dilluns, 4 de juny de 2018

QUAN LA PREMSA ANAVA BÉ (O QUIM TORRA, EDITOR)

















Domènec de Bellmunt, La Barcelona pecadora. Els reportatges de l'Àngel bohemi. A Contra Vent Editors, 2009.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 16 d'abril del 2009.



Ara que la premsa escrita pateix la crisi amb un cruiximent de dents esfereïdor, aclaparada pels ERO, la liquidació de suplements i el tancament d’edicions en paper, llegir els reportatges de La Barcelona pecadora, escrits per Domènec de Bellmunt (1903-1993) als anys trenta, ve a ser com acostar-se al paradís perdut del periodisme català. Sobretot si es comparteix l’entusiasme de Francesc Canosa, responsable de la recopilació i autor de l’excel·lent “Apunt biogràfic” que tanca el volum. Que aquells eren uns altres temps ho prova tant una frase circumstancial de Bellmunt (“Eren dos quarts de deu del vespre, l’hora de fer el cafè”: aquella Espanya tan endarrerida era, quant a horaris, més europea que la d’ara) com la cita que reporta Canosa d’un periodista nord-americà que visita Barcelona el 1931: “En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra, hi ha, com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”. I una nòmina de periodistes de luxe: Xammar, Pla, Sagarra, Rovira i Virgili, Josep Carner, Riba, Nicolau d’Olwer... “Els millors cervells de la ploma i les idees”, subratlla Canosa, la majoria entorn del partit Acció Catalana i del diari “La Publicitat”; si allò no va quallar com a pal de paller del catalanisme republicà és perquè Acció Catalana era un “partit més de lectors que d’electors”. Divergien, doncs, una classe intel·lectual avançadíssima i un país que anava per una altra banda.


Bellmunt és un d’aquells brillants periodistes que situen la premsa catalana a la primera línia de la modernitat. Exiliat a París entre 1924 i 1929, hi descobreix, enlluernat, les primeres emissions de televisió i, sobretot, el “reportatge novel·lat”, que importarà aquí. Això que ara trobem ben normal –el reportatge àgil i directe, en primera persona, amb diàlegs vius, canvis de ritme i influència dels llenguatges audiovisuals– representava aleshores una novetat que trencava motlles periodístics caducs i ensopits. La fórmula, engrescadora i llaminera, es posarà de moda tot seguit. A la quinzena d’articles reunits a La Barcelona pecadora, Bellmunt l’empra per presentar la part més fosca de la ciutat: la prostitució, la delinqüència, les presons, els usurers, els suburbis. L’eficàcia de la manera de buscar la notícia és evident, com en el cas de “Memòries d’un carterista barceloní”, on gairebé tot l’article es construeix en forma de diàleg amb un pispa que explica el seu historial i els seus mètodes.

Ara, si Bellmunt destaca com a innovador, dubto que el fons dels seus reportatges tingui el mateix mèrit. La seva mirada té, més d’un cop, un punt de sensacionalisme redemptor que fa nosa (“Volia plànyer aquelles xicotes joves i boniques que destruïen les seves joventuts pletòriques amb el verí de la cràpula diària i el foc criminal de l’alcohol”) i una contradictòria complaença a descriure un submon on es diria que no es troba a gust (els articles vénen acompanyats de la breu novel·la L’Àngel bohemi, de 1935, on el millor són els diàlegs). D’altra banda, quan visita les barriades on s’amuntega l’allau d’immigració del sud d’Espanya, entén que es tracta d’un problema que afecta el desenvolupament de l’autonomia catalana, però exhibeix un xovinisme que nega tenir i engega perles com: “La gent de casa nostra no sol anar a crear conflictes a ningú”.

       Amb tot i això, la proposta del volum és interessant i pertinent, i ve servida en un disseny tipogràfic elegant enterbolit per un gavadal d’errates.