POLÍTICA EDUCATIVA

El meu fill, de sis anys, ha anat aquesta setmana a la biblioteca municipal amb l’escola. És una visita que fan cada any, amb molt bon criteri, per donar a conèixer aquests equipaments i per fomentar l’hàbit de la lectura. Nosaltres ja hi anem sovint i a ell no li ve de nou ni hi descobreix res, però m’està bé aquesta iniciativa escolar, la trobo excel·lent i oportuna.

I em diu ell, després de la visita:

—Saps què no es pot fer a la biblioteca?

—Què no s’hi pot fer?

—No s’hi pot menjar.

—Ah, és clar.

—I saps què no s’hi pot fer, tampoc?

—No.

—No s’hi pot cridar.

—Ah, és clar.

—I saps què més tampoc s’hi pot fer?

—Encara més? —començo a arrufar el nas.

—Escoltar música. Bé, si ho fas amb l’MP3, sí, perquè no molestes ningú.

—Ah, és clar.

—I saps què més tampoc s’hi pot fer?

—???

—No pots llegir a sota la taula.

            —Home, és clar, però em fa l’efecte que no se li deu acudir a gaire gent això de posar-se a llegir a sota d’una taula. Però, escolta, us han explicat alguna cosa que sí que es pugui fer a la biblioteca? —remato la ja una mica inversemblant conversa.

            Les biblioteques municipals són un dels serveis públics que, en general, funcionen més bé en aquest país, almenys a la província de Barcelona. Però a vegades et fas creus dels criteris pedagògics que tenen algunes persones amb responsabilitats educatives. El nen va venir de la biblioteca amb un full amb recomanacions i propostes educatives sobre la biblioteca, tot molt positiu, sí, però no deixa de sobtar-me que el que li hagués quedat més a la memòria era el catàleg de prohibicions.