diumenge, 18 de maig de 2014

PERIODISME MOTIVAT I FULGURANT


Vaig començar aquest blog, en què sobretot vull parlar de literatura, comentant algunes lectures de premsa. No m’ha agradat mai definir-me, crec que és difícil definir-se un mateix, gairebé ho trobo una arrogància. L’altre dia vaig anar a la presentació d’un llibre de poemes i em va deixar bocabadat la tranquil·litat amb què la presentadora –autora, sí, d’alguns reculls poètics– parlava de “nosaltres els poetes”. Hi va haver un moment que semblava que ens incloïa a tots els presents (i no érem quatre gats). Segur que exagero, però de vegades potser val més pecar d’exagerat.

Em puc descriure, això sí, d’una manera molt bàsica, com a lector. I, al marge dels llibres, la lectura de diaris em resulta una activitat primordial, constant, inesquivable. Per això no puc resistir-me a comentar les perplexitats que sovint em genera la premsa escrita (que abans acabava embolicant l’entrepà i es perdia després al cubell de les escombraries, mentre que ara queda inmortalizada virtualment a l’espai digital). Aquesta setmana m’he fet un fart de riure amb unes quantes peces memorables, trobades tant en la premsa d’aquí com en la d’allà, i en què aprecio que la capacitat de fer el ridícul es reparteix, en parts proporcionals, entre els mateixos periodistes i els polítics i altres castes dels quals ens transmeten els missatges.

La primera la vaig trobar a El Punt/Avui, que no es va tallar gens en aquest sensacional titular: “Tres universitats catalanes, entre les 150 millors del món”. Si aquest és el nivell d’exigència del “nou Estat”, arribarem lluny. Imagino un futur en què, posem per cas, la sanitat catalana es trobarà entre les dues-centes millors del món. Boi Ruiz seria l’home més feliç del món.

En una línia similar de grandeur nostrada, l’exconseller Joan M. Tresserras (”comunicòleg”, whatever it means) tanca un article a  l’Ara sobre les bondats del sobiranisme i les limitacions de l’“espanyolisme polític i mediàtic” amb dues frases que són per caure d’esquena i no tornar a aixecar-se: “Recorda [es refereix al procés sobiranista] l’acumulació de girs i trencaments que van acompanyar l’adveniment de la modernitat burgesa. Però aquesta vegada, a Catalunya, l’impuls refundador i renovador ja pertany a uns altres sectors socials”. Pumba! La utopia comunista va fracassar, però l’Ítaca nostrada deixarà bocabadat l’univers, pel que es veu.

Tercera. Aquí el motiu del riure és exclusivament imputable als eminents rectors de la cosa pública. Titula El País: “Cataluña pide datos fiscales a los ciudadanos para su Hacienda propia”. I el subtítol explica: “La Generalitat invita a los contribuyentes a darle una copia del IRPF”. Amb accions de govern (per dir-ne alguna cosa) d’aquesta mena, el que em sorprèn és que a Madrid tinguin tanta por del procés independentista i tremolin com si demà passat ja haguéssim de tocar el dos d’Espanya. “Si us plau, deixi’m la declaració d’Hisenda, que anirem muntant la Hisenda catalana”. Sembla un acudit del Polònia.

Una perla sensacional a la pàgina 15 d’El Mundo: “La Audiencia desimputa a la mujer de González [el president del govern autonòmic de Madrid] por falta de motivación”. És veritat: sovint tenim la sensació, per no dir la sospita, que alguns jutges estan poc motivats per investigar la corrupció política, encara que no és això el que volia dir el periodista que ha redactat el titular.

I, per acabar, no m’ha fet ben bé riure, sinó que més aviat m’ha deixat perplex pel que no sé si qualificar de barra o d’inconsciència, o totes dues coses plegades, l’article de Jordi Gràcia a El País titulat “Una bomba de relojería”. Després de referir-se al cas d’Itziar González Virós, que va intentar canviar el sistema des de dins, entrant com a regidora a l’ajuntament de Barcelona, i va acabar fastiguejada de l’experiència, a més d’amenaçada de mort, Jordi Gràcia diu, des de la seva còmoda seguretat de catedràtic universitari, que això dels moviments alternatius i assemblearis –l’associacionisme, vaja– "contribuye al deterioro y el descrédito de las instituciones para resolver los problemas más agudos del ciudadano" i que el millor que poden fer és entrar en els partits polítics i sanejar-los. És a dir, més o menys el que va fer Itziar González i que els seus companys temporals del PSC es van encarregar d’impedir-li, indicant-li clarament on era la porta de sortida. Fer política des dels moviments ciutadans, des d’alternatives democràtiques, no vol dir demostrar la inutilitat de l’Estat, com sosté Gràcia, sinó més aviat questionar les notòries mancances d’aquest Estat. Basta veure el desenvolupament de l’actual campanya per a les eleccions europees per adonar-se de la sideral distancia entre els partits polítics i la gent. Clarivident i sempre atent a les últimes novetats, Gràcia es despenja avui amb un article a plana sencera lloant el "fulgurante" Ortega y Gasset. Són ganes.