divendres, 5 de juliol de 2019

L'EDAT MITJANA ES POSA FLAMENCA






Quan fa gairebé quatre anys vaig escriure la ressenya de la traducció catalana de Flamenca hauria considerat improbable que fos reimpresa cosa que ha succeït i  hauria trobat senzillament inversemblant que se n'acabés fent una versió en castellà germana perquè el traductor és el mateix, el professor Anton Espadaler i que es publiqués amb un gran tiratge, una faixa promocional imbatible i un notori ressò mediàtic i en esdeveniments com la Feria del Libro de Madrid. Fet i fet, la meva ressenya no deixava de ser un innocu tret de fogueig sobre un molt bon llibre antic, una novel·la occitana en vers del segle XIII apreciada per la gent del gremi medieval i poc més. Entremig de les dues traduccions, però, l'anònima Flamenca va caure en mans de Rosalia i li va inspirar un disc tan poderós i impactant com El mal quererque s'ha convertit en un imprevist regal per a la Universitat de Barcelona, l'editora de la traducció catalana. No acabo d'imaginar quina cara posaran els millennials a banda i banda de l'Atlàntic quan tinguin a les mans i llegeixin aquesta font del disc de Rosalia. Tant de bo uns quants hi trobin el mateix que hi va trobar ella.

     En tot cas, com insinuo a la ressenya, els llibres tenen vida pròpia en mans de cada lector, i la lectura que Rosalia ha fet de Flamenca és pertinent, encara que no n'esgoti la riquesa de sentits, que el pas dels segles ha potenciat. Potser hi haurà qui ho trobarà un anacronisme, una lectura fora del context medieval, però per què no hem d'escombrar cap a casa quan llegim un llibre, sempre que no en violentem la significació? Si una novel·la tan reculada i singular segueix commovent-nos i inspirant-nos, bé deu tenir valors i elements intemporals que un lector que no sigui un eixelebrat pot assumir. És allò que va escriure Francisco Rico no recordo on: "Que el contexto no se nos coma el texto".

*****


















Flamenca. Traducció i edició d’Anton Espadaler. Universitat de Barcelona, 2015, 244 pàgines.

Ressenya publicada al "Quadern" del diari "El País" el 10 de setembre de 2015


El tòpic, arreladíssim, de la foscor de l’Edat Mitjana es desmenteix amb un grapat d’arguments històrics, però la lectura de Flamenca segurament serà una de les maneres més lluminoses i entretingudes de fer-ho. Davant d’aquesta novel·la, escrita en occità cap a la meitat del segle XIII i de la qual no en sabem l’autor, es pot recordar la frase d’Albert Rossich, un dels nostres filòlegs més eminents, que encapçala una antologia de poesia catalana del Barroc: “la literatura antiga no ha de ser només objecte d’estudi, sinó també objecte de lectura”. Perquè, per damunt de la distància dels segles i de les transformacions socials i de mentalitat, Flamenca proporciona una viva i amena diversió i ens permet identificar-nos amb els sentiments dels protagonistes. Les idees canvien molt, però les emocions són perennes.

La nostra lectura de Flamenca per força ha de ser anacrònica, perquè la fem amb centúries de literatura acumulada. De fet, els acadèmics més recalcitrants ens diran que el concepte actual de literatura és una invenció del Romanticisme i que només podem entendre aquestes obres si en reconstruïm amb precisió el context històric i ideològic. Això és mitja veritat. L’esplèndida edició de Flamenca que ha fet Anton Espadaler compleix amb el rigor filològic mitjançant les notes erudites al final del llibre, que satisfaran el lector més exigent o l’estudiant de Romàniques (si és que en queda cap!). Però hi ha una manera més lliure i desacomplexada de llegir Flamenca, per a la qual basta el pròleg i l’excel·lent traducció d’Espadaler, que ha trobat un registre just per fer reviure la societat cortesa amb un català modern lleument formalitzat sense ser arcaïtzant.

Podem gaudir així d’un llibre editat amb cura i elegància per la Universitat de Barcelona. Un llibre bell, d’acord amb la trama de la novel·la: els amors d’un cavaller i una dama tancada en una torre pel marit gelós. Som davant d’un altre tòpic, en el territori de l’amor trobadoresc, però Flamenca, com tota obra excel·lent, redimensiona i transcendeix el tòpic. Guillem de Nevers, el cavaller, té alhora una completa formació universitària (“tu ets cavaller i clergue”, li recorda Amor) i Flamenca, la dama de qui s’enamora de lluny, per fama, sense haver-la vist, trenca amb la imatge de la bella dama sense mercè. L’hedonisme i el goig carnal s’imposen sense ambages. En aquest joc de l’amor, el narrador remarca que “els daus no van anar a parar a terra”. L’enginy i la desimboltura manen: els amants aconsegueixen vèncer la incomunicació de la dama mitjançant els cèlebres breus diàlegs furtius esgarrapats en el moment de donar-se la pau a missa. I quan el marit gelós ha recuperat el seny i alliberat Flamenca, se’ns lloa el fet que, en plena cort, Guillem s’endugui Flamenca al llit “sense que ningú s’adoni de res”.

            Com les novel·les franceses artúriques del segle XII en què s’emmiralla, Flamenca ofereix cortesia i torneigs, però aquí el repte, l’aventura, és l’amor, l’alliberament i el gaudi ple de la dama. L’esperit de la novel·la, per al qual Espadaler planteja al pròleg alguna probable filiació ideològica, és el de l’Occitània trobadoresca i albigesa, auxiliada per Catalunya, que va ser derrotada al camp de batalla de Muret, el 1213, pels croats francesos. Picardia, intel·ligència, vitalitat (impagables les escenes amb Alícia i Margarida, les donzelles de la dama): Flamenca és una novel·la antiga per llegir ara mateix.