dimecres, 4 de març de 2020

NOTES DE DIETARI: ALGUNES POÈTIQUES



La sento per primera vegada quan s'adreça en un anglès correcte, però amb una entonació absolutament catalana, a uns estrangers que van a l'aeroport i s'han equivocat de tren. Els indica amablement que s'han de baixar a l'estació següent, tornar a Sants i d'allà agafar el tren correcte. Després que ells han baixat a Gavà, sento que s'adreça a la seva filla, una nena de cinc o sis anys a tot estirar, cabellera arrissada i ulleres de sol com de joguina, i li explica el que ha parlat amb "aquests senyors". L'hi explica una vegada, dues, tres, i al final comença a neguitejar-me. La dona no calla gairebé mai, parla amb una veu tirant a aguda, amb la cantarella apegalosa i repel·lent que algunes persones posen quan s'adrecen a algú que no els entén, o al seu fill petit, que ha de processar una informació que consideren que potser és una mica massa complexa perquè la paeixi. Al cap de deu minuts, no hi ha cap mena de dubte que la dona s'ha constituït amb ple dret en el personatge que coneixem com mare-lloro-taladro. Quan, arribant ja a l'estació en què baixaran, la nena s'aixeca quan la mare considera que encara és massa aviat, li engega, amb el mateix mortal to de veu: "Hem de treballar una mica la paciència..." Per coses com aquestes, haurien de retirar la custòdia dels fills, la veritat.


"Qui viu en la por necessita un món petit, un món que pugui controlar" (Mia Couto, Terra somnàmbula).


Llegeixo per fi el Juan de Mairena de Machado i és un festival d'intel·ligència sensata, gens arrogant. Té un cert gust de paradoxa que, en alguns moments, m'evoca molt Borges. I el joc de personatges interposats, els apòcrifs (Machado fingeix Mairena, qui al seu torn es refereix al seu mestre Abel Martín) fa pensar en Pessoa, només que Machado sembla tocar més de peus a terra que el portuguès.
     En subratllo moltes frases, assenyalo molts paràgrafs, és un festival. Aquí només copiaré un fragment que trobo sensacional: "No os empeñéis en corregirlo todo. Tened un poco el valor de vuestros defectos. Porque hay defectos que son olvidos, negligencias, pequeños errores fáciles de enmendar y deben enmendarse; otros son limitaciones, imposibilidades de ir más allá y que la vanidad os llevará a ocultarlos. Y eso es peor que jactarse de ellos"


Aquesta incapacitat oceànica per utilitzar el condicional: "Si l’hagués vist en una fotografia hagués pensat que es tractava de la biblioteca d’una persona normal". Quin país tan esgarrifós que trepitja així la seva llengua!


Raymond Chandler, citat en un bon article que en commemora el talent durador: "No sóc un ésser sociable perquè m'avorreixo amb molta facilitat".


M'esgarrifa una mica pensar que encara no tenia vint anys quan, el 1980, vaig veure Maravillas, una de les primeres pel·lícules de Manuel Gutiérrez Aragón. De fet, m'hauria d'esgarrifar més que, des d'aleshores, ell hagi tingut temps de fer-ne un grapat més i, fins i tot, de retirar-se del cinema, fa més de deu anys. Aleshores, en plena etapa de formació com a cinèfil militant, em va seduir per extravagant. El personatge de Maravillas, que interpretava Cristina Marcos en el seu debut, amb disset anys, era molt fill de l'època: rebel, contradictori, les escorrialles del hippisme, el començament del desencant de la Transició. No sé què em semblaria si tornés a veure la pel·lícula, cosa que m'agradaria. Però el que sí que m'ha quedat al llarg dels anys és el ressò de la frase que, al final, el pare, Fernando, interpretat pel gran Fernando Fernán Gómez, li diu: "Maravillas, se vive como se sueña: solos". Quina gran frase per escoltar en la veu greu de Fernán Gómez. I una frase que, de fet, és una cita d'El cor de les tenebres de Conrad. La diu Marlowe cap a la meitat del relat, quan atura un moment la narració que està fent (ha parlat de la proximitat misteriosa de Kurtz) i fa una mena de clàusula de reticència en un fragment espectacular, grandiós com tantes pàgines de Conrad:

He was just a word for me. I did not see the man in the name any more than you do. Do you see him? Do you see the story? Do you see anything? It seems to me I am trying to tell you a dream--making a vain attempt, because no relation of a dream can convey the dream-sensation, that commingling of absurdity, surprise, and bewilderment in a tremor of struggling revolt, that notion of being captured by the incredible which is of the very essence of dreams. . . ." He was silent for a while. ". . . No, it is impossible; it is impossible to convey the life-sensation of any given epoch of one's existence, --that which makes its truth, its meaning--its subtle and penetrating essence. It is impossible. We live, as we dream--alone. . . ."



Gonzalo Pontón, gran editor: "En el XVIII, los grandes editores intelectuales tiraban entre 1.500 y 2.000 ejemplares; 300 años después, desde Pasado & Presente hacemos los mismos. Es inquietante que esta élite lectora no crezca; no es democrático lo que pasa con el conocimiento en España"


"La poesia no és pas ben bé del tot un joc, per bé que a molts els ho sembli; però com el joc, té les seves regles, que són les de no enganyar-se i no enganyar, les de servir la poesia com a entitat pròpia i, si s'escau, les de no ésser inútils a la comunitat i no trair la llengua ni la retòrica, sia quina sia la que hom hagi triat" (J.V. Foix, 1961, recollit a Noms propis. Escriptors i artistes)


"So, briefly: Flaubert teaches you to gaze upon the truth and not blink from its consequences; he teaches you, with Montaigne, to sleep on the pillow of doubt; he teaches you to dissect out the constituent parts of reality, and to observe that Nature is always a mixture of genres; he teaches you the most exact use of language; he teaches you not to approach a book in search of moral or social pills –literature is not a pharmacopoeia; he teaches the pre-eminence of Thruth, Beauty, Feeling and Style. And if you study his private life, he teaches courage, stoicism, friendship; the importance of intelligence, scepticism and wit; the folly of cheap patriotism; the virtue of being able to remain by yourself in your own room; the hatred of hypocrisy; distrust of the doctrinaire; the need for plain speaking" (Julian Barnes, Flaubert's Parrot).


"La ficció presenta una visió diferent de com és en realitat. És més artificiosa però, quan la llegeixes, et fa tornar al que és real amb una intel·ligència i sensibilitat que no tenies abans. Això és l'art: una cosa que et fa aprendre, et fa prendre consciència de la importància de ser viu, et torna més empàtic o més tolerant" (Richard Ford, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona)