UNA VIDA SENSE FONAMENTS

Víctor Català, Un film (3.000 metres). Club Editor, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 12 de juny del 2015.

Cap al començament d’Un film (3.000 metres) hi ha un passatge que demostra el gran talent narratiu de Caterina Albert (1869-1966), que va firmar la seva obra literària amb el pseudònim “Víctor Català”. La Maria i en Jepet, la parella que va portar a l’hospici el protagonista després que, encara nadó, l’abandonessin davant de casa seva, es debat sobre què han de revelar al noi, Nonat Ventura, que, al cap dels anys, ha tornat per esbrinar els seus orígens. De bon matí, mentre Nonat dorm encara, la Maria enraona sense parar, plena de neguit i de dubtes, però en Jepet, absent mentre fa veure que l’escolta, només està pendent d’un cabàs de gra en què s’ha enfilat una gallina que, a picossades, manté a distància la resta de gallines que també volen pujar-hi i omplir el pap. És una imatge aspra i violenta, que dóna molt bé el to de l’escena i també el del conjunt de la novel·la, una de les sorpreses de l’últim Sant Jordi i que ja s’ha hagut de reeditar.

            Caterina Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació. Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre –la mítica novel·la Solitud (1905)– quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Fabra i als noucentistes, i com a llibre el 1926, quan rep les crítiques més dures. És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible, amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys 50 publicarà l’obra completa, n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”. Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors  amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses. Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Caterina Albert era una dona retreta, de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori –inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat–, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Caterina Albert s’avança quinze anys a Vida privada de Sagarra en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa. És cert que són novel·les prou diferents: ella té encara un peu en cada segle, amb certs moments d’inflor retòrica, tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència decimonònica de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç, com la del primer robatori d’en Nonat, que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral, la descripció de la Barcelona de l’arrencada del segle XX, classista, amb esclats violents, una ciutat en ebullició, amb comerços i tallers modestos, amb una bigarrada vida teatral i nocturna. El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social, i en Nonat, un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”, hi és vist com un intrús. Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Rodoreda, Marsé i Mendoza.

Usant un català popular i eficaç, embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme, sobretot en els diàlegs, Caterina Albert aconsegueix una novel·la absorbent, que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.

DE CONRAD A GARCÈS: EL SOL QUE NO CREMA

La lectura d'Amb la corda al coll per ressenyar-lo al "Quadern" em va portar a llegir les altres dues narracions amb què Conrad les havia publicat el 1902, Joventut i El cor de les tenebres. Aquesta ja l'havia llegit anys enrere, imagino que arran de l'adaptació cinematogràfica que en va fer Coppola a Apocalypse Now, però desconeixia Joventut (Youth), que ha passat a formar part de les meves narracions favorites. M'agrada l'esperit anglès del començament:

This could have occurred nowhere but in England, where men and sea interpenetrate, so to speak —the sea entering into the life of most men, and the men knowing something or everything about the sea, in the way of amusement, of travel, or of bread-winning

          I m'admira com, en una vintena de pàgines, Conrad retrata la fugacitat del temps i la futilitat de les ambicions humanes mitjançant l'entrebancosa darrera navegació del Judea cap a Bangkok, amb una càrrega de carbó que el converteix, al capdavall, en una pira flotant. És un viatge que, al principi, com una nova versió del mite de Sísif, sembla que no hagi de poder ni començar i que, després, quan per fi el barco aconsegueix salpar, acaba quan és a punt d'arribar a terme. Una de les imatges de la fi del Judea és d'una poderosa espectacularitat:

Half an hour passed. Suddenly there was a frightful racket, rattle, clanking of chain, hiss of water, and millions of sparks flew up into the shivering column of smoke that stood leaning slightly above the ship. The cat-heads had burned away, and the two red-hot anchors had gone to the bottom, tearing out after them two hundred fathom of red-hot chain. The ship trembled, the mass of flame swayed as if ready to collapse, and the fore top-gallant-mast fell. It darted down like an arrow of fire, shot under, and instantly leaping up within an oar’s-length of the boats, floated quietly, very black on the luminous sea.

          Les dues àncores enfonsant-se ardents, arrossegant darrere la cadena, igualment roent, i tot seguit el masteler de goneta, que baixa com un dard, com una fletxa de foc, formen una bella i violenta imatge, vibrant colofó de l'accidentada travessia del Judea. Però hi ha un passatge anterior que em va cridar l'atenció per raons personals. És quan Marlowe, el narrador, diu en un dels intents del Judea de salpar:

It was January, and the weather was beautiful —the beautiful sunny winter weather that has more charm than in the summer-time, because it is unexpected, and crisp, and you know it won’t, it can’t, last long. It’s like a windfall, like a godsend, like an unexpected piece of luck.

          Aquest sol d'hivern sempre m'ha atret. És aquest sol lluminós però no encegador, que escalfa sense la roentor del sol estival. El sol que veus que busquen els avis asseguts als bancs dels carrers i dels parcs i que, a vegades, he envejat molt. És el mateix sol, si fa no fa, que vaig descobrir en un sonet de Tomàs Garcès, "Tardor", d'un vers del qual vaig treure el títol del blog:

                         En el marge, la vinya, retorçat el sarment,
                         ens ofrena l'esclat de les seves banderes.
                         Remoreja el matí: picarols i fumeres
                         contra el vidre de l'aire es desfan blanament.

                         La claror més suau, en un viure més lent.
                         Fulles seques vindran a colgar les dreceres.
                         Despullats els fruiters i desertes les eres,
                         tot a punt per les llargues escomeses del vent.

                         Oh contrada tranquil·la! Oh divina tardor!
                         En la pau que l'inunda no torbà el caçador
                         ni la móra madura ni la flor de la barda.

                         Aquest sol que no crema, qui el pogués aturar!
                         La tardor, com qui dubta, si se'n va o no se'n va,
                         és un núvol dormit en el llac de la tarda.

          Sí, aquest sol, com diu Marlowe, encara que arribi tard i sense força, és un regal dels déus, un inesperat cop de sort, un bri de vida al qual volem aferrar-nos. Un sol efímer que voldríem retenir, com escriu Garcés en el seu memorable alexandrí. Vet aquí el motto del blog.

CREPUSCLE MARINER

Joseph Conrad, Amb la corda al coll. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena Edicions, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'1 d'octubre del 2015.

Als autors, quan parlen de la seva obra, se’ls ha de fer un cas relatiu. El 1917, en publicar les obres completes, Joseph Conrad (1857-1924), va rebutjar que les tres narracions que havia aplegat el 1902 en un sol volum (Joventut, El cor de les tenebres i Amb la corda al coll) tinguessin cap relació artística entre si tret d’haver estat escrites en la mateixa època, al tombant de segle. Però en la seva correspondència reconeix que hi retrata en cada una les tres edats de l’home: la joventut, la maduresa i la vellesa. El fet que les reunís sota el títol de Joventut. Un relat i dos contes, amb la càrrega simbòlica i moral que tradicionalment ha tingut el conte, subratlla aquesta plausible lectura. Totes tres, a més, narren sengles travessies navals que responen, en part, a experiències de Conrad. Però la fama assolida per El cor de les tenebres ha eclipsat les altres dues històries, i sobretot Amb la corda al coll, l’única de les tres que no està narrada pel mariner Marlow, habitual àlter ego de Conrad.

       És clar que Amb la corda al coll, traduïda ara amb encert per Marta Pera, que ja havia fet la versió catalana de Nostromo fa vint-i-cinc anys, s’emmiralla de manera prou notòria, com a tancament del cicle, en el breu relat Joventut, una de les peces més belles de Conrad. Perquè, en efecte, a Joventut, Marlow narra als seus contertulians –els mateixos que escolten la misteriosa recerca de Kurtz a El cor de les tenebres– el seu primer viatge, de jove, a Orient, que és, alhora, l’última i dramàtica navegació d’una vella nau. Això mateix se’ns presenta a Amb la corda al coll, només que mitjançant un narrador omniscient i sense mariner novell. Els últims dies del capità Whalley, un veterà llop de mar vidu i solitari, són una lluita desesperada per enllestir un últim servei que li permeti garantir uns diners per al futur de la seva filla.

       L’alè tràgic, el fatalisme de les accions humanes, tan característics de Conrad, són ben presents. Whalley és conscient que la vida se li acaba, però no es resigna a abandonar el mar: a terra només hi vol anar quan l’enterrin. Tants anys al mar han creat un lligam indestriable, una simbiosi perfecta: “si un vaixell sense home”, pensa, “era com un cos sense ànima, un mariner sense vaixell no feia gaire més servei en aquest món que un tros de fusta a la deriva entre les ones”. Abocat a un últim comandament en una nau que no és seva, amb un patró mesquí i desconfiat, Whalley, decrèpit, orgullós i tossut, és el centre d’un drama compost per diversos personatges tancats en el Sofala. En aquesta embarcació tronada, una societat classista en miniatura, cadascú lluita pels seus interessos. Conrad, però, no carrega les tintes: “En general, els homes no eren dolents –només eren ximples o infeliços”. La narració avança amb una sàvia combinació de fets previsibles i cops amagats, i es resol en un final de regust agredolç en què el sacrifici, l’orgull, l’ambició i la mentida sostenen un equilibri precari que, paradoxalment, satisfà tothom.

          Un to crepuscular tenyeix tota la història. No és només l’ocàs del capità Whalley (“Encara tinc records més antics... fins a mig segle enrere”), sinó el de tota una època. Ell forma part d’una generació de mariners britànics que van obrir rutes, veritables pioners que, com ell, donen nom a una illa. L’Orient que va conèixer Whalley era un espai verge per als occidentals, però ara els aventurers han deixat pas als comerciants, i les companyies alemanyes s’estan menjant les rutes. També apareix, menys explícit que a El cor de les tenebres, el món empobrit, explotat i salvatge dels indígenes, i els espais verges, incerts, sense “traces de vida humana”. Aquest escenari de xoc de civilitzacions és el que, mal llegit, ha fet que des d’algunes perspectives acadèmiques –el que Harold Bloom anomena l’Escola del Ressentiment– s’hagi qualificat Conrad de colonialista, tot i que la seva visió no és gens autocomplaent.

         La feina de la traductora és remarcable. Conrad, polonès de naixença i nacionalitzat britànic el 1886, és conegut per la dificultat de la seva prosa, densa, molt rítmica i treballada. Marta Pera ha esquivat gairebé sempre el risc de la literalitat encarcaradora. La riquesa de matisos es percep en la complexa gradació lumínica que trobem a la segona frase del llibre, ben trobada en català: “Els raigs de sol queien violentament sobre el mar en calma –s’esmicolaven sobre una superfície diamantina i es convertien en pols espurnejant, en un vapor de llum enlluernadora que encegava els ulls i fatigava el cervell amb una brillantor bellugadissa”. Exigent també amb el lector, últim i personal traductor, Conrad ofereix una història en aparença menor però vibrant i commovedora.

VICENT MARTÍ OCUPA LA TRIBUNA

Un dels modismes més execrables del llenguatge polític i periodístic que ens masteguen habitualment és aquell que diu que tal persona o tal institució ha de "fer pedagogia". Reconec, però, que això que ha fet aquesta setmana el pagès d'Alboraia Vicent Martí, amb l'aquiescència de Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern de la Generalitat valenciana, té una funció o un sentit eminentment pedagògic. Per situar-nos en context, cal tenir present el lloc en què Vicent Martí va pronunciar el seu al·legat indignat contra la indecència política, econòmica i periodística. El Fórum Nueva Economía és una entitat privada, autopresentada com a "organización independiente de debate", que està integrada per empresaris i executius de les empreses més poderoses de l'Estat. Si se'n repassa la llista de membres actuals no hi falta ningú: Florentino Pérez, Salvador Alemany, César Alierta, Antoni Brufau, Esther Alcocer Koplowitz, Joan Rosell, Juan Miguel Villar Mir, Isidre Fainé, José Ignacio Goirigolzarri... Són ben bé els noms d'allò que abans en dèiem els "poders fàctics".

          Per motius laborals, m'ha tocat assistir dues vegades a aquestes sessions de "debat", que Nueva Economía anomena "desayunos informativos" i que consisteixen a convidar una personalitat, generalment política o governamental, perquè faci una conferència i, al final, contesti un nombre determinat de preguntes del públic (que no es formulen mai de manera directa, sinó que es presenten prèviament per escrit i les recull i exposa el moderador). Les dues sessions a què vaig assistir es van celebrar en un hotel de la Gran Via de Barcelona en què, quan t'hi endinses, tens la sensació de tirar enrere mig segle o més, a causa de la pompositat rància del lloc i l'esquifida il·luminació decimonònica. Tot hi té un color daurat esblaïmat, d'una grogor raquítica, envellida. Davant d'una taula presidencial situada en una estrada es distribueixen una sèrie de taules rodones on s'agrupen els assistents. A més dels acompanyants del convidat, que poden ocupar un parell de taules, el públic s'entén que està format principalment per empresaris. No sé si, en les grans ocasions, quan el convidat és un peix gros, hi assisteixen els patrons esmentats abans. Potser sí, tot i que aquesta mena de gent es considera tan important que dubto que trobin que hi hagi algú que mereixi que li dediquin la seva atenció durant una hora i mitja. En tot cas, quan jo hi he anat he vist sempre les mateixes cares desconegudes, avorrides i arnades que s'adivinen en primer pla en el vídeo de València. Davant d'aquests rostres tibats, d'aquest homes vells o envellits que aplaudeixen mecànicament i que sembla que els hagin tret d'un noticiari franquista en blanc i negre, no deixo de pensar que, de fet, els empresaris de debò deuen estar treballant i no pas perdent el temps en aquest esmorzar-col·loqui.

          La impressió que en vaig treure –i que em confirma el vídeo de València– és la d'un món ranci d'homes vells i rics, profundament espanyol: per més que l'acte se celebri a València o a Barcelona, els únics que parlen en català, en tot cas, són el convidat i, a tot estirar, la persona que el presenta; en canvi, el moderador parla indefectiblement en castellà, i en un castellà apegalós, endiumenjat, amb cantarella engominada. I és a aquest públic, i en aquest escenari, davant dels quals han de passar el peatge càrrecs polítics acabats de guanyar unes eleccions o candidats amb futur, que s'han de sotmetre –teòricament– a les preguntes dels senyors importants, dels senyors que compten. De fet, però, és menys seriós que això, tot és més aviat una pantomima del poder. Per això fa sentit la diatriba de Vicent Martí. Perquè se surt de to, perquè trenca la convenció. És clar que li podran retreure les paraules gruixudes, l'ofensa d'assenyalar el públic com a culpable. Segur que li retreuran a Mònica Oltra haver-se aprofitat de la "bona fe" dels organitzadors per "orquestrar" aquest moment de tensió. Però, com diu Vicent Martí, les persones com ell mai són escoltades en aquests fòrums, ni tan sols se'ls permetria l'entrada si no els invités algú com Mònica Oltra. Per això, l'acte pot ser entès com una lliçó.

          De fet, és com una visita d'un mortal ben viu al país dels zombis. Dos detalls ho demostren: el primer, els rostres en primer pla dels comensals de la taula que és més a prop de l'estrada, impàvids, inexpressius, gairebé indiferents als improperis indignats de Vicent Martí; el segon, les paraules de tancament del representant dels patrocinadors, que es limita agrair a Mònica Oltra i, també, a Vicent Martí les seves intervencions. La incapacitat d'aquest home d'encaixar l'estirabot inesperat de Vicent Martí és sensacional. Tot i el que acaba de sentir, no s'aparta de les paraules rutinàries i consabudes que porta escrites. Serà l'endemà que Nueva Economia Fórum emetrà una nota lamentant "profundamente que los asistentes al desayuno celebrado con la Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, doña Mónica Oltra, hayan podido sentirse ofendidos por el inusual estilo y las palabras utilizadas por el presentador designado por la ponente, don Vicent Martí. Entendemos que esas expresiones, que muchos de los asistentes consideran insultantes y vejatorias, no son compatibles con la misión y la trayectoria de esta organización y sus actividades: ser un espacio de encuentro y de debate plural, respetuoso en las divergencias y sereno. Consideramos que las formas y expresiones usadas por el citado presentador no se justifican en absoluto bajo el derecho a la libertad de expresión, a la que Nueva Economía está consagrada". 

          Aquesta època té l'indubtable aire del final d'un temps, amb ressons evidents del principi de la Transició. Nueva Economía ve a ser una expressió d'aquell búnker de la dreta que s'esverava amb l'adveniment de formes democràtiques. És un búnker, com remarca Mònica Oltra, absolutament mascle: "les úniques dones a la sala són les [que ocupen les taules de representants] del govern valencià". I no té en compte, no sé si per no voler fer sang o per descuit, que sí que hi ha més dones a la sala: les hostesses que serveixen l'esmorzar.

          Els titulars periodístics es quedaran amb l'encesa ràbia i la indignació de Vicent Martí, però les paraules de Mònica Oltra tenen, tot i els modismes de l'argot polític, per poc convencional que ho sigui ella, idees i maneres interessants, que trenquen, ara sí "educadament", l'immobilisme del públic: "el poder no és un substantiu, sinó un verb"; "la sobrietat no és sinònim d'austeritat... letal"; la crítica de l'individualisme però la defensa de l'individu, dels individus. Ara que es parla tant de ruptura, de desobediència, la lliçó de Vicent Martí, amb Mònica Oltra, és un exemple de possibilisme encertat. Fructífer? Ja ho veurem.

MROŻEK A PAPER DE VIDRE

Per invitació de Tina Vallès i Guillem Miralles, avui he presentat un conte de Słavomir Mrożek a la revista digital Paper de vidre, que des de l'any passat s'ha especialitzat en aquest gènere narratiu que tan aviat es posa de moda com ningú en fa cas. Agraeixo al Guillem i a la Tina l'excel·lent feina que fan i l'oportunitat que m'han ofert per recordar –en aquest cas potser seria exagerat dir rescatar– un dels millors contistes que conec. Ho podeu llegir aquí.

HISTÒRIA, MITES I PREJUDICIS

Som un país singular. Realment allò del fet diferencial no és cap disbarat. Tenim un club de futbol molt bo –de vegades boníssim i tot– que és "més que un club". I devem tenir el rècord mundial de literatura de, sobre i per la nostra llengua. Un rècord que ara, probablement, quedarà superat per l'allau de llibres que s'han publicat, es publiquen i es publicaran de, sobre, a favor i en contra del "procés sobiranista", l'eufemisme que ha quallat perquè els més porucs no parlin obertament d'independència perquè si, al final, es piquen els dits, sempre puguin al·legar allò de "Escolti, que jo quan deia una cosa, no volia dir aquella altra".

          De literatura processal n'està sortint, és clar, de bona, de dolenta, de dolentíssima, i també molta, segurament, d'inútil i trivial. No deixa de sorprendre que, fins i tot quan qui la firma és algú amb formació, que no vol sotmetre's a l'adotzenament ni a la meselleria de cap bàndol, alguns arguments resultin tan elementals i puerils que fan més aviat angúnia. Ja sé que el que es diu en una entrevista no té el mateix valor que el que es desplega, enraonadament, al llarg de les pàgines d'un assaig, però m'ha caigut l'ànima als peus quan algú que és doctor en història i professor a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París ha incorregut, tot promocionant una divulgativa Història mínima de Catalunya, en la mateixa simplificació anacrònica i descontextualitzada que va cometre l'any passat Jordi Llovet –que, com tothom, té les seves limitacions, però no és un cafre indocumentat– quan va escriure la bestiesa següent:

El dia de l'enterrament de Castellet, el president Mas va declarar a la televisió que es podia estar orgullós de pertànyer a un país que havia donat un home com Castellet. Ara cal que ens preguntem, com a glossa a les paraules del nostre president: ¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. 

          Convé recordar, per contextualitzar l'afirmació –o més aviat la negació– de Llovet, que Josep Maria Castellet va néixer el 1926 i que, per tant, pràcticament tots els seus anys de formació corresponen al període més dur del franquisme, és a dir, quan "les condicions suficients i necessàries" per desenvolupar una cultura en llibertat (en català o en castellà, tant és) eren ínfimes. Doncs bé, Jordi Canal, a l'entrevista que dic, rebaixant l'impacte negatiu del franquisme sobre Catalunya, respon això quan se li pregunta sobre la cultura:

Aún es más sorprendente. El gran momento de la cultura catalana del siglo XX son los años 50 y especialmente los 60. Es una gran paradoja, sobre todo si nos creemos que hubo un gran genocidio cultural. No digo con esto que no hubiese represión contra la lengua. Pero también hay que explicar que a partir de 1946 ya se empieza a publicar en catalán. Hay que sumar todo lo que se hace en el exilio con la producción del interior. Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán, tenemos Incerta glòria de Joan Sales, para mí posiblemente la mejor novela del siglo XX a pesar de que el canon creado en la época del marxismo la condenó porque era católica, y aparece La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Y dejo al margen a Espriu, Foix, el último Carner... se vivió un momento que nunca más se ha alcanzado en Catalunya. Interpretar el franquismo es complejo y eso no significa que rebajar o matizar los calificativos minimice su dureza política. Pero una cosa son nuestras consideraciones morales y políticas y otra cómo explicamos la historia.

          D'acord, la paraula genocidi sol utilitzar-se amb molta alegria en determinades discussions culturals i polítiques. Probablement no ens escau recórrer-hi, amb un excés de victimisme, però convé recordar que aquí es va prohibir amb ferocitat una llengua, i van arribar a cremar-se, amb fervor purificador, llibres en català (ho esmenta al recent i valuós assaig El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) algú poc sospitós d'exagerat abrandament independentista com Jordi Amat). I la possibilitat de publicar en català a Catalunya, des de 1946, és limitada i sota una vigilància malfiada.

          Què pretén dir Jordi Canal? Que el franquisme no va ser tan dur perquè als anys 50 i 60 sorgeixen algunes de les millors obres de la literatura catalana contemporània? "Hacia 1962 tenemos a un Josep Pla que ya publica claramente en catalán"... Quin valor té aquesta dada, tenint en compte que Pla ho havia fet amb normalitat entre 1917 i 1936? I el mateix 1962, sí, "tenemos Incerta glòria de Joan Sales"... traduïda al francès sencera, perquè en la primera versió en català publicada el 1956 hi faltaven fragments que no haurien passat la censura. I Rodoreda, Espriu, Carner, Foix, i altres, arriben aleshores a la seva plenitud, d'acord. Però és gràcies al franquisme o a pesar del franquisme? Quanta gent els llegeix, quan gent els pot llegir en aquells anys? Tots havien escrit ja abans del franquisme, abans de la guerra, durant més de tres dècades en què sí que van existir "les condicions suficients i necessàries" per fer cultura en llibertat, i per fer-la en català. Si maduren en plena postguerra és per una qüestió purament biogràfica, generacional, no pas, com és lògic, perquè l'ambient els fos gaire propici: o viuen a l'exili, o bé viuen en un exili interior. També Bulgàkov, Pasternak o Grossman són autors essencials del segle XX i no pas per això restarem transcendència a la bogeria totalitària de la Unió Soviètica (llegiu això, per exemple). Per no parlar del ja clàssic argument imbècil de Vargas Llosa que Barcelona era una ciutat cosmopolita quan ell hi va viure a Sarrià entre 1970 i 1974, mentre que ara és d'un provincianisme asfixiant.

          Que un historiador que aspira a desfer mites i manipulacions nacionalistes incorri en arguments tan poca-soltes és una mostra més del nivell tan baix que té la discussió sobre les qüestions nacionals a la península Ibèrica (Portugal a banda). Vull pensar que el registre de conversa propi de l'entrevista ha traït Jordi Canal, i que al seu llibre, que proposa una interessant revisió historiogràfica, recorrerà a una metodologia més rigorosa (i no precisament "mínima"). Només que es mantingui en una perspectiva seriosa i documentada com la de Jordi Amat ja em donaria per satisfet. 

GAUDIR DE RUYRA

Joaquim Ruyra, Narracions. Edicions 62, labutxaca, 2011.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 15 de març del 2012.

No es pot dir que Joaquim Ruyra (1858-1939) sigui un autor que cal rescatar, i amb tot i això la publicació d’aquest gruixut volum que aplega una gran part de la seva narrativa –sens dubte la substancial– mereix ser qualificada d’esdeveniment. Ho és perquè apareix directament en una col·lecció de butxaca de gran difusió i s’adreça així al públic més ampli possible. I ho és també perquè el plantejament editorial té un evident valor reivindicatiu. Sí, Ruyra figura, alguns cursos, dins la llista de lectures del Batxillerat (al costat o alternant-se amb Narcís Oller i Víctor Català: etiquetat, doncs, com a modernista). Sí, una veterana categoria de la Nit de Santa Llúcia du el seu nom i reconeix una obra de narrativa (juvenil, això sí). I sí, ha estat objecte de publicacions i homenatges en aquest segle.

Però, com assenyala Toni Sala al magnífic pròleg que ha escrit per a aquesta edició, hi va haver un abandó de la lectura de Ruyra per motius ideològics (“lectors traumatitzats pel franquisme que no li perdonaven el ‘sufocant baf sagristanesc’”) i no sembla que aquella defecció hagi estat reparada. Per això aquest volum hauria de restituir Ruyra al nombre de lectors que correspon a un clàssic modern fonamental, ja que en proposa una lectura que, sense ser nova, ens l’anostra, sense complexos, i va més enllà d’aproximacions de referència com les de Josep Pla, Gabriel Ferrater i Joan Fuster. Una lectura que, sense ignorar-lo, desinfla el “problema Ruyra” (el pes del catolicisme, la “incapacitat” per escriure novel·la, el caràcter del personatge, el conflicte amb una esposa tirànica) com a obstacle per llegir les seves memorables narracions. Penso que, si Ruyra hagués escrit en castellà, tindríem un Arturo Pérez-Reverte dient-ne meravelles i entronitzant un escriptor que, com cap altre en català, ha convertit la vida marinera en un experiència narrativa plena i captivadora.

Les marines conformen, en efecte, moltes de les millors pàgines de Ruyra, potser les més duradores. Sobretot a la primera part del volum, a les narracions de Pinya de rosa, Ruyra aconsegueix no solament mostrar el mar descrivint-ne gairebé tots els estats possibles (colors, onatges), sinó que construeix nombrosos moments narrativament molt intensos, en què la bellesa de l’escenari mariner es veu sacsejada per la seva terrible força destructora: l’angoixós retorn a port d’uns llaguts fugint del remolí devastador d’una mànega (“Mànegues marines”), la lluita fins a l’asfíxia d’un adolescent atacat per un pop que se li arrapa al cos (“L’idil·li d’en Temme”) o la transmutació d’un radiant matí de sol a la platja en un nus a la gola pel record tràgic de la mort d’un fill devorat pel mar (“L’aniversari del noi Guixer”). Com diu Sala, un cert Conrad no cau lluny.

Hi ha molt més, és clar, en Ruyra, com el vessant més fantàstic, situat sobretot al bosc –sempre nocturn, misteriós, que genera basarda– però també al somni –que pot ser premonitori (“Avís misteriós”) o apocalíptic (“La fi del món a Girona”)– i, un cop més, al mar, un mar llegendari (“Les senyoretes del mar” i “La xucladora”). Aquí es percep la petja del romanticisme, del Poe llegit amb plaer, l’alè de Bécquer i, també, del proper i reverenciat Verdaguer. Ruyra obre camins que devien trobar-se entre els motius pels quals el va admirar Calders.

Malgrat les limitacions que se sol assenyalar en la seva obra, Ruyra és inabastable perquè és un escriptor sensacional, meticulós sense ser afectat, intel·ligent davant la realitat de les persones a desgrat de les seves prevencions religioses. Li desplau el cantó fosc que tots tenim, però el reconeix, com mostra explícitament –amb menys encert– la rondalla “El malcontent” i, de manera més implícita però prou més torbadora, l’obra mestra que és “La parada”, en què el punt de vista adolescent de tantes narracions de Ruyra troba una de les realitzacions més aconseguides.

El poder i la creativitat de la prosa de Ruyra el situen en una posició decisiva i influent que, després, només han tingut Pla, qui en reconeix el mestratge, i Monzó, l’últim gran renovador. És imbatible en l’ús de les comparacions, descriu persones i paisatges amb un punt de perfecció gairebé hiperrealista i està dotat d’un tremp narratiu, extret sovint de mínimes anècdotes, ben emocionant. Per això, aquest és un llibre essencial.

UN MESTRE CENTENARI

Joaquim Ruyra, Marines i boscatges. Edicions 62, Nova Biblioteca Selecta, 2004.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País l'11 de novembre del 2004.

L’art de la narració consisteix primordialment a relatar el pas del temps mitjançant les paraules. Però el temps implica moviment, i a l’hora de descriure’l costa d’imaginar algú amb més talent i capacitat per fer-ho que Joaquim Ruyra (1858-1939): “En la mar negrenca, de color de llécol mullat, les ones s’embotien a lo lluny i anaven venint, creixent, atansant-se sense trencar mai la superfície, com si hi passessen per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d’un atleta que forceja”. Vet aquí una prosa física, intensa. Les diverses narracions que componen Marines i boscatges (1904) drecen un conjunt d’històries mínimes i senzilles, de vegades purament anecdòtiques, on el català assoleix una expressió sensorial vivíssima, plena de matisos de llum, de so i de moviment.

          Ruyra va assajar la novel·la sense sortir-se’n –va deixar inacabada La gent del mas Aulet. Això, en aquest país de “generacions sense novel·la” on encara n’hi ha que esperen “la gran novel·la de Barcelona” talment el retorn del rei Artús, és gairebé un delicte. Per això Ruyra no acaba de fer el pes als profetes de l’excel·lència: Xavier Bru de Sala, tot i reconèixer el seu paper en la reconstrucció de la llengua, considera que la seva prosa és un “llast” i la despatxa com “un manual de retòrica llatina aplicat al català”; Miquel de Palol, dràstic, sosté que Ruyra, com Pla, menysprea la sintaxi –que vol dir, per entendre’ns, que no utilitza prou subordinades. Em fa l’efecte, però, que es confon l’ambició literària amb una grandeur narrativa que no garanteix la qualitat. Pocs escriptors superen Ruyra en ambició literària, i Marines i boscatges ho demostra prou.

          Tan efectiu resulta quan crea magistrals obres breus com les de la primera secció, “Impressions” (excepcional “Mànigues marines”, que en deu pàgines gairebé ens permet presenciar, gràcies al prodigi verbal, l’espectacle de tres mànigues marines desfermades davant la costa), com quan es concedeix cent pàgines per commoure’ns amb l’accidentat viatge d’uns mariners de Blanes en una barca de cabotatge (“El rem de trenta-quatre”). Sempre, al llarg del llibre, on predominen les marines sobre els boscatges –vistos sovint des del mar–, Ruyra presenta instants o seqüències d’instants poblats per personatges en aparença senzills però que amaguen reversos inesperats. La visió cristiana de Ruyra, que Joan Fuster va qualificar amb encert de franciscana, és piadosa però no ingènua: els personatges, aspres o ben intencionats, s’enfronten a besllums de la por, de l’inconscient (el somni d’“Avís misteriós” té molt d’interès, en la seva perspectiva prefreudiana) o d’allò que és inexplicable (la ferotgia del mar revoltat, però també el terror pànic del caminant nocturn per un bosc, cas de “La basarda”).

          El món de Marines i boscatges és ple de pescadors i d’infants que aviat s’espavilen, i també de personatges de la ruralia blanenca. L’observació penetrant de Ruyra els fa reviure en escenaris de la Costa Brava i la Selva encara no esguerrats pel “desarrollisme” de la segona meitat del segle XX. La mirada pairal de l’escriptor s’allunya del tremendisme modernista i adopta un punt de vista resolt sovint en la incertesa i la interrogació de qui no pot ni creu saber-ho tot: “avui, com en els temps de Hàmlet, els cels i la terra amaguen moltes coses a la miopia dels savis”.

          Aquest festival literari arriba en una edició exemplar que inaugura, a més, la recuperació del magnífic fons de la Biblioteca Selecta, sota la direcció de Jordi Cornudella. El respecte pel text original és escrupolós, i l’estricta i mínima regularització ortogràfica permet copsar nítidament la força i l’aptesa del català de Ruyra, “un pacte d’instint i rigor”, com l’ha qualificat Valentí Puig, que demostra que abans de Fabra ja hi havia vida intel·ligent. Una lliçó de com s’ha d’editar.

REFLEXIONS ADIADES: LA DEMOCRÀCIA ÉS AIXÒ?

Avui, com és habitual des de fa tres anys, n'hi haurà uns que diran que han sortit a manifestar-se un milió i mig de ciutadans –o dos milions, ja posats, com va engegar l'inefable Alfred Bosch l'any 2012 davant d'una càmera de televisió. El "poble" haurà parlat i no hase falta desir nada más: a "desconnectar". Tant és que el nombre dels manifestants es compti, com sempre, amb la patilla de l'exageració (i no amb criteris racionals, com per exemple els de Contrastant), i que en realitat hauran estat la meitat, entre mig i tres quarts de milió, si fa no fa com els anys anteriors. Que és molta gent, sí, sens dubte, però no tanta ni prou per "desconnectar" res. La veritat, no sé veure com, demà, o després de les eleccions del 27 de setembre, començarà tot (o res), segons ens han recordat les pancartes de l'Assemblea Nacional de Catalunya des de fa alguns mesos. També a alguns els semblava que l'endemà de l'anomenada "consulta" del novembre de l'any passat la independència hauria de caure pel seu propi pes, com la poma de Newton. No hi fa res: torna a haver-hi un munt de gent enquimerada, un cop més, amb allò de l'any zero del país nou. Trobo sensacional que una nació que gasta tants aires de superioritat –i on es menteix tant, a més de somiar truites esferificades– hagi anat fent des de fa un grapat d'anys amb aquesta política de l'enganyifa ingènua, de la vistosa volada de coloms, mentre perd pistonada per totes bandes. El ridícul ben fet no té fronteres.

          

          Els de l'altra banda, al seu torn, diran, un cop més, que el "procés" s'ha acabat, que està ferit de mort; això després que s'hauran manifestat una altra vegada, pel cap baix, unes 600.000 persones, no pas quatre gats. La democràcia no es construeix a força de manifestacions, és clar, però quedar-se parat i ignorar-les quan assoleixen aquestes dimensions no és precisament una actitud gaire sensata ni realista ni, per descomptat, democràtica. Tornaran a sortir amb la cançoneta de la massa ensarronada pel populisme (per cert, no és populisme el "Popular" del Partido Popular?), del nazisme, de la majoria silenciosa, de la il·legalitat, del nacionalisme català com a instrument de la pèrfida burgesia, de l'Albània del segle XXI (té pebrots que això ho digui el corruptor del socialisme espanyol, aquell que, en el millor dels casos, va girar la mirada mentre gent del seu govern promovia el terrorisme d'Estat, aquell que va fer de conseller "independent" d'una companyia energètica que ell mateix havia contribuït a privatitzar com a cap del govern).

          

     Sí, realment seríem molt feliços si poguéssim desconnectar. Desconnectar dels presidents més pocavergonyes que han tingut Espanya i Catalunya (i no és que el llistó no estigués força alt) i de tota la seva cort de garlaires, aduladors i sicaris dels partits polítics, els mitjans de comunicació i de la "societat civil". Ho va escriure Gregorio Morán, amb aquell to abrupte tan seu de quan té ganes de tocar els collons: "Somos una mierda como país, una basura como sociedad y una vergüenza como economia". Ho va dir fa cinc anys, exagerava, potser, però també l'encertava, i el judici segueix sent vàlid. Els uns i els altres som bastant menys guapos que no ens pensem.

          Desconnectar del politiqueig i de la demagògia. Perquè la política no es fa pitjant botons (excepte la política de la destrucció nuclear amb què ens van acollonir durant la Guerra Freda, i al final ningú va pitjar cap maleït botó). Tampoc es fa omplint-se la boca de "la voluntat del poble" i de "democràcia" mentre tu dictes les regles (els sís i els nos es comptaran com jo, que sóc part implicada, dic, i no de cap altra manera, i comptaré escons perquè m'obliguen, eh?, encara que jo dic que això és un plebiscit encobert i en els plebiscits es compten vots, i s'hi exigeix un mínim de participació i, sovint, una majoria qualificada). Tampoc es fa política votant (per tercera vegada en cinc anys: quan tindrem una data electoral fixa cada quatre anys, com als Estats Units, per evitar que els caps de govern convoquin eleccions quan els rota?) amb una legitimitat més que discutible: un sistema electoral espanyol, que no s'ha volgut canviar durant prop de quaranta anys perquè sobrerepresenta i beneficia les comarques menys poblades i més nacionalistes. Al capdavall, és una qüestió de saber comptar i de saber què cal comptar. El cens electoral català ronda els 5,2 milions de votants. Algú creu que es pot aspirar a fonamentar una secessió sense el vot de, almenys, 2,5 milions de persones, xifra que ni de llarg han sumat mai els qui avui es declaren independentistes? 

          Hi ha vida intel·ligent entre l'Espanya indivisible i eterna i la idíl·lica Catalunya d'Ítaca? Segur que sí (un exemple i un altre, i n'hi ha més), però, ara per ara, fa nosa. Vivim un conflicte polític permanent, definit pel bloqueig entre els que neguen, amb més o menys rotunditat, la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, altrament dit Espanya, i els que sostenen que els greuges contra Catalunya són insuportables, escandalosos i històrics (des de 1714, per no dir abans) i que toca divorci. Com a català, no nego l'existència del conflicte, però no em sento especialment o insuportablement agredit ni rebutjat per Espanya (en tot cas, no més que per governs, entitats i empreses catalanes), ni accepto la simplificació entre sobiranistes i unionistes, malintencionada i perillosa, que ens vol forçar a triar entre el blanc o el negre, i remet malèvolament a la terminologia del conflicte d'Irlanda del Nord, que no té gaire a veure amb el nostre, entre altres raons perquè allà van comptar força morts, no fotem. Catalunya podria ser un estat independent? Sí, és obvi, per què no? Ho ha de ser de qualsevol manera, i ara mateix? No. Com va dir el pare Massot quan li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per fer un nou estat igual de corrupte que l'anterior, no val la pena aconseguir la independència (amb l'enorme enrenou que portaria a causa del context i les circumstàncies actuals de Catalunya). Sí, ara per ara, s'ha de ser molt ingenu per empassar-se el futur que ens ven l'home dels braços oberts mentre va tirant la pilota cap endavant fent totes les trampes del món i mentre mira que no es noti tota la porqueria que arrossega el seu partit. Desgraciadament, les donacions d'empreses als partits són legals –mentre no hi hagi proves que converteixin les donacions en suborns–, com també és legal que una gran empresa deixi de fer aquestes donacions després de perdre un gran contracte públic; però no tenim per què acceptar qualsevol excusa o mitja veritat ni esperar trenta anys perquè els pares de la pàtria confessin els seus pecats. A mi no em convenç un futur que de netedat en tindria molt poca. I no dec ser l'únic.

Reflexions adiades
Una altra reflexió adiada

DESCOBRIMENT DE LA PROSA (i 4)

Recordo com una experiència apassionant la lectura de l'autobiografia de Miles Davis mentre simultàniament anava comprant els discos de què parlava i en revivia les sessions de gravació. Sovint, quan llegeixo, especialment quan el llibre m'agrada o si n'haig de fer la ressenya, també en vull saber més: llegir altres obres de l'autor, o saber qui és, què va fer, com se l'ha llegit, per quina tradició el puc entendre millor. En definitiva, busco pistes de lectura, sobretot per comparar-les amb les meves impressions (per aquesta raó, per exemple, fa temps que deixo els pròlegs per quan he acabat el llibre: amb saber-ne les quatre dades informatives bàsiques en tinc prou per començar a llegir).

          Des d'aquest punt de vista, la continuació de la Història de la literatura catalana de Riquer i Comas per part de Joaquim Molas és una obra que per mi hauria de tenir una gran importància com a llibre de referència. Per què no l'ha tingut? Per què no l'he vist mai com la primera o una de les primeres referències? Intentaré raonar-ho. Comparada amb els quatre volums precedents (els tres medievals de Riquer --que en la reedició de 1985, la quarta, es va repartir en quatre toms-- i el totxo dels segles XVI a XVIII d'Antoni Comas --desdoblat en dos toms el 1985), presenta diferències substancials. Físiques, per començar: el format dels volums és menys manejable, massa gros. Un detall menor però no irrellevant. Després, és clar, hi ha les meves prevencions metodològiques. De la historiografia d'autor hem passat a la col·lectiva: una vintena de redactors auspiciats --més que dirigits-- per Molas, que no hi té el paper exigent i ordenador de Joan Solà a la Gramàtica del català contemporani. Ell mateix ho va explicar en una entrevista a L'Avenç: l'obra no li "interessava com a gènere crític", la va coordinar "només d'una manera indirecta", va escriure'n alguns dels capítols perquè "em van obligar a fer-ne". El resultat, per Molas: "cadascú  va tractar el seu tema a la seva manera. I encara que hi ha una certa coherència, d'origen almenys, cada capítol va pel seu compte". A diferència de Solà, que va guiar i pressionar els seus col·laboradors amb uns criteris de treball específics i molt exigents, i que en alguns casos els va obligar a reescriure una i dues vegades els capítols corresponents (m'ho va explicar quan el vaig entrevistar per a El Periódico), Molas afirma: "no em podia responsabilitzar del que escrivien els altres, perquè, en el millor dels casos, només havia suggerit. Per això no he volgut fer mai més cap obra col·lectiva".

          No m'interessa aprofundir en aquesta aparent desídia de Molas, que sona a mig camí entre la supèrbia i la modèstia. Però em deixa perplex la declaració que fa, a la mateixa entrevista, justificant el seu desinterès per continuar l'obra de Riquer, que li va fer l'encàrrec: "les històries de la literatura són pròpies de filòlegs, i jo no sóc un filòleg". En un article de títol significatiu ("Joaquim Molas: ordre i dubtes") publicat fa pocs mesos, en morir Molas, Enric Bou, que n'havia estat alumne i deixeble, remarcava el que de vegades Molas havia comentat als seus alumnes de l'Autònoma sobre el fet de tenir al departament del costat, el d'Hispàniques, professors com Alberto Blecua, Paco Rico, Sergi Beser i José-Carlos Mainer, que disposaven d'una llarga i copiosa "tradició historiogràfica de dècades", mentre que la historiografia literària catalana, per a moltes èpoques, i en especial la moderna i la contemporània, estava encara a mig fer o senzillament per fer del tot. Molas tenia raó en això, òbviament. És cert que no es disposava de les mateixes eines per treballar, i això devia causar enveja, però no sé fins a quin punt no hi ha una part d'excusa o de complex d'inferioritat. Segurament no deu ser el cas. Fet i fet, Molas, que es va formar en els pitjors temps de la dictadura franquista, en plena repressió de la cultura catalana, va tenir, tot i la clandestinitat, uns mestres prou excel·lents: Vicens Vives, Riquer, Rubió. Que hi havia molt per fer, molt per editar, molt per analitzar, sobretot pel que feia a la literatura de l'últim segle, és innegable. Però el fet és que Molas, en continuar l'obra de Riquer i Comas, no va poder, no va voler o no va gosar fer el que Riquer havia fet amb la literatura medieval, que tampoc estava gaire endreçada, o no pas tant com les literatures veïnes.

          Em pregunto si les vacil·lacions metodològiques no van enfosquir l'enorme tasca de Molas per recuperar obres, gèneres i autors. Aviat va abandonar els estudis medievals, que havia iniciat a l'ombra de Riquer, i es va passar a la literatura contemporània. La perspectiva sociològica, el compromís polític i els prejudicis marxistes van guiar durant força temps els seus plantejaments. Bou, que l'admira i el respecta, no s'està d'afirmar a l'article ja esmentat: "Sobretot als inicis ell [Molas] era de mena dogmàtica i sectària". A mesura que aquesta "crítica militant" va revelar les seves notòries limitacions, va girar cap a una visió més oberta, més neutra i eclèctica. Aquests vaivens són, al meu parer, una limitació evident de la seva contribució --ingent, sens dubte-- a la nostra historiografia literària, com ho és també, no sé si per naturalesa o per desgana, una certa eixutesa estilística: Molas no escriu com Riquer, i això es nota.

          No pretenc fer, de cap de les maneres, una impugnació dels últims volums de la Història de la literatura catalana. Hi col·laboren alguns --no tots-- dels millors experts del moment, con Joan Lluís Marfany, gran coneixedor del Modernisme i, pel meu gust, més brillant i encertat que el seu mestre Molas. I hi ha pàgines excel·lents: Jordi Castellanos, per exemple, fa una molt bona anàlisi d'Un film de Víctor Català, que supera els prejudicis arrelats sobre aquesta novel·la). Hi trobo, això sí, limitacions de plantejament que me la fan una obra desavinent, com he dit. Sóc conscient, també, que hi pot haver mancances pròpies de l'època, quan encara no s'havien reeditat o estudiat prou determinats autors. Però aquestes mancances no justifiquen, per exemple, que en la part dedicada a Verdaguer, escrita pel mateix Molas, només trobem dues pàgines sobre la seva extraordinària i essencial prosa (i una sola dedicada als magnífics dietaris de viatge, prou coneguts aleshores: Foix, per exemple, n'havia fet una selecció vindicativa a la Selecta). Tampoc entenc que les Memòries de Sagarra es puguin despatxar en vuit línies, ni que la seva sensacional prosa periodística doni només per escriure'n dos escarransits paràgrafs. Raons ideològiques? Potser. Les mateixes raons que fan que, com era corrent aleshores (i encara ara, però menys), Joan Sales no hi figuri amb un apartat propi, sinó simplement encabit dins l'apartat "La novel·la catòlica", al costat de Blai Bonet.

          Tot plegat, i el pas dels anys, fa que no vegi els volums de la Història de la literatura catalana dirigits per Molas com una referència assenyalada, de primera mà, tot i la seva indiscutible importància. En aquest sentit, em trobo més a gust, considero de molta més utilitat (tenen un format molt manejable) i recorro abans als sis volums del Panorama crític de la literatura catalana publicats per Vicens Vives entre els anys 2009 i 2011, sota la direcció d'Albert Rossich. Es tracta també d'una obra col·lectiva, però en aquest cas el model de referència és l'admirable Historia y crítica de la literatura española de Francisco Rico. El que m'agrada del Panorama és que, assumint aquest caràcter col·lectiu, ofereix, en forma de patchwork, una selecció dels fragments imprescindibles dels estudis sobre cada obra, autor o moviment, amb uns davantals d'introducció redactats pels especialistes. S'ofereix així una visió més tradicional, en el sentit de diacrònica, menys filla del moment (llast dels volums dirigits per Molas), perquè cada tema inclou els fragments considerats clau per comprendre'l, independentment que hagin estat escrits en èpoques diverses). D'aquesta manera, la riquesa dels punts de vista és superior i la perspectiva esdevé més àmplia. I, a més, em mereixen molt respecte tant Albert Rossich com Albert Hauf, que en va coordinar els volums de literatura antiga, i Enric Cassany, responsable de l'esplèndid i revelador volum del segle XIX.

          Acabo aquesta sèrie de notes que vaig encetar fa molts mesos. Cada lector es crea, en certa manera, la seva tradició, es fa una composició de lloc d'allò que dóna sentit a les seves lectures. No és pas que puguem inventar-nos aquesta tradició: ens calen eines de suport per validar o per fer coixí a la nostra experiència lectora. En el meu cas, pel que fa a la literatura catalana dels últims dos segles, el Panorama és una eina bàsica, al costat de la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster (amb limitacions ideològiques, sí, però és que Fuster és Fuster, i té una capacitat lectora i d'anàlisi que ho compensa de sobres), els Dotze mestres de Maurici Serrahima i l'assaig de Ferran Toutain i Xavier Pericay El malentès del noucentisme. Amb més o menys desacords amb cadascun --igual que em passa amb Riquer quan es tracta de la literatura medieval--, aquestes obres, totes molt ben escrites, m'aporten una visió clara, un relat definit, sobre el conjunt literari que analitzen. Són obres amb personalitat, estimulants, que m'ajuden a llegir més bé. I, encara, hi hauria d'afegir un llibre factici --és una recopilació d'articles i ressenyes-- però que revela també, en conjunt, un lector profund, assaonat i sense manies, que demostra que el temps de les històries de la literatura escrites per un sol autor potser no està tan acabat com això. Em refereixo a En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana, publicat el 2010 per Enric Sòria, un grandíssim lector i un escriptor de primera. En parlaré en una altra ocasió, així com de la reedició del seu magnífic dietari Mentre parlem, que trobo que és un dels millors llibres que s'han escrit en català en les últimes dècades. Ara, poso punt final a aquesta memòria sobre el meu descobriment dels valors de la nostra prosa. En seguiré parlant aviat, però ja en referència a autors concrets.

Descobriment de la prosa (1)
Descobriment de la prosa (2)
Descobriment de la prosa (3)