dijous, 25 de febrer de 2016

NOTES DE DIETARI



Ho va dir Tina Vallès en una entrevista mesos enrere, i no es pot dir més justament: "Escrivint buido una mica el cap i se'm posen els mobles a lloc. Escriure pot servir per fer net. Rellegint allò que hem escrit comprenem moltes coses". Jo he escrit dietaris, en quaderns –quan hi he dedicat més temps– o en notes i papers solts, en èpoques disperses i menys constants. Dietaris que no són pròpiament contenidors d'efusions personals, sinó més aviat el resultat de filtrar mitjançant el llenguatge aquest contrast amb la realitat que és l'experiència quotidiana. Per això, el dietari és com un calaix dels mals endreços, que acull tant el clic del pensament revelador (l'epifania que deia Joyce, encara que pugui sonar pedant) com el retrat o la descripció més planera. Al dietari tenen cabuda els fragments de lectura subratllats, en què et reconeixes o que, pel motiu que sigui, vols salvar de l'oblit, i també reflexions sobre el llenguatge i la societat, sobre un mateix o sobre els altres, i fins i tot petites ficcions que sobrevenen. Escriure una nota de dietari és com parar la pilota amb el pit i deixar que baixi a plom a terra mentre fas el moviment d'engaltar el xut. Consisteix en una acció ràpida, fugaç, però que tot i això respon a una tècnica intuïtiva que no pots ignorar. És clar que no sempre aconsegueixes un gol per l'esquadra, però l'esforç esmerçat equival, com diu la Tina, a un bon exercici d'higiene mental. Periòdicament recolliré i rescataré aquí notes de dietari. Aquí en van algunes dels últims mesos.


* * * * *

Autotransport. Una dona avança pel carrer asseguda en una cadira de rodes motoritzada. Fa una última xuclada a la cigarreta i deixa caure la burilla a terra. Bé, no ben bé a terra: cau sobre el reposapeus de la cadira. Una paperera ambulant.

Dignitat. Encara hi ha gent que fa periodisme, és a dir, que fa preguntes: "D'acord, és guerra bruta però... per què no entren mai a la seu d'ERC o de la CUP?", titula Roger Pala a Crític.

Llenguota. La pèrdua de l’oremus lingüístic està arribant a extrems d’imbecil·litat sensacionals. És la impressió que trec quan llegeixo aquest titular: “Show cooking de descoberta de l’espàrrec a Mercat de Pagès de X”.

Relectures de la història. Celebrar la nostra festa nacional el dia que commemora una carnisseria inútil que no va portar sinó més destrucció al país ja deu ser una mostra del nostre tarannà. Però trobo que és una ximpleria superior proposar com a divisió territorial d’una Catalunya democràtica una institució monàrquica com la vegueria, quan el veguer, o vicari, era un delegat dels nobles i dels monarques per controlar la societat, sovint enfrontat als interessos de la Generalitat i dels consells municipals. Com és un disbarat que la policia catalana rebi el nom de Mossos d’Esquadra, continuació de les Escuadras de Paisanos establertes el 1719 pels corregidors borbònics en substitució dels sometents tradicionals. Aquestes Escuadras es van dedicar, entre altres coses, a perseguir les restes de partides de miquelets austriacistes. Ara que 1714 sembla que sigui una gesta heroica d’abans-d’ahir que dóna sentit al demà passat, això sona a paradoxa sarcàstica. A més de manipular o inventar-se la història, com se'ns retreu sovint i com, d'altra banda, fa tothom, el que em rebenta més és el menyspreu i el desinterès per conèixer la història amb sentit crític, com si tant fos una cosa com la contrària.

England, England. El gran Ramón Lobo escriu sobre la lata immensa del Brexit (i, ara, el Bremain: admirable creativitat de l'anglès) i aporta una citació de l'irlandes George Bernard Shaw (que no localitzo, però, en una recerca ràpida; en qualsevol cas, està molt ben trobada) que els anglòfils militants hauríem de tenir sempre en compte per refredar passions exagerades: "A los ingleses les gusta presumir de lo que no es suyo. Presumen del té, que es de Ceilán; del whisky, que es escocés, y de Bernard Shaw, que es irlandés".

Maledicció. No sé si és per pura coincidència o perquè el rebombori del congrés mundial del mòbil a Barcelona fa refrescar el tema i els caps de redacció donen indicacions als redactors per escriure sobre temes d’“actualitat”, tornen a sortir articles als diaris sobre un afer que no és gens nou però que normalment queda apartat de les notícies (potser perquè, de fet, és una notícia continuada): l’explotació (en tots els sentits de la paraula) del coltan, aquest mineral tan valuós que resulta imprescindible per al desenvolupament de les tecnologies digitals. I penses: quina abominable maledicció no deu pesar sobre Àfrica perquè un país com el Congo no pugui prosperar tenint el 80 per cent de les reserves mundials d’aquest mineral, mentre que, per exemple, els règims de la península aràbiga segueixen podrits de diners amb el negoci del petroli.

Llenguota. A la feina, ens expliquen el canvi de programari que faran properament als nostres ordinadors i una informàtica ens engega la frase següent: “Microsoft ha discontinuat el WindowsXP”. Que fàcil que és parlar complicat. Vénen ganes de sortir corrents.