SUITE PUIGDEVALL (1): ELS ALTRES CATALANS
Ponç Puigdevall, Els convidats de pedra. El Llop Ferotge, 2015.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 9 de març del 2016.
El poder de la literatura l’expressa, en fi, un
altre convidat de pedra, Edmon Vallès, quan, en el seu Dietari de guerra
de combatent de la lleva del biberó, devastat pel conflicte i refugiat una
estona en la lectura, constata: “Per un moment m’adono que és més important la
correspondència de Goethe amb la senyora Stein que la trinxadissa d’una obscura
brigada durant una guerra civil en un país de segona categoria, especialista en
guerres civils”.
Tot i l’aparença factícia i
efímera, la crítica literària que es fa en els mitjans periodístics, quan
s’exerceix amb regularitat, constància i rigor, acaba generant un discurs
coherent, més lligat i profund que no sembla, i que, en el cas de lectors voraços
i exigents com Ponç Puigdevall (1963), eleva la ressenya al grau de gènere
literari amb tot el dret. Puigdevall, que escriu des de fa bastants anys en
aquest “Quadern”, ho demostra en el conjunt d’articles i ressenyes aplegats a Els
convidats de pedra, publicats majoritàriament a El Punt entre 2000 i
2002 i que, com assenyala a la “Nota explicativa”, se’ls va plantejar, des del
moment que li van oferir una secció setmanal, com “un llibre d’articles
concebut des del primer fins a l’últim com a llibre”.
La coherència no ve només del fet que decidís abordar la
lectura d’un bon nombre d’escriptors catalans poc tinguts en compte o
senzillament ignorats per la historiografia. Si d’ara endavant caldrà tenir en
compte aquest volum és perquè Puigdevall hi dibuixa, més enllà de la visió de
cada autor o de cada obra en concret, un panorama alternatiu, una mirada més
rica i generosa sobre el conjunt de la nostra literatura. En primer lloc,
perquè com afirma en presentar Gabriel Fuster i Mayans, “la pràctica literària no
és res més que l’enriquiment de la tradició”. Els convidats de pedra proposa
una llaminera i apassionada ampliació del repertori català, sotmès a massa
restriccions per motius tant estètics (el diktat postnoucentista o el
del realisme històric) com polítics (ser escriptor i franquista o reaccionari
no està ben vist). Potser per això, perquè aspira a rescatar bona literatura
poc o gens llegida, a eixamplar l’abast de la tradició, Puigdevall parla sovint
d’escriptors de dietaris i de memòries, de reculls d’articles i de reportatges
periodístics i de viatges, és a dir, formes de prosa no estrictament
ficcionals, i quan evoca la “diabòlica mania d’escriure” del Baró de Maldà,
recorda un altre grafòman com Josep Pla i remarca aquesta literatura del
detall, de l’experiència, de la memòria, com una de les línies de força de les
lletres catalanes.
Seria
desencertat entendre aquest llibre separant-lo de la resta de l’activitat
crítica de Puigdevall –tan temuda i blasmada per alguns com admirada per
altres–, que es concentra, habitualment, en la literatura contemporània. Els
convidats de pedra és molt més que una galeria de marginals i marginats,
tot i que hi trobem algun escriptor fracassat, vençut per la consciència de les
pròpies mancances, com Francesc Rierola, i algun rar amb vocació de maleït, com
Anton Isern. A més de rescats i vindicacions d’autors irreductibles a les
etiquetes de manual, el volum aporta també mirades alternatives a noms
consagrats, com Espriu –de qui assenyala la contradicció entre la seva autoexigència
i la simplificació mitificadora a què ha estat sotmès–, Pla, Rusiñol, Sagarra o
Carner, defugint tòpics i proposant lectures enriquidores.
L’exigència
de Puigdevall és aquí la mateixa que l’ha establert com a crític de referència
(i, també, com a autor d’una obra narrativa curta però valuosa). Reconeixem
l’aspre denunciador de la vacuïtat de tants escriptors actuals sense nervi ni
cura per l’estil quan, tot parlant del crític d’art Jordi Benet, admira “una
generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un
insignificant símptoma de normalitat moral”. Pàgina rere pàgina, entre
descobertes d’autors que fa venir ganes de llegir i retrobaments d’altres
sovint considerats “menors”, Puigdevall reivindica la felicitat que s’amaga en
els llibres, en tota mena de llibres: troba “el batec d’una possible novel·la”
en un receptari d’adrogueria de cap a 1800, i destaca en les memòries del
vuitcentista Francesc Aragó que “el relat d’aventures verídiques ens transporta
cap al territori de la imaginació”, és a dir, cap a la literatura.