dimecres, 14 de maig de 2014

EL RIQUER MÉS MARXISTA















Quaderns Crema ha publicat aquest mes un parell de comèdies molt boges escrites per Martí de Riquer entre 1935 i 1936. En vaig fer la ressenya al “Quadern” d’El País, on es va publicar la setmana passada. Tot seguit, vaig anar al Teatre Nacional, on es va posar en escena la segona d’aquestes comèdies, El triomf de la fonètica, de la qual faig aquí una petita crònica després de reproduir la ressenya.

La ressenya. La combinació de talent i longevitat de Martí de Riquer, mort l’any passat als 99 anys, va donar com a resultat una obra ingent que, sense exagerar gaire, podríem dir que constitueix, en ella mateixa, tota una literatura. La boutade ho semblarà menys si ens adonem que els seus assaigs i estudis poden llegir-se com a novel·la detectivesca (Cervantes, Passamonte y Avellaneda), d’aventures (Vida i aventures de don Pero Maça i Caballeros andantes españoles), biografia (Quinze generacions d’una família catalana) i autobiografia (una part substancial i substanciosa de Martí de Riquer. Viure la literatura, la biografia semidialogada escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler). Afegim-hi que va editar i traduir tota la poesia imaginable i més, que va escriure estudis essencials per a la història literària, social, militar i estètica de Catalunya, Espanya, França i Occitània (les heràldiques catalana i castellana, L’arnès del cavaller, Los cantares de gesta franceses, els tres volums de Los trovadores i els tres primers de la Història de la literatura catalana publicada per Ariel el 1964, obra fundacional i encara de referència) i que, per si tot això no fos prou, també es va fer càrrec d’un volum i mig (Antiguitat, Edat Mitjana i Renaixement) de la prodigiosa Historia de la literatura universal, coescrita amb José María Valverde i publicada per Planeta el 1968. Només un savi integral, un veritable home orquestra i, sobretot, un gran escriptor podia escriure tant i tan bé (perquè Riquer era capaç de fer amè el tema més ensopit).

Se sabia que havia escrit, als vint anys, dues comèdies, però ell no volia que se’n parlés gaire, segons havia recordat Josep Palau i Fabre. Ara, per fi, es tornen a editar i completen la “literatura riqueriana” amb una aportació dramatúrgica gens menyspreable. Spinoza i els gentils (1935) i El triomf de la fonètica (1936) són dues peces breus absolutament hilarants, representades una sola vegada per actors no professionals poc abans que esclatés la guerra civil. El jove Riquer, ja un medievalista incipient i reconegut, mostra aquí el vessant de “teatrer”. Ell, lector fervent de Bernard Shaw, que anava en colla amb Espriu, Rossellò-Pòrcel, Ignasi Agustí i Joan Teixidor a fer barrila a les estrenes, compon, amb un humor afí al dels germans Marx, que sempre el van fer riure molt, dues comèdies esbojarrades, plenes de ritme i de personatges de classe alta posats dins una coctelera on tenen cabuda esquimals que parlen català, armadures medievals que es posen a caminar, morts que ressusciten, lladres que cauen per la xemeneia, bromes sagnants sobre Freud i cabres que belen darrere dels bastidors (de fet, el mateix Riquer va proferir els bels que se sentien durant la representació d’El triomf de la fonètica). Humor delirant, tirant a absurd, alta comèdia amb tot d’embolics, on gairebé ningú és qui pensa que és i els papers s’intercanvien a una velocitat frenètica, aquestes dues obretes revelen un talent dramatúrgic que Riquer no va tornar a explotar, tret de dues farses històriques medievals escrites pel seu amic Joan Oliver, en les quals va col·laborar però que sembla que s’han perdut. Per més que ell les considerava “bromes eixelebrades”, hi trobem un cop més l’escriptor lúcid, intel·ligent i juganer, capaç d’esbossar uns divertiments amb aires de screwball comedy americana que, més desenvolupats, s’adirien amb autors com Mihura i Jardiel Poncela.

Crònica teatral. Com que la presentació d’El triomf de la fonètica a la sala Tallers del Teatre Nacional, els dies 9, 10 i 11 de maig, es presentava com a “lectura dramàtica”, m’esperava una funció semblant a allò que solen ser les òperes en concert: unes cadires alineades de cara al públic i uns actors que es van aixecant, successivament i alternativament, per llegir, quan els toca, la seva part. Esperava, doncs, divertir-me, perquè, com dic a la ressenya del “Quadern”, les comèdies de Riquer són d’una comicitat fenomenal, però també aventurava un cert destrempament per la simplificació escènica. La realitat, per sort, va ser ben diferent.

En entrar a la sala vam trobar un escenari teatral: un piano, unes butaques, cadires, uns micròfons de peu dret, d’aquells característics de la radiofonia antiga. Aquell atrezzo, aquella disposició escenogràfica, prometien, d’entrada, alguna cosa més que la simple lectura prevista. La sortida dels actors i de Jordi Basté (que al programa de mà apareixia com “el locutor”) van demostrar que aquella primera impressió era correcta: tots van anar ocupant els seus llocs xerrant entre ells, saludant-se ostentosament en el que s’endevinava com una coreografia deliberada. Un cop situats, Basté va anunciar que ens trobàvem als estudis d’EAJ-1 i que tot seguit podríem escoltar la transmissió radiofònica de la comèdia del jove Martí de Riquer titulada El triomf de la fonètica i situava l’escena a la primavera de 1936. Teatre, doncs, pur teatre. Més que una lectura dramàtica, allò era pròpiament la representació teatral d’una lectura. La idea és sensacional, perquè potencia les virtualitats còmiques de l’obra tot salvant algunes de les dificultats tècniques (per exemple, el desconegut que entra caient per la xemeneia i que després han d’entaforar en una armadura medieval). A partir d’aquest truc, la comèdia funciona de manera excel·lent i demostra que Riquer va encertar de ple en el plantejament i el desenvolupament. Fins i tot les acotacions, algunes d'elles prou divertides per se, en ser dramatitzades, afegeixen comicitat a la representació, com quan un simple "S'abracen" desferma un esclat de rialles perquè veus que dos actors que s'havien acostat al micròfon sense intervenir en el diàleg encaixen sorollosament perquè els oients percebin amb claredat l'abraçada. Si la impressió que vaig tenir al llegir la comèdia era que, al final, ja no sabies qui era fill de qui, de tan embullada que semblava la hilarant i accelerada resolució del tercer acte, sobre l’escenari, en canvi, tot quadrava, tot encaixava, i la riallada, en conseqüència, estava garantida. L’screwball comedy, el gran gènere dels anys 30, estava sobre l’escenari en tota la seva esplendor.

Seria una llàstima que aquesta representació (tres funcions en un sol cap de setmana) no tingués continuïtat. L’obra s’ho val, té un humor i una conya plenament vigents (“¿I com és que vosaltres, essent esquimals, parleu tan bé el català?” “A mi me’l va ensenyar a Cuba un negre que s’estimava més ésser negre que català”), els actors estan encertadíssims, des dels veterans com Manel Barceló i Arnau Vilardebò als joves com Marc Rius, que compon un Quim, el fill del burgès, amant de la fonètica, amb un aire d’estaquirot que em va recordar aquells beneits protagonistes de P.G. Wodehouse o en Hugh Grant quan fa de babau anglès arquetípic. Els efectes afegits a l’acurada composició de Riquer (el piano, amb les notes inicials de “La Santa Espina” que Enric, el pare, mana que toqui el pianista cada vegada que pronuncia el nom de la seva empresa, La Foca Nostrada; o els espaterrants interludis, que s’aprofiten per fer dues breus comèdies dins de la comèdia, reproduint la publicitat radiofònica de l’època però engegant també alguna broma anacrònica a costa de Josep Maria Flotats, per exemple) arrodoneixen una funció que valdria la pena que es veiés més, que fes gira o que es filmés per mostrar-la per la televisió.