dimecres, 27 de gener de 2016

LLIÇONS DE VIDA


Panait Istrati, Els meus començaments. Traducció d’Anna Casassas. Editorial Minúscula, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 18 de novembre del 2015.


Tot bon traductor –com tot bon escriptor, d’altra banda– és, abans que res, un lector. Un lector àvid i curiós. Anna Casassas, una de les nostres traductores més reconegudes i prestigioses, explica que va descobrir el romanès Panait Istrati (1884-1935) en una vella traducció catalana que corria per la biblioteca familiar. Captivada, en va llegir altres obres en francès i no ha parat fins que ha convençut l’editora de Minúscula, Valeria Bergalli –sempre atenta a la bona literatura poc coneguda i que enguany celebra tres lustres del seu esplèndid projecte editorial– per publicar-hi la traducció d’Els meus començaments, un text autobiogràfic d’Istrati escrit en francès el 1927 i que Casassas serveix amb encert, gràcies a una prosa viva i fluïda.

Home de vida atzarosa, Istrati evoca aquí, a l’altura dels quaranta anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Primer, l’entrada, amb a penes dotze o tretze anys, en el servei d’una taverna regentada per un grec a la seva Braila nativa. És una història brutal, la cancel·lació abrupta de la infantesa amb un treball que passa a ocupar totalment la vida del noi, orfe de pare i fill d’una modesta bugadera. Acabada l’escolarització obligatòria i sense recursos per seguir estudiant, tot i les bones capacitats que li reconeix un mestre sensible, busca treball a la taverna atret tant per l’ambient del barri portuari, a la riba del Danubi, com per les ganes d’aprendre grec, la llengua del seu difunt pare. El que hi troba, però, és una feina duríssima: “Dinou hores al dia, de fatics, d’encàrrecs, o d’estar dret (de les sis del matí a la una de la matinada)”, vivint-hi i dormint-hi –ben poc– tots els dies de l’any excepte “un dia de festa per Pasqua i un altre per Nadal”. L’infant no veu truncada només la vida familiar, sinó també l’anhelat i bulliciós batec del carrer, del qual el separa una “infranquejable muralla xinesa”, enclaustrat setmana rere setmana a la taverna, treballant com un bastaix i sotmès a un tirànic caixer que no vol que cap empleat li pugui fer ombra. Es tracta, en definitiva, de la iniciació d’Istrati en la poc amable vida dels adults, descrita poderosament, amb una incondicional simpatia del narrador per l’infant que va ser, en qui veu una figura de tots els infants, contemplats amb esperit rousseaunià. Però el noi sobreviu i surt, en part, guanyador del repte. Gràcies a un home bondadós, l’inoblidable capità Mavromati, i gràcies al diccionari de romanès que li regala i que li obre un  món.

La segona part mostra Istrati deu anys després, al principi de la vintena, decidit a emigrar a França fent-se polissó. L’experiència de la taverna de Braila, el valor de la fidelitat a qui l’ha tractat amb respecte, han enfortit el jove que ara va darrere la il·lusió d’una vida millor en un altre país. Llegit ara, en plena crisi dels refugiats que veiem cada dia caminant per les carreteres de mitja Europa o llançant-se a les aigües del Mediterrani, aquest capítol resulta dolorosament viu i actual. L’epopeia d’Istrati, que l’acaba portant ben lluny del destí somiat, és plena de misèria, però el relat, vigorós i desimbolt, sembla contagiar-se de l’esperit de Charlot, a qui dedica el capítol, “aquesta pel·lícula de la meva vida”. Així, les pàgines que transcorren a Nàpols són un prodigi narratiu, plenes d’humor i alhora de desesperació, i, com les anteriors, es fan molt curtes i deixen amb ganes de llegir més llibres d’Istrati.