dissabte, 13 de juliol de 2019


FERRATER, FULGOR A CLASSE





















Gabriel Ferrater, Curs de literatura catalana contemporània. Edició de Jordi Cornudella. Empúries, 2019.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" l'11 de juliol de 2019


Diu molt del malaguanyat Antoni Comas, flamant primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona després de la guerra civil, l’atreviment de convidar Gabriel Ferrater (1922-1972) a impartir un curs de literatura el 1965. Inquiet, autodidacte, esperit lliure, Ferrater encara estava acabant Filosofia i Lletres, abandonada i represa intermitentment des de 1954, i va caldre contractar-lo com a conferenciant, fora del programa acadèmic oficial. Però Comas n’esperava molt: va encarregar que es gravessin les lliçons per publicar-les en un llibre.

Mig segle després, quin fulgor conserven aquelles lliçons dels cursos 1965-66 i 1966-67! N’havíem llegit una bona part, separadament, en els volums La poesia de Carles Riba (1979), Foix i el seu temps (1987) i Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (2010), però només ara que les tenim totes reunides i ordenades podem copsar-ne l’abast. Ras i curt: aquell extraoficial Curs de literatura catalana contemporània se situa en un lloc destacat del nostre corpus crític.

Comas va encertar de ple. Ferrater tenia al cap –un dels més ben moblats de què hem gaudit– un panorama precís i raonat de la literatura catalana. Un panorama ben contextualitzat: domina tota la tradició europea i recorre a Mallarmé, Goethe, Emily Brontë, Saint-John Perse, Dante o Brecht quan l’ajuden a explicar l’obra dels escriptors catalans. De cap a cap del curs –i a les dues conferències complementàries, posteriors, publicades en apèndix–, sorprèn l’exigent coherència amb què relliga autors, obres i plantejaments. Les gravacions reflecteixen la vitalitat i la clarividència de Ferrater. No perd mai el fil, tant si fa excursos per explicar anècdotes o perfilar detalls, com si generalitza i sintetitza o bé comenta de prop els textos. Hi conflueixen el lector constant i assaonat, el poeta que coneix l’ofici i l’amic d’alguns dels autors. I fascina que bé que transmet la seva nítida composició de lloc de les lletres catalanes i com resumeix temes com el simbolisme, l’avantguarda i la mètrica amb un didactisme envejable.

La posició crítica de Ferrater és rotunda. Defuig les dues tendències dominants aleshores: l’escolàstica nacionalista i la marxista. “Espero que tots sabem que el patriotisme és una mena de residu innoble de les edats tenebroses d’Europa”, engega als alumnes blasmant el catalanisme, “mal crònic” i “instrument de tortura” que encotilla els escriptors fins que Riba i Pla se n’alliberen. Igualment, retreu que la mecànica interpretació sociològica de Fuster, Castellet i Molas –vàlida com una eina més– aboca a simplificar. Al moll del curs hi ha una idea essencial: la literatura triomfa quan l’escriptor sap servir-se de la llengua amb la força de la imaginació artística. Per això la crítica ideològica, aplicada amb militància, va coixa: “Les idees són el començament de la poesia, no pas el final”. I qui diu idees, diu les emocions personals de l’escriptor, secundàries en l’obra literària, que suscita emocions noves mitjançant l’artifici verbal: “Un literat escriu per expressar la seva imaginació”.

Ferrater fa veure aquest procés en set escriptors (Guerau de Liost, Carner, Riba, Foix, Ruyra, Víctor Català i Pla, amb esments de pas a Maragall, Puig i Ferreter, Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Sebastià Pons, etc.) i ens hi obre perspectives alienes a tòpics i reduccionismes: Carner, contra les etiquetes de simbolista i frívol, exhibeix un pessimisme molt realista i una gran altura moral; Carles Riba traspua vitalitat per les esquerdes de la màscara hieràtica amb què sovint l’hem conegut; Foix, més que el surrealista que no és, mostra una “imaginació racional, lúcida i a distància del seu objecte”; Pla, lluny de cap bonhomia localista, és el més modern i conscient dels nostres prosistes; i la innovadora lectura de Solitud, en clau psicoanalítica i homosexual, prefigura les aproximacions actuals arran del rescat de la narrativa completa de Caterina Albert.

      Jordi Cornudella, que l’any passat va oferir una minuciosa i ja canònica edició de Les dones i els dies, ha reconstruït el curs amb encert, revisant les gravacions i transcripcions i completant-les, quan no n’hi havia, amb els apunts fidedignes de Joan Alegret, el becari de Comas responsable del registre. Mai podrem agrair prou als tres aquest regal.