TRADUIR HANDKE

A Peter Handke no el puc llegir en alemany --no en sé--, però diria que ha tingut força sort en les traduccions. En català l'han traduït, entre altres, Feliu Formosa, Lluís Solà, Joan Leita, Joan Fontcuberta, Judith Vilar i, ara, molt bé, Marta Pera. En castellà, llengua en què se l'ha traduït molt, Eustaquio Barjau n'ha traduït ben bé una vintena de títols (fins i tot té l'honor d'aparèixer a L'absència, l'última pel·lícula dirigida per Handke, una peculiar road movie filosòfica).

          No ha de ser fàcil traduir un escriptor tan meticulós, tan observador, tan detallista. A més, durant una època almenys, sembla que, a més, era inaccessible. Sobre això tinc el record inesborrable de l'hilarant pròleg de Víctor Canicio, traductor d'El peso del mundo. Un diario (noviembre 1975-marzo 1977). De fet, es tracta d'un fragment de la carta que acompanyava l'original de Canicio, adreçada a Ignasi Riera, aleshores responsable de Laia, l'editora del llibre. El judici de Canicio, exhaust després de "ochocientas horas de trabajo" (presumiblement mal pagades) i irònic sobre la "nova interioritat" --l'estil en què de vegades s'enquadra l'obra de Handke--, resulta prou explícit:

Un lenguaje como el de Handke, aferrado a todas las dimensiones de la palabra, concretamente abstracto, es irreproducible. Y nunca hubo, querido editor, traductores geniales; te admito lo genial en una recreación, como máximo, y en prosa el método recreativo es harto discutible. Una buena traducción para mí es un trabajo minucioso, honrado, artesanal, con algún que otro pinito si se quiere o si se puede, con el sentimiento y la imaginación precisos y no pocos sudores... ¿Y cómo transponer, para colmo de males, un "Diario" supurante de "yoes", "sí mismos" y "consciencias", en las más diversas contorsiones, a un área carente de la más elemental infraestructura lingüística ad hoc, a un idioma alimentado en sanas expresiones ("el alma") y en filósofos de la talla de Balmes? Puede suponerse, en tales condiciones, que traducir una enrevesada frase handkiana de 17 líneas y media es como cañonear al aire, confiando en que las palabras proyectadas definan algo remotamente parecido a un blanco.

       La desesperació de Canicio, resident a Alemanya, s'aprofundia quan intentava consultar dubtes a l'autor i la resposta que trobava era: "El señor Handke no puede recibirle, le angustia la posibilidad que le traduzcan". També recordava que "al señor Handke, según ha dicho en más de una ocasión, «no le importan las traducciones»".

          És possible que, des de 1980, data en què Canicio va escriure la carta a Riera, Handke hagi moderat aquest actitud. Almenys en una entrevista recent, amb motiu de la publicació de les edicions catalana i castellana de La gran caiguda, demostra estar al cas de la traducció de Desgracia impeorable: "Ese título español no recoge el juego del original alemán, que es una palabra que expresa ser infeliz sin deseo". Pot ser també que Handke, que ha viatjat força per Espanya, hagi après una mica de castellà. Estaria d'acord amb el títol de la primera traducció d'aquest llibre, Desgracia indeseada? Suposo que tampoc, si ens atenim al significat que diu que té l'expressió alemanya, i que no sembla que convingui amb el participi indeseada (en tot cas hauria de ser sin deseo, però no puc saber-ho; ja hi ha qui s'ha entretingut amb aquest títol enverinat).

         El cas és que, després de llegir La gran caiguda i mentre en preparava la ressenya pel "Quadern", vaig repassar alguns llibres antics de Handke, a qui havia començat a llegir al principi dels anys 80, suposo que de rebot, a causa del meu interès d'aleshores per l'anomenat "nou cinema alemany" (sobretot Herzog, Schlöndorf i Wenders, amic i col·laborador de Handke). Vaig anar a parar a Desgracia indeseada, publicat el 1975 a Barral Editores, que no recordava haver llegit, cosa que em van desmentir alguns subratllats que hi havia fet, especialment a les pàgines darreres.

          La relectura d'aquest llibre em va sorprendre pel fet que no guardava record del mal text castellà: descurat en l'edició, amb nombroses errades tipogràfiques, i imprecís (Handke, imprecís?) i tirant a incomprensible, sintàcticament, en alguns passatges. Vaig resistir una trentena de pàgines i ho vaig deixar estar. Sabia que se n'havia fet una altra traducció, el 1989, a Alianza Editorial, que ha publicat la majoria de les edicions castellanes de Handke, i la vaig comprar. Aquesta, obra d'Eustaquio Barjau, és la que porta el títol --Desgracia impeorable-- que Handke troba que no funciona prou. Sens dubte el text flueix aquí més bé, i en tot cas la dificultat ve de la pròpia complexitat del discurs de l'escriptor, no pas d'una construcció lingüística propera a aquella amb què Canicio retratava la prosa filosòfica castellana, i que també podria definir-se amb "ese aire de hospiciano recién rapado tan frecuente en las traducciones españolas" que Jaime Gil de Biedma confiava haver esquivat en la seva magnífica versió de l'assaig de T.S. Eliot Función de la poesía y función de la crítica.

          El fet que es tornés a traduir el llibre és prou significatiu. Havien passat relativament pocs anys de l'edició de Barral Editores i en feia deu que l'editorial havia plegat (de fet, aquell mateix 1989 va morir Barral). No es van poder recomprar els drets de la traducció de 1975 o més aviat es va considerar que aquella versió de Victor León Oller --de qui només figuren dues traduccions més en el registre de l'ISBN-- era deficient? En tot cas, sembla una decisió editorial raonable, tenint en compte que Alianza Editorial havia encarregat la majoria de traduccions de Handke a Eustaquio Barjau. Quan es tracta d'autors importants i amb un estil característic, hauríem de considerar una bona pràctica editorial que les traduccions de les seves successives obres les faci, sempre que sigui possible, un mateix traductor. D'aquesta manera, podem associar Barjau amb Handke, Miguel Sáenz amb Thomas Bernhard o Dolors Udina amb J.M. Coetzee. Lamentablement, la sort de Coetzee en castellà ha estat ben diferent, i en podem extreure algunes conclusions, com faré en la propera nota.

UNA JORNADA PARTICULAR

Peter Handke, La gran caiguda. Traducció de Marta Pera Cucurell. Raig Verd, 2014.

Ressenya publicada al "Quadern" d’El País el 5 de febrer del 2015.

L’abús d’adjectius com provocador i radical en el món de les arts els ha devaluat, i avui dia molts dels que van de provocadors i radicals més aviat fan riure o resulten mansuets i adotzenats. No és ni ha estat mai el cas de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942), a qui escauen aquests qualificatius, sobretot si no ens quedem en el sentit més superficial, el que frega amb la polèmica i la simplificació mediàtica. Handke busca l’arrel de la realitat en les paraules, en el procés de donar un nom a les coses, de descriure-les i objectivar-les amb precisió absoluta. La seva és una literatura que sacseja el món –i, de pas, el lector– perquè fa un qüestionament profund dels significats convencionals, de la rutina dels sentits establerts. Per ell, tot pot o ha de cobrar sentit en un moment donat, el moment de la descoberta essencial, o “de la sensació verdadera”, com va titular una novel·la de 1975. I en aquesta lluita Handke no s’atura per res. Per això, pot ser entès, o malentès, com un agitador o un provocador. Només cal veure’l al final del vídeo (és a Youtube) que mostra una representació a Frankfurt d’Insults al públic (1966), somrient murri i satisfet, amb vint-i-quatre anys, mentre acompanyat dels quatre actors rep una barreja d’esbroncs i de visques d’un públic burgès i encorbatat. Es mostra reptador, sí, però perquè abans s’ha reptat ell mateix: Insults al públic és més del que enuncia el títol, ja que desconstrueix, redueix a l’esquelet i desvela el sentit d’una funció teatral. Pura arrel, pura essència.

En català, l’obra de Handke, copiosa, va arribar, en part, entre 1975 i 1991, en mitja dotzena de traduccions, però d’aleshores ençà ens hem hagut d’acontentar de seguir-la en edicions castellanes. Per sort, Raig Verd ha aconseguit un nou encert en publicar una de les seves últimes obres, La gran caiguda (2011), traduïda per Marta Pera en una admirable versió de la qual es pot dir que no grinyola mai ni es té la sensació d’estar llegint una traducció.

Aquesta narració o novel·la dividida en nou escenes aplega diverses constants de l’obra de Handke. De fet, la gran caiguda, incerta i indefinida, amb què acaba el llibre, apareix ja en una obra clau, Desgràcia impitjorable (1972), i es refereix al moment en què la mare de Handke pren consciència de la seva crisi i decideix suïcidar-se. Ara, en un escenari precís i alhora inconcret, en què reconeixem la rodalia de París –on Handke viu des de fa dècades– i la mateixa capital francesa (“era una ciutat de les llums”, “la megaciutat”, “la ciutat de les ciutats”), se segueix amb la minuciositat habitual l’exercici de consciència que, des que es desperta al matí fins a la inesperada "gran caiguda”, fa un vell actor a punt de rebre un homenatge i de tornar a actuar en una pel·lícula després de molt temps. No es tracta del seu monòleg interior mentre camina cap a la ciutat, perquè la relata un narrador que fins i tot fa alguna acotació omniscient, però, de fet, la narració es produeix com el contínuum de les percepcions, reflexions i records de l’actor. Els objectes, les persones i els paisatges que troba al seu pas són reptes constants a la seva consciència, a la comprensió del món. Som davant una caminada de descoberta: l’actor té la “disposició a confrontar-se amb si mateix, a situar-se, a passar a l’acció”. Aquest itinerari és similar, per exemple, al de la narració Tarda d’un escriptor (1987) o a les indagacions radicals dels dietaris, com El pes del món (1979). És un punt de vista típic de Handke. Cal mirar bé, llegir el món a fons: “la primera mirada era un prejudici”. No valen els artificis: “Imitar o copiar no era art”. Per això, entre un parc i un bosc, no dubta: “Que li donessin un bosc, els boscos!” La gran caiguda coincideix, això sí, amb obres més recents, com La pèrdua de la imatge o Per la serra de Gredos (2002), en el dibuix d’una societat del segle XXI violenta, aclaparada per mitjans de comunicació omnipresents, amb trets futuristes com els cascos especials pels que volen parlar pel mòbil al metro, obligatoris per no destorbar “l’ordre públic”.

          La de Handke no és una literatura fàcil. És exigent i arriscada, i la seva radicalitat pot portar el lector tant al desconcert com a la revelació, però constitueix, sens dubte, una de les creacions literàries més fascinants de l’últim mig segle.

MEMÒRIES PROPERES

Tendim a pensar que els salts generacionals són molt forts --i com més va més, a causa de la vertiginosa evolució tecnològica de les últimes dècades-- i que les diferències amb països relativament llunyans i amb cultures i conformacions socials molt diverses de les nostres ens provoquen estranyesa quan en coneixem històries que hi passen. Penso que és per això que em va sorprendre una certa familiaritat amb l'entorn que Coetzee descriu a Boyhood, que correspon a la Sud-àfrica bòer dels primers anys cinquanta del segle passat. M'hi va semblar reconèixer un ambient no gaire distint del de la nostra postguerra: una vida més aviat pobre, sovint miserable i mesquina, i la pressió de la religió i el nacionalisme. No dubto que tenia raó Yves Michaud quan, en una entrevista recent, deia que, des d'un punt de vista històric, l'home ha tingut, fins fa relativament poc temps, una existència força miserable, en què sovint es passava gana i en què molta gent no vivia tants anys com es viu ara.

     Vaig retrobar aquesta mateixa impressió, fent un altre gran salt geogràfic, quan vaig rellegir fa poques setmanes Desgracia impeorable, el llibre que Peter Handke va escriure el 1972 arran del suïcidi de la seva mare. L'Àustria rural en què va néixer la seva mare, entre les dues grans guerres mundials, encaixa perfectament amb la descripció de Michaud:

De modo que la cosa empezó así: mi madre nació hace más de cincuenta años en el mismo lugar en el que luego moriría. Lo que había de útil en aquella región pertenecía por aquel entonces a la iglesia o a terratenientes nobles; una parte estaba arrendada a la población, que estaba formada fundamentalmente por artesanos y pequeños campesinos. la falta general de recursos era tan grande que el poseer una pequeña parcela de terreno era todavía algo muy poco frecuente. Prácticamente reinaba aún el estado anterior a 1848, con la sola diferencia de que la esclavitud formal había sido abolida.

     Vet aquí un món de serfs, de gent sense propietats materials, sense casa ni coses ("apenas dejaban herencia porque su única propiedad, el traje de los domingos, se la metían en la tumba"), un món de fills naturals, com el mateix Handke, perquè no es disposa dels mitjans per casar-se ni per establir-se. I tot això, a més, en una regió, Caríntia, desagradable de viure-hi per la duresa de les condicions climàtiques:

El clima cambia mucho en esta región: inviernos fríos y veranos bochornosos, pero cuando se ponía el sol, fuera, a la sombra de los árboles uno empezaba a tiritar de frío. Mucha lluvia: ya desde principios de septiembre era frecuente que durante días enteros hubiera una niebla húmeda delante de las ventanas, que eran mucho más pequeñas de lo normal y que hoy en días apenas se construyen de un tamaño algo mayor; gotas de agua en las cuerdas de tender la ropa, sapos que en la oscuridad saltaban delante de uno de un lado al otro del camino; mosquitos, insectos, mariposas de noche incluso durante el día; gusanos y cucarachas debajo de cada uno de los troncos cortados de la leñera: había que acostumbrarse a esto, no habían otra cosa. Raras veces sin deseos y con un vago bienestar, las más de las veces sin deseos y con una vaga infelicidad.

     
     No había ninguna posibilidad de comparación con otra forma de vida: ¿no había tampoco otras necesidades?

     Ara que sembla que tornem enrere --o, si més no, fa l'efecte que correm el risc de tornar-hi--, trencant un cicle llarg de progrés general, aquestes concomitàncies entre societats i països diversos entorn del mig segle XX em provoquen una estranya inquietud, com si la memòria d'aquelles societats endarrerides i miserables s'hagués fos en l'actual civilització presentista i tecnològica. Però, de fet, costa poc reviure aquells temps, només cal gratar una mica en la nostra infantesa o, més pròpiament, en la dels nostres pares i avis. 

GREENBERG I GOLDSTEIN JUGUEN AL PARC

Ara fa un any, vaig llegir a una velocitat supersònica Scenes from Provincial Life, la trilogia autobiogràfica de J.M. Coetzee. El desembre de 2013 havia devorat en quatre dies la molt bona traducció catalana que Dolors Udina havia fet de Disgrace. Coetzee era un d'aquests escriptors que m'interessaven per diversos motius i que encara no havia llegit. Desgràcia em va agradar i, sobretot, em va sorprendre. Potser perquè Javier Marías havia inclòs Coetzee al seu Regne de Redonda i en parlava elogiosament, m'esperava una novel·la intel·lectual, més d'idees que de fets. I al contrari, Coetzee va per feina: hi passen moltes coses, de pressa, i l'acció es trasllada d'escenari fàcilment --i quins escenaris: els passatges al Veld sud-africà són magnífics, intensos, hi copses la llum, la pols i la suor. Amb tot, és una novel·la dura i fins i tot desagradable, que defuig el joc de la identificació amb els personatges.

     Atret per l'autor, vaig decidir atacar la trilogia. En recordava els títols d'una sola paraula i les cobertes, molt gràfiques, de les edicions a Mondadori. Vaig trobar un exemplar en anglès a la biblioteca Sagrada Família de Barcelona i m'hi vaig capbussar sense demora. La sensació de descoberta va ser tan forta com quan vaig llegir els relats autobiogràfics de Thomas Bernhard, o com quan la lectura apassionant de The World According to Garp em va obrir les portes de John Irving. Són aquelles lectures que et lliguen per sempre més amb un escriptor, amb el seu món, amb la seva expressió, i et fan venir ganes de llegir-ne més, de llegir-ho tot.

     A la primera part de la trilogia, Childhood, el narrador, un preadolescent d'una família afrikaner no nacionalista en què es parla anglès, ha d'indicar a l'escola quina religió té. La família és poc religiosa i ell, molt aficionat a l'Imperi romà, anota a l'imprès d'inscripció que és catòlic, pensant-se que l'església catòlica romana té alguna cosa a veure amb els seus herois. Els actes religiosos de l'escola, majoritàriament afrikaner, són protestants i els nens que no en són en queden exclosos. Per això, el narrador es fa amic de dos nens jueus, amb els quals es troba en llibertat mentre els altres assisteixen als oficis i reunions religioses massives. D'aquesta amistat entre exclosos en donen testimoni dos paràgrafs excepcionals, que tanquen un dels capítols de Childhood i que m'agraden amb bogeria, gairebé tant com el final de The Dead, de James Joyce, el meu conte favorit:
    

It is a summer evening, cool after the long, hot day. He is in the public gardens, where he has been playing cricket with Greenberg and Goldstein: Greenberg, who is solid in class but not good at cricket; Goldstein, who has large brown eyes and wears sandals and is quite dashing. It is late, well past seven-thirty. Save for the three of them, the gardens are deserted. They have had to give up their cricket: it is too dark to see the ball. So they have wrestling fights as if they were children again, rolling about on the grass, tickling each other, laughing and giggling. He stands up, takes a deep breath. A surge of exultation passes through him. He thinks: "I have never been happier in my life. I would like to be with Greenberg and Goldstein forever".

     They part. It is true. He would like to live like this forever, riding his bicycle through the wide amb empty streets of Worcester in the dusk of a summer's day, when all the other children have been called in and he alone is abroad, like a king.

     L'eficàcia i la bellesa d'aquesta prosa m'han quedat gravades a la memòria. L'he rellegit sovint. És una de les descripcions més memorables que recordo de la sensació de llibertat i de companyonia que es viu en alguns moments assenyalats de la infantesa, i d'aquell jugar quan es fa fosc fins que ja no es pot més perquè no t'hi veus. M'encanta el retrat concís i exacte de Greenberg i Goldstein, en dues frases gairebé musicals, amb un ritme molt poderós, que s'aprecia sobretot si es llegeix el text en veu alta. Tinc altres passatges guardats de la trilogia, però no n'hi ha cap que m'esborroni com aquest. 

EL "PROCÉS" I EL DESAFÍO, EMMIRALLATS

Un dels moments més significatius de la gran setmana en què Oriol Junqueras va somicar per la independència va ser quan Jordi Évole li va preguntar, a Sevilla, si trobava que TV3 estava informant de manera objectiva sobre el "procés sobiranista". Junqueras, amb una expressió entre estupefacta i beneita, va contestar que sí, és clar, com si allò que Évole li plantejava fos inimaginable. No dubto gens que Junqueras s'ho creia, i això per mi és una raó suficient per amoïnar-me davant la possibilitat, no precisament remota, que aquest bon home assumeixi qualsevol dia la presidència de la Generalitat.

        Ignacio Vidal-Folch va publicar diumenge passat a El País un article amb un titular (“TV3 fuerza la máquina”) que descriu amb exactitud l'estat actual de la televisió catalana. No cal ser gaire espavilat, ni militar en cap bàndol, per adonar-se del grau de manipulació que s’hi està donant. La informació convertida en ciència-ficció i les simplificacions sectàries hi són habituals, tant és que vegis el “Telenotícies”, l’“Info K” juvenil, una sèrie de rutes turístiques o fins i tot un programa d’esports: qualsevol moment és bo per parlar del Tema. Ara, quan llegeixes el text de Vidal-Folch detectes també que la imparcialitat no és ben bé una de les seves virtuts. Fa l'efecte, segons com, que només mira TV3 quan vol comprovar la idea preconcebuda i simplificadora que en té: "lo fundamental es que TV3 transmita de mil maneras el mensaje básico: «Los catalanes somos prácticamente daneses, y España es un suburbio de Puerto Hurraco lleno de gente sucia y bajita». El mensaje viene emitiéndose liminal y subliminalmente desde hace 30 años".

        
        De tòpics n'hi ha hagut sempre a TV3, és clar, entre d'altres raons perquè el mateix mitjà televisiu ho afavoreix. Però, durant molts anys, la televisió pública catalana no ha abusat d'aquest plantejament que Vidal-Folch li retreu, en tot cas no més --i crec que sovint menys-- que la resta de televisions hispàniques que hem pogut veure a Catalunya, tant públiques com privades. Que, quan aquí triomfaven successives sèries humorístiques britàniques (ja no, per desgràcia), en altres televisions Els Morancos i les varietés casposes de José Luis Moreno fossin els reis del mambo és un fet inqüestionable. I la capacitat de TV3 de crear programes i formats televisius innovadors està prou demostrada. La prova és que han estat imitats i copiats sovint.

        La cosa ha canviat, això és innegable. Té tota la raó Vidal-Folch quan blasma el caràcter monotemàtic del programa "2324" que, cada nit, de dilluns a dijous, és capaç d'esprémer el "Si Catalunya fos independent..." fins a límits insospitats. I, en efecte, amb sectarisme: "cada noche se celebra una tertulia --adivine usted sobre qué temas, y en qué tonos-- y esta noche cuatro cinco periodistas, entre ellos Francesc Álvaro i Vicent Sanchis, conspicuos portavoces de Artur Mas, se comerán con patatas a Andrea Levy, una tierna diputada del PP que cubre la cuota  «españolista» para fingir que esos ejercicios de matonismo político [aquí Vidal-Folch comença ja a derrapar, camí de la perla final] son debates plurales". La raó de Vidal-Folch l'engega a fer punyetes amb la frase que tanca l'article: "A nivel intelectual, moral y estético no hay gran diferencia, pero en cuanto diversión prefiero con mucho a Torrente y Paquirrín", afirmació de cara a la galeria que ni ell mateix no es creu i que delata una altiva i displicent actitud d'intel·lectual acomodat.

        En canvi, no qualificaré de matonisme polític o periodístic, però sí de debat coix i, directament, sense "quota independentista", l'elenc d'articulistes que acompanya Vidal-Folch: les sis planes obertes pel titular "El muro del 9-N. Seis visiones del desafío soberanista" van signades amb peces de Santos Juliá, Joan Subirats, Joaquín Leguina, Jordi Gràcia i Valentí Puig, juntament amb Vidal-Folch. Només Subirats, professor universitari vinculat a la candidatura Guanyem Barcelona, escapa una mica del biaix federalista o directament centralista (qui és la contrapart d'un nacionalista espanyol com Leguina?). La "quota catalana" està coberta, sí, però només nominalment, perquè deixa fora col·laboradors de la casa com Francesc Serés, obertament independentista, o Joan B. Culla, els quals només troben lloc a l'edició catalana del diari o a les pàgines del "Quadern" dels dijous (excepcionalment, fa un parell de setmanes a Culla se li va concedir una plana sencera de l'edició d'Espanya). Si un lector gallec, andalús o castellà d'El País s'ha d'informar i ha de valorar les opinions sobre el debat independentista a partir d'aquest reportatge, és evident que li ha estat negada la visió d'una de les parts, i el diari se situa, doncs, a un nivell no gaire diferent del lamentable programa desinformatiu "2324" que ni a Vidal-Folch ni a mi no ens agrada.

        No sé si la recent edició digital d'El País en català l’hem d’imputar també a aquesta aparent intenció d’adaptar la línia del diari als diferents públics, mantenint-los separats, però a mi em recorda un fet molt il·lustrador de la meva adolescència. Quan vaig fer el Curs d’Orientació Universitària, l’any 1979-1980, l’editorial Anaya va publicar dos manuals de Filosofia destinats al mateix curs. L’un era, com si diguéssim, la versió de dreta, pensada per les escoles privades i cristianes (com la que anava jo). En aquest manual, per exemple, en parlar de Marx els autors es referien, en un to poc edificant, al fet --d’una transcendència filosòfica profunda i inqüestionable-- que havia tingut uns quants fills bords. L’altre manual, que vaig córrer a comprar, l’anomenàvem el “llibre roig” i presentava un enfocament més progre i esquerranós, que encaixaria amb altres escoles. Així, tothom content i l’editorial feia caixa per partida doble. I així, també, va el país: tirant entre el Procés i el desafío, tristament i empobridorament emmirallats.

        Avui, a la seva columna de La Vanguardia, Antoni Puigverd assenyala: "hi ha vegades que sembla que el principal estratega català sigui Mr Bean". Sí, i tant, però em fa l'efecte que es tracta d'un agent doble.

FER O NO FER (I NO ÉS DISLÀLIA)

"Això no pot ser suspès. No es pot prohibir allò que no es fa. No puc acceptar la hipòtesi que això quedi suspès. Per tant, continuarem fent això que fem. Jo crec que s'hi enganxaran els dits. Farem tot allò que ja fem perquè hi hagi urnes el 9 de novembre"

"WAR IS NOT NOBLE"

L’art de mirar-se (patriòticament) el melic no és exclusiu de per aquí, gairebé no caldria ni dir-ho. Però com que tenim tendència –jo el primer– a desfer-nos en elogis d’aquell nord enllà “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, convé llegir articles com aquest del Guardian, per adonar-se que també allà “els meus són els meus”, que també tenen tirada per una tebior sentimental que es confon amb la noblesa, que la massa s’abocarà, commoguda, als muntatges “artístics” i als memorials de fonaments fràgils i discutibles, molt més que no a l’art més expressiu i carregat de significació. I que els seus grans herois poden tenir les mans molt brutes, com va recordar el mes passat John Carlin, parlant del menyspreu que el seu pare sentia per Winston Churchill: "Y encima, me dijo mi padre, Churchill fue un carnicero. Nunca, nunca le perdonaría el bombardeo de la ciudad alemana de Dresde que él mismo autorizó en 1945, con la guerra ya prácticamente ganada, y en el que murieron sin justificación 250.000 civiles indefensos, más que en Hiroshima".

I, tot i això, qui fos britànic, eh?

SPAGHETTI WESTERN

La pel·lícula es va titular en castellà Infierno de cobardes, amb aquell do d'alguns distribuïdors per l'alta volada retòrica (ara no s'hi maten tant i sovint deixen els títols en anglès), tot i que de fet l'original es deia High Plains Drifter. És de 1973, la segona que va dirigir Clint Eastwood, i no deixa de ser un més dels westerns menors que la indústria nord-americana va rodar durant aquells anys a l'ombra de l'èxit de la trilogia d'spaghetti westerns protagonitzada per Eastwood, dirigida per Sergio Leone i rodada a Almeria. En recordo l'argument a grans trets i algunes imatges i seqüències, però no diria pas que es tracta d'una pel·lícula memorable ni important. Eastwood hi fa el paper d'un pistoler sense nom que arriba a un poble rostit pel sol i sotmès a la violència de bandolers i malfactors. El seu personatge és tèrbol, perquè, de la mateixa manera que fa de justicier a favor de qualsevol desconegut, viola en un paller una prostituta que l'ha provocat. El cas és que el poble es troba sota l'amenaça d'un delinqüent venjatiu que sortirà aviat de la presó i que tothom tem que tornarà per saldar uns comptes pendents. La solució, com era previsible, és encomanar-se al nouvingut sense nom, que els ensinistra perquè es puguin defensar. Per instigació del sense nom, el dia que ha de tornar el dolent el rètol de l'entrada del poble apareix amb el nom canviat: ara es diu Hell (Infern), i totes les cases estan... pintades de vermell! No explicaré ara com acaba, perquè tampoc ve al cas, però, de manera inevitable, la pel·lícula em va venir immediatament al cap quan vaig saber la notícia que en un poble de les Terres de l'Ebre havien decidit pintar les cases de groc seguint la campanya pel referèndum de l'Assemblea Nacional Catalana. Entenc que l'actitud d'estaquirot, aquest palplantament de Rajoy digne de la impassibilitat que va fer famosa Buster Keaton, resulti molt irritant en el moment que hi ha plantejat un problema polític important a Catalunya (i a Espanya). Però no dubto tampoc que aquesta sobreactuació amb què una part de la societat (i dels mitjans de comunicació) de Catalunya està intentant d'estirar una situació ja gastada de fa temps està arribant a uns extrems que poden arribar a resultar, en el millor dels casos, risibles.

UNA ALTRA REFLEXIÓ ADIADA

"183. L'americà que va ser el primer a descobrir Colom va fer un mal descobriment"

                                                                           Del quadern G, Quaderns de notes, Georg Christoph Lichtenberg

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (i 4): VIDA D’UN GAT INDEPENDENT

C. A. Jordana, El món de Joan Ferrer. Edicions de 1984, 2009.

Les complicades maniobres per dutxar-se en una banyera que no té cortina ni estora sense obrir-se el cap i evitant un mullader exagerat; la peculiar mecànica de la doble cua de viatgers sentados i parados (de peu dret) per accedir al troleibús de Buenos Aires, amb la picaresca consegüent; la tècnica de pescar les fulles de te que sempre queden surant a la tassa; la batalla contra un fastigós escarabat enfilat a la paret de l’habitació. A El món de Joan Ferrer C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) demostra una extraordinària capacitat per explotar situacions com aquestes, descrites amb una minuciositat carregada d’humor, tot construint un veritable microcosmos entorn de la figura d’un exiliat català, un escriptor separat amb un fill a Santiago de Xile i una filla a Barcelona. Nou jornades de la vida de Joan Ferrer al Buenos Aires de mitjan segle XX constitueixen la trama d’una novel·la sense argument tradicional, però carregada de fets, de detalls, de gestos, de records.

Sembla mentida que pugui haver passat desapercebuda. D’entrada, perquè és una novel·la divertida a més no poder. Arrenca amb un parell de pàgines trepidants, plenes d’enginy verbal, de domini narratiu, Jordana en estat pur, amb aquell estil tan característic que es va poder apreciar en l’oportuna reedició dels articles de Meridià. Perquè, per més que resulti paradoxal, una novel·la com El món de Joan Ferrer, que descriu una experiència de profunda i dolorosa soledat a l’exili, es llegeix en molts moments amb un somriure a la cara. Ara, Jordana juga fort, i fa una novel·la de l’exili a Buenos Aires amb intenció totalitzadora (en aquest sentit, va prou més enllà que Pere Calders a L’ombra de l’atzavara, novel·la del D.F. de Mèxic, més convencional, amb una narració sense tants meandres). La força amb què reflecteix el batec de la vida moderna s’entén des del Buenos Aires dels anys cinquanta, o des de la Catalunya republicana, però hauria xocat amb la grisa i provinciana Catalunya de les primeres dècades del franquisme. I, curiosament, s’oblida quan hauria pogut trobar més el seu públic, als anys 80 i 90 –tan urbans, tan de la “modernor” –, no deixa cap rastre, sinó que, de fet, sembla que aleshores interessa més el Jordana contista, de qui es reediten alguns reculls, i no pas aquesta novel·la amb metros i multituds, construïda amb un evident emmirallament en l’Ulisses de James Joyce, de qui Jordana havia estat un dels primers divulgadors a Catalunya. Potser no era moment per novel·les, amb l’esclat de les narracions de Monzó i Pàmies.

Jordana, expert conreador del monòleg interior, l’estrafà aquí en tercera persona –una tercera persona que dissimula el biaix autobiogràfic, que no té per què sobreposar-se a l’ambiciosa construcció novel·lística: això no són les memòries de l’exili de Jordana. El to verbal és més contingut que en alguns dels memorables monòlegs interiors de Meridià, però això no treu que Jordana no vol deixar fora res d’allò que viu, pensa, sent i veu Joan Ferrer, i aspira a donar una visió total de la seva solitària vida a Buenos Aires, però servint-se del distanciament de la tercera persona.

Maria Campillo, veterana vindicadora de Jordana i responsable d’aquesta edició, assenyala a la “Presentació” un joc irònic i simbòlic en la tria del nom del protagonista, ja que el primer català del qual es té constància que, el 1549, va arribar a Santiago de Xile (primera etapa de l’exili de Jordana, abans de passar a l’Argentina), es deia precisament Joan Ferrer. No hauríem d’oblidar, però, que ja el 1929 Jordana va batejar així el protagonista del conte “El covard” (inclòs al recull Tot de contes), que comença amb l’evocació d’un terror infantil que traspua un to personal, precisament el que domina arreu de l’examen de consciència que és aquesta novel·la-testament reeditada ara, després de quedar inèdita en morir l’escriptor i de ser publicada, sense gaire ressò, el 1971.

La clau autobiogràfica, ja ho he dit, és una de les línies de força, perquè Joan Ferrer és un indissimulat àlter ego de Jordana i fa les mateixes coses que ell feia a Buenos Aires: viure en una dispesa, traduir i redactar informes de lectura per a una editorial dirigida per un català, passejar i veure molt poca gent coneguda, fent la “vida del gat que va per les seves”, com explicava a Agustí Bartra en una carta. I recordar, sobretot recordar. Es tracta, doncs, del relat d’una experiència de soledat: per més avesat que està a la vida de Buenos Aires, Joan Ferrer se sent “en un lloc estrany, ple d’una desolada sorpresa”. És un exiliat de seixanta anys que es mira al mirall preguntant-se “Qui voldries ésser?” i que no gosa respondre’s “Jo mateix”.

Però gràcies a la complexa arquitectura de la novel·la, que avança jornada rere jornada amb una estructura concèntrica i reiterativa, Jordana transcendeix el repàs a una biografia intel·lectual (passa comptes, per exemple, amb Carles Riba, encarnat en el personatge de Carmel Margenat, al qual critica tant des del punt de vista moral com literari) i l’evocació de la vida a Catalunya que ha perdut. De fet, és la introducció d’alguns records a partir de pretextos de la vida a Buenos Aires allò que, de vegades, apareix més forçat, més mecànic, més previsible, en l’esplèndid encavalcament de somnis, escenes de carrer i de la dispesa, reunions de feina i reflexions suscitades pels llibres que tradueix o recensiona Joan Ferrer. Com diu Benet i Jornet, l’arquitectura rígida, la carcassa estructural de la novel·la, a la manera de l’Ulisses de Joyce (a cada capítol li correspon un pecat capital i una ciència, en cada un hi ha un somni i un record que suscita reflexions), pot passar desapercebuda durant alguns capítols, i fins i tot al capdavall podem no haver detectat alguns dels motius repetits. Però tampoc cal tenir present el referent homèric –resumible en un esquema– per gaudir de l’Ulisses.

Aquesta és, per mi, l’única falla de la novel·la: que, en els capítols finals, en algun moment es vegi una mica la carcassa, que hi hagi recordances catalanes entrades una mica amb calçador, que el pretext s’imposi de vegades sobre la ficcionalització. En aquests passatges, trobo que predomina la sensació que Joan Ferrer és una màquina de pensar fora del temps que està vivint a l’exili, però no és pas que això no sigui igualment vàlid per a la resta del llibre (i, a més, resulta ben congruent amb la imatge del rellotge espatllat de Joan Ferrer, que té una busca fluixa, detall autobiogràfic de Jordana: Julià Guillamon el va localitzar per mostrar-lo a l'exposició Literatures de l'exili, com va explicar a L'Espill). És a això a què es referia Joan Fuster quan retreia intel·lectualisme i enravenament a Jordana? No m’atreviria a dir-ho, i em fa l’efecte, d’altra banda, que quan va escriure les pàgines sobre Jordana de la seva Literatura catalana contemporània no havia llegit El món de Joan Ferrer, per una simple qüestió cronològica.

No he acabat amb aquesta novel·la. Sé que, com en el cas d’Incerta glòria, la tornaré a llegir i que potser aleshores repensaré aquests dubtes, en un sentit o un altre, i que hi trobaré altres motius de reflexió. En qualsevol cas, se m’imposa com una de les nostres novel·les fonamentals, com una obra de gran modernitat. La forma semidiarística, el safareig sobre Triadú i Riba, l'autoreferencialitat de l'últim capítol, quan revisa l’obra pròpia, pot despistar els amants dels índexs onomàstics i dels romans à clé. Però El món de Joan Ferrer, encara que fos rigorosament autobiogràfica (que em sembla que no és ben bé el cas, o, si més no, no s'exhaureix la novel·la en aquest nivell de lectura), sedueix per la vigorosa construcció narrativa d’un examen de consciència en la vellesa. Lluís Busquets i Grabulosa, que ha estudiat la correspondència de Jordana, sosté que va escriure la novel·la per a «El Club dels Novel·listes», però, per les dates que esmenta, dedueixo que devia ser quan encara no havia assumit la col·lecció Joan Sales, i només se n’encarregava Xavier Benguerel. Finalment, la va publicar Proa a la històrica col·lecció “A Tot Vent” gairebé quinze anys després de la mort de Jordana, però hauria lluït igual de bé al Club Editor al costat de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Amat-Piniella i Joan Sales. [abril 2010-octubre 2014]