dilluns, 7 d’octubre de 2019


HUMOR EN PANTALLA GRAN


Valentí Castanys, Barcelona-Hollywood (Radiocinema sonor). Quaderns Crema, 2019.

Text ampliat de la ressenya publicada al "Quadern" del diari El País el 3 d'octubre de 2019.


Ara que ja hi ha generacions senceres que no trepitgen una sala cinematogràfica si no és que hi estrenen l’enèsim lliurament d’alguna saga hiperespremuda, pot semblar extravagant rescatar aquest llibre de 1935, escrit per un dels periodistes més populars de Catalunya durant més de quaranta anys. Quan Valentí Castanys (1898-1963) el va publicar, el cinema era encara una art jove que amb prou feines feia un parell de dècades que havia esclatat com a entreteniment de masses, però es trobava ja en plena transició des del llenguatge madurat en l’època silent cap a les noves formes expressives que desenvoluparien els grans mestres de l’època daurada de Hollywood.

     Actiu a la majoria de capçaleres del periodisme català anterior a la Guerra Civil, des de les humorístiques L’Esquella de la Torratxa i Papitu al modern magazín D’Ací i d’Allà, passant pel mític El Be Negre, l’esportiu Xut! i el diari La Veu de Catalunya, Castanys, a més de destacat dibuixant i ninotaire (paraula perduda amb el triomf de l’anglicisme “còmic” per designar les tires de dibuixos), també va exercir el periodisme esportiu i el radiofònic. I precisament radiada va ser la primera difusió de la meitat del volum ara ben rescatat per Enric Gomà, autor d’una presentació sòbria, múrria i molt eficaç.

Aficionat al cinema, que en aquells anys feia forrolla a Catalunya (les estrelles de Hollywood eren venerades com ara els cantants o els futbolistes: la meva àvia, morta el 1980, m'havia parlat del rebombori de la visita de Mary Pickford i Douglas Fairbanks a Barcelona, l'any 1925), Castanys, humorista de mena recordat encara pels radiooients dels anys 50 i 60, s’aproxima al fenomen de Hollywood amb una reticència enganyosa: encapçala el llibre amb un “Diguem-ne pròleg” on sosté que escriu només “en una forma paròdica”, sense “esperit crític”: “Jo exposo, deformo i despullo, però no defineixo. El lector és qui ha de resumir i concloure”.

La declaració metodològica s’ha de llegir, és clar, cum grano salis, perquè no deixa de ser una veritat a mitges. El registre dominant és l’humor, sí, sovint blanc, amb un aire de la malícia amable de P.G. Wodehouse, de l’absurd nostrat de Trabal i el Grup de Sabadell, i de la disbauxa surrealista de les comèdies contemporànies de Martí de Riquer rescatades fa cinc anys. Castanys broda diàlegs hilarants, descriu films imaginaris que parodien pel·lícules inexistents i juga amb el llenguatge (inventa el verb quismar a partir dels sempiterns “kiss me” sentits a les pantalles).

Sota l’exageració i l’estirabot, però, es percep alguna cosa més que la voluntat de fer riure l’oient o el lector. Naturalment, Castanys no ha desat el sentit crític al calaix i, entre broma i broma, desemmascara els oripells i la faramalla de la indústria cinematogràfica, i engega atzagaiades contra el periodisme d’espectacles buit i oportunista i contra determinades pedanteries avantguardistes. Perquè, com afirma irònic, no s’ha de “confondre l’art del cinema amb l’art de la tapisseria”. Sonen ben actuals alguns acudits sobre arguments inversemblants, el colonialisme cultural i la dificultat de Hollywood per distingir entre Espanya i Mèxic. Castanys sap molt bé de què parla i ho demostra, per exemple, quan resumeix en cinc línies magistrals el talent i les febleses de Charles Chaplin.

Barcelona-Hollywood és un magnífic testimoni d’un corrent popular constant i essencial per entendre plenament la literatura catalana del darrer segle i mig. Un corrent que sovint arreplega pols a les revistes i diaris de les hemeroteques i que mereix rescats com aquest.