dilluns, 18 d’abril de 2016

SUITE PUIGDEVALL (2): DESASSOSSEC SOTA LA PLUJA


Ponç Puigdevall, D'incògnitTusquets, 2016.
Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 14 d'abril del 2016.



No es pot dir que Ponç Puigdevall sigui un escriptor que amaga les seves cartes. Des de 1991, quan va guanyar el premi Andròmina amb les narracions d’Un silenci sec, on es van assenyalar ressons de Thomas Bernhard, ha publicat quatre llibres més, cadascun diferent però tots amb un món recurrent i ben identificable: atmosferes opressives, personatges solitaris i obsessius, frases llargues en paràgrafs que ocupen pàgines compactes de text, i una prosa precisa, minuciosa, sense diàlegs. Qui avisa no és traïdor: ho deixava clar al segon llibre, Era un secret (1998), amb una coberta il·lustrada amb un dibuix senzillament terrorífic i un text de contracoberta –com sap qui hagi circulat pel món editorial, sovint els redacta el mateix autor– que pintava un panorama tètric i depriment i que convidava a sortir corrents. Maniobres de distracció que deixaven pas a una dotzena de relats de gran qualitat.

            Entre aquells dos primers llibres i els tres publicats des de 2010 van transcórrer dotze anys. L’estil i el món narratiu de Puigdevall s’han consolidat, amb variacions que han enriquit una proposta literària rara en la nostra tradició, gairebé subterrània, però que remet a grans autors de l’últim mig segle, com Juan Benet, dotat com Puigdevall d’una prosa hipnòtica i elegant, com António Lobo Antunes, un altre explorador tenaç de la neurosi i el dolor en la societat contemporània, o com Peter Handke, amb qui comparteix l'aclaparadora exactitud en el seguiment dels meandres mentals dels protagonistes i dels seus vagareigs per escenaris sovint esquerps.

El món de Puigdevall és eixut, clos i desesperançat. Retrata esperits ferits pel passat que busquen un recer on llepar-se les ferides i, si s’escau, gaudir del plaer de la venjança. El lector que accepti aquestes regles de joc s’haurà de preguntar, en tot cas, si els mitjans dedicats a bastir un univers tan singular demostren ser eficaços i si el resultat és reeixit. I convindrà, també, que deixi de banda la clau autobiogràfica, citada sovint tant en els elogis que ha rebut Puigdevall com en les ferotges invectives d’alguns detractors. És innegable que la crisi personal que va viure pot ser pretext i material literari, però el valor de la seva obra va més enllà del testimoni personal o del safareig dels noms amagats.

 Així, després de la calidoscòpica i bigarrada Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de Barcelona), el més proper que ha escrit Puigdevall a una novel·la divertida i de ritme trepidant, i dels relats de L’atzar favorable (2012), minucioses cal·ligrafies de la por, la soledat i la incomunicació, animades, però, per personatges carregats d’il·lusions que tempten l’atzar, a la novel·la D’incògnit, que reprèn i desenvolupa un breu text homònim publicat el 2002 a The Barcelona Review, Puigdevall s’ha plantejat un veritable tour de force: seguir fil per randa, en nou densos capítols, la fugida del protagonista, Benet, un home ferit, indecís, poruc, aclaparat per un fracàs amorós i obsessionat per recuperar una dona del passat. En un sinuós estil indirecte lliure, Puigdevall tanca l'objectiu de la càmera i el concentra en un espai minúscul, la ment de Benet. Gairebé res més no hi compta: la resta de personatges amb qui es relaciona no tenen nom, excepte les dues dones que l'obsessionen, Diana i Helena (nou homenatge de Puigdevall al conte de John Cheever Adéu, germà), absents, però, en tot moment. L'escenari és una Girona sotmesa a una pluja constant i inclement. Atrinxerat al pis dels oncles, Benet repeteix durant uns pocs dies unes rutines malaltisses, ensopega sempre amb la mateixa gent i espera en va una solució al desfici vital, devorat per la por.

Puigdevall s'aplica amb un rigor implacable a aquest relat minuciós, gairebé un deliri existencialista: allarga més que mai les frases i els paràgrafs, i farceix el text d'incisos que recorren totes les possibilitats dels dubtes i els raonaments que assalten Benet. Gairebé sense humor, domina un brutal sarcasme. El conjunt resulta, potser, massa explícit. El recurs constant a verbs que descriuen l'activitat mental de Benet i el lèxic sempiternament negatiu actuen com subratllats redundants. És possible que la hiperconsciència de Benet hagués resultat més convincent si Puigdevall hagués recorregut al monòleg interior pur, una tècnica que ha utilitzat poc, però amb encert. En tot cas, la intacta autoexigència i la voluntat d’arriscar eixamplant les formes narratives, malgrat els dubtes que pugui plantejar D'incògnitfan que l’aventura literària de Puigdevall es mantingui en un lloc destacat –i insòlit– de les nostres lletres.