dijous, 24 de març de 2016

CINEMA DEL SEGLE XI




Fotografia de David Levene (The Guardian)


Montserrat Pagès i Paretas, El Tapís de Bayeux, eina política? Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015.
Ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.


No hi deu haver res que defineixi més la humanitat que la inacabable capacitat d’explicar-se històries. Ho hem fet des dels temps remots, quan els ancestres més reculats guixaven escenes de la vida precària i salvatge a les cavernes. I, saltant per damunt dels segles, trobem un grapat d’històries captivadores darrere el singular i bell llibre que presenta la historiadora de l’art Montserrat Pagès i Paretas (1951), conservadora d’art romànic al Museu d’Art Nacional de Catalunya. Començant per la mateixa gènesi del llibre: el que havia de ser una simple referència marginal en un estudi sobre una altra matèria (la pintura mural romànica i gòtica) s’ha convertit en una completa Anàlisi de les imatges i nova interpretació, com diu el subtítol, del cèlebre Tapís de Bayeux. Pagès no va poder resistir-se als misteris i les contradiccions suscitats per aquesta seductora creació medieval, un extraordinari brodat de més de setanta metres de llargada que relata la batalla de Hastings, que va enfrontar, el 1066, els anglosaxons i els invasors normands encapçalats per Guillem el Conqueridor.

Pagès ressegueix minuciosament totes les històries que estan vinculades al Tapís, reproduït en una gran part en trenta-quatre magnífiques làmines a color, i mira de treure’n el trellat. Primer, fa una lectura detallada de les imatges del Tapís, teixit poc anys després dels fets que narra i que constitueix, de fet, una fascinant crònica visual d’un conflicte bèl·lic. L’enganyosa simplicitat de les figures, la sintaxi de les imatges, molt ben descrita per Pagès, i el format apaïsat fan pensar en el zoòtrop, aquella espècie de timbal cilíndric inventat al segle XIX que, en girar a gran velocitat, mostrava figures en moviment, tot prefigurant l’aparició del cinema. La del Tapís de Bayeux és una història de fidelitats i d’intrigues de palau, de jocs de poder i ambicions que es resolen amb una invasió i un combat desigual.

            Darrere d’aquesta “pel·lícula” històrica del segle XI hi ha, però, moltes preguntes a fer, i Pagès les formula. El Tapís enalteix el guanyador de la batalla? Per què el van brodar, doncs, a Canterbury els vençuts? Per què es conserva a França, si els invasors no surten ben retratats? És un relat heroic o la denúncia d’una traïció i d’una crueltat excessiva? Per això, després de descriure el Tapís, Pagès repassa totes les interpretacions que se n’han fet, en revisa i avalua els arguments, hi detecta els punts febles i s’atreveix a formular una teoria pròpia: el Tapís denunciaria davant el nou rei d’Anglaterra, l’invasor Guillem, les males arts del seu conseller, el bisbe Odó, el malvat de la història, que exerceix despòticament el poder a l’illa en nom de Guillem després de la batalla de Hastings.

            La hipòtesi de Pagès és convincent, està ben plantejada i aspira a ser tinguda en compte en la historiografia internacional especialitzada (el llibre es presenta amb la traducció anglesa tancant l’edició). No tots els arguments de Pagès són igual de ferms, però, en qualsevol cas, per al lector encuriosit, aquest és un llibre atractiu, molt acurat en la presentació visual –no tant en el text, de vegades repetitiu i amb massa errades tipogràfiques– i que fa reviure els encants i la colpidora bellesa del Tapís de Bayeux, i del fragment de violenta història que reporta. En definitiva, es tracta d’una excel·lent contribució catalana al coneixement i al gaudi d’una obra d’art universal.