’una dotzena de títols que, iniciats amb l’esclat dels sonets perfectes de Sol, i de dol (1947), ocupen un lloc de privilegi en la poesia catalana.

El volum de correspondència que ara s’edita comença precisament quan un Foix ja en la seixantena fa amistat amb el fill d’un company de generació, el també poeta Marià Manent. Albert Manent té aleshores vint-i-un anys i ja és el lletraferit inquiet i activista que serà tota la vida. Admirador d’un Foix que tres anys abans ha publicat Les irreals omegues, un poemari impressionant, decisiu en l’establiment del seu singular mestratge, Manent comença a tractar amb reverència i un punt de pedanteria el poeta, que l’acull cordialment, però, amb la confiança dels anys, Manent s’atrevirà a retreure-li un “rebentisme còsmic”, fent-se ressò d’algunes crítiques a l’actitud isolada i deliberadament marginal de Foix.

El gruix de les cartes publicades correspon sobretot als anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta. Hi dominen les de Foix i, de manera assenyalada, les escrites a l’estiu durant les vacances al Port de la Selva, lloc essencial en la configuració del seu imaginari poètic. Trobem així, d’una banda, el report, fidel i irònic, d’una Costa Brava plena d’estiuejants: “Tot de francesos més aviat casolans i d’angleses velles. I qualque madrileny estantís”. El turisme creix, cada cop hi ha més cotxes i més gent de moltes nacionalitats, i el 1959 els francesos són ja “més de la meitat del cens de la vila”. Als anys seixanta, Foix percep la degradació d’un país en venda i que s’acomoda al guany fàcil: l’ofici de pescador es va perdent quan pots viure dels lloguers dels estiuejants i els estrangers “ho compren tot, amb follia” i construeixen arreu. Però el to general és més aviat festiu, i comenta murri les sortides i els balls dels joves “amb noies empantalonades i francament arrambadisses”. Ja en la vuitantena, celebra la visió, durant un passeig costaner, de “tres noies alemanyes, a pèl i sense vel”.
    
          Però, d’altra banda, aquest llibre resulta valuós sobretot perquè ajuda a conèixer millor el pensament i l’obra de Foix en el context de la Catalunya de postguerra. Sovint les cartes són veritables exercicis d’estil: n’hi ha una escrita en el dialecte local, i n’hi ha set en vers, on, com indica amb encert Manent, “hi ha el líric, el satíric i l’observador”. La facilitat versificadora de Foix és extraordinària: explica que ha escrit a raig un poema de 73 versos i que no li costa gens inventar-ne. La relació amb l’entorn literari i resistent queda ben dibuixada: admira sense concessions Carles Riba i sent amb dolor el buit de la seva mort prematura; valora menys Sagarra, que troba important però no com Carner o Riba, i l’envia “al purgatori amb En Xènius!”; li fan una mica d’angúnia els “pairalistes ben intencionats”, aquest “felibrisme” folklòric que es reuneix cada any al concurs parroquial de poesia de Cantonigròs; no acaba de veure clar la tendència de Serra d’Or a obrir-se cap a punts de vista marxistes; i s’encén amb un insolent Joan Triadú, a qui omple d’adjectius poc amables (de “cantonigrossenc” a “bocaestret”) perquè el tracta de vella glòria ofesa quan ell viu ben content amb el reconeixement no majoritari però de qualitat que rep la seva obra.

        El llibre reforça el perfil que ja coneixem de Foix, amic del classicisme i de la modernitat, com es desprèn de les seves lectures: “Obro el darrer Camús o el renaixent Petrarca”. Llegeix també novetats policíaques de la Gallimard i escolta música francesa de jazz, mentre, atent al paisatge capriciós, “cerco rocs abstrets i rels figuratives”. Es queixa que les visites el distreuen, però no dubta a convidar insistentment Manent a visitar-lo al Port de la selva i que l’acompanyin uns joves Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. Sens dubte, les vacances de Foix convertien el Port de la Selva en un cau literari de primer ordre.