TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (i 4): VIDA D’UN GAT INDEPENDENT

C. A. Jordana, El món de Joan Ferrer. Edicions de 1984, 2009.

Les complicades maniobres per dutxar-se en una banyera que no té cortina ni estora sense obrir-se el cap i evitant un mullader exagerat; la peculiar mecànica de la doble cua de viatgers sentados i parados (de peu dret) per accedir al troleibús de Buenos Aires, amb la picaresca consegüent; la tècnica de pescar les fulles de te que sempre queden surant a la tassa; la batalla contra un fastigós escarabat enfilat a la paret de l’habitació. A El món de Joan Ferrer C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) demostra una extraordinària capacitat per explotar situacions com aquestes, descrites amb una minuciositat carregada d’humor, tot construint un veritable microcosmos entorn de la figura d’un exiliat català, un escriptor separat amb un fill a Santiago de Xile i una filla a Barcelona. Nou jornades de la vida de Joan Ferrer al Buenos Aires de mitjan segle XX constitueixen la trama d’una novel·la sense argument tradicional, però carregada de fets, de detalls, de gestos, de records.

Sembla mentida que pugui haver passat desapercebuda. D’entrada, perquè és una novel·la divertida a més no poder. Arrenca amb un parell de pàgines trepidants, plenes d’enginy verbal, de domini narratiu, Jordana en estat pur, amb aquell estil tan característic que es va poder apreciar en l’oportuna reedició dels articles de Meridià. Perquè, per més que resulti paradoxal, una novel·la com El món de Joan Ferrer, que descriu una experiència de profunda i dolorosa soledat a l’exili, es llegeix en molts moments amb un somriure a la cara. Ara, Jordana juga fort, i fa una novel·la de l’exili a Buenos Aires amb intenció totalitzadora (en aquest sentit, va prou més enllà que Pere Calders a L’ombra de l’atzavara, novel·la del D.F. de Mèxic, més convencional, amb una narració sense tants meandres). La força amb què reflecteix el batec de la vida moderna s’entén des del Buenos Aires dels anys cinquanta, o des de la Catalunya republicana, però hauria xocat amb la grisa i provinciana Catalunya de les primeres dècades del franquisme. I, curiosament, s’oblida quan hauria pogut trobar més el seu públic, als anys 80 i 90 –tan urbans, tan de la “modernor” –, no deixa cap rastre, sinó que, de fet, sembla que aleshores interessa més el Jordana contista, de qui es reediten alguns reculls, i no pas aquesta novel·la amb metros i multituds, construïda amb un evident emmirallament en l’Ulisses de James Joyce, de qui Jordana havia estat un dels primers divulgadors a Catalunya. Potser no era moment per novel·les, amb l’esclat de les narracions de Monzó i Pàmies.

Jordana, expert conreador del monòleg interior, l’estrafà aquí en tercera persona –una tercera persona que dissimula el biaix autobiogràfic, que no té per què sobreposar-se a l’ambiciosa construcció novel·lística: això no són les memòries de l’exili de Jordana. El to verbal és més contingut que en alguns dels memorables monòlegs interiors de Meridià, però això no treu que Jordana no vol deixar fora res d’allò que viu, pensa, sent i veu Joan Ferrer, i aspira a donar una visió total de la seva solitària vida a Buenos Aires, però servint-se del distanciament de la tercera persona.

Maria Campillo, veterana vindicadora de Jordana i responsable d’aquesta edició, assenyala a la “Presentació” un joc irònic i simbòlic en la tria del nom del protagonista, ja que el primer català del qual es té constància que, el 1549, va arribar a Santiago de Xile (primera etapa de l’exili de Jordana, abans de passar a l’Argentina), es deia precisament Joan Ferrer. No hauríem d’oblidar, però, que ja el 1929 Jordana va batejar així el protagonista del conte “El covard” (inclòs al recull Tot de contes), que comença amb l’evocació d’un terror infantil que traspua un to personal, precisament el que domina arreu de l’examen de consciència que és aquesta novel·la-testament reeditada ara, després de quedar inèdita en morir l’escriptor i de ser publicada, sense gaire ressò, el 1971.

La clau autobiogràfica, ja ho he dit, és una de les línies de força, perquè Joan Ferrer és un indissimulat àlter ego de Jordana i fa les mateixes coses que ell feia a Buenos Aires: viure en una dispesa, traduir i redactar informes de lectura per a una editorial dirigida per un català, passejar i veure molt poca gent coneguda, fent la “vida del gat que va per les seves”, com explicava a Agustí Bartra en una carta. I recordar, sobretot recordar. Es tracta, doncs, del relat d’una experiència de soledat: per més avesat que està a la vida de Buenos Aires, Joan Ferrer se sent “en un lloc estrany, ple d’una desolada sorpresa”. És un exiliat de seixanta anys que es mira al mirall preguntant-se “Qui voldries ésser?” i que no gosa respondre’s “Jo mateix”.

Però gràcies a la complexa arquitectura de la novel·la, que avança jornada rere jornada amb una estructura concèntrica i reiterativa, Jordana transcendeix el repàs a una biografia intel·lectual (passa comptes, per exemple, amb Carles Riba, encarnat en el personatge de Carmel Margenat, al qual critica tant des del punt de vista moral com literari) i l’evocació de la vida a Catalunya que ha perdut. De fet, és la introducció d’alguns records a partir de pretextos de la vida a Buenos Aires allò que, de vegades, apareix més forçat, més mecànic, més previsible, en l’esplèndid encavalcament de somnis, escenes de carrer i de la dispesa, reunions de feina i reflexions suscitades pels llibres que tradueix o recensiona Joan Ferrer. Com diu Benet i Jornet, l’arquitectura rígida, la carcassa estructural de la novel·la, a la manera de l’Ulisses de Joyce (a cada capítol li correspon un pecat capital i una ciència, en cada un hi ha un somni i un record que suscita reflexions), pot passar desapercebuda durant alguns capítols, i fins i tot al capdavall podem no haver detectat alguns dels motius repetits. Però tampoc cal tenir present el referent homèric –resumible en un esquema– per gaudir de l’Ulisses.

Aquesta és, per mi, l’única falla de la novel·la: que, en els capítols finals, en algun moment es vegi una mica la carcassa, que hi hagi recordances catalanes entrades una mica amb calçador, que el pretext s’imposi de vegades sobre la ficcionalització. En aquests passatges, trobo que predomina la sensació que Joan Ferrer és una màquina de pensar fora del temps que està vivint a l’exili, però no és pas que això no sigui igualment vàlid per a la resta del llibre (i, a més, resulta ben congruent amb la imatge del rellotge espatllat de Joan Ferrer, que té una busca fluixa, detall autobiogràfic de Jordana: Julià Guillamon el va localitzar per mostrar-lo a l'exposició Literatures de l'exili, com va explicar a L'Espill). És a això a què es referia Joan Fuster quan retreia intel·lectualisme i enravenament a Jordana? No m’atreviria a dir-ho, i em fa l’efecte, d’altra banda, que quan va escriure les pàgines sobre Jordana de la seva Literatura catalana contemporània no havia llegit El món de Joan Ferrer, per una simple qüestió cronològica.

No he acabat amb aquesta novel·la. Sé que, com en el cas d’Incerta glòria, la tornaré a llegir i que potser aleshores repensaré aquests dubtes, en un sentit o un altre, i que hi trobaré altres motius de reflexió. En qualsevol cas, se m’imposa com una de les nostres novel·les fonamentals, com una obra de gran modernitat. La forma semidiarística, el safareig sobre Triadú i Riba, l'autoreferencialitat de l'últim capítol, quan revisa l’obra pròpia, pot despistar els amants dels índexs onomàstics i dels romans à clé. Però El món de Joan Ferrer, encara que fos rigorosament autobiogràfica (que em sembla que no és ben bé el cas, o, si més no, no s'exhaureix la novel·la en aquest nivell de lectura), sedueix per la vigorosa construcció narrativa d’un examen de consciència en la vellesa. Lluís Busquets i Grabulosa, que ha estudiat la correspondència de Jordana, sosté que va escriure la novel·la per a «El Club dels Novel·listes», però, per les dates que esmenta, dedueixo que devia ser quan encara no havia assumit la col·lecció Joan Sales, i només se n’encarregava Xavier Benguerel. Finalment, la va publicar Proa a la històrica col·lecció “A Tot Vent” gairebé quinze anys després de la mort de Jordana, però hauria lluït igual de bé al Club Editor al costat de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Amat-Piniella i Joan Sales. [abril 2010-octubre 2014]

TÍSNER I JORDANA, RAONS D'UNA TRIA (3): EL PREU DE L'EXILI

La lectura de Barcelona 1938: La veu de les sirenes em va deixar amb l’alerta posada davant C.A. Jordana. La descoberta d’un joyceà a la Barcelona republicana era no l’única però sí una bona raó. Com a estudiant als anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, pertanyo a una colla de lletraferits que tenim (o teníem) com a trinitat de capçalera les obres de Joyce, Kafka i Borges (amb l’afegit posterior de Pessoa, que tot just començava a fer forrolla aleshores a partir del mític número monogràfic que la revista Poesía, editada pel Ministeri de Cultura espanyol, va dedicar-li el 1980 i que aviat va tenir continuïtat amb les traduccions d’Àngel Crespo i de Joaquim Sala-Sanahuja). D’aquesta fe no n’he renegat, perquè és d’una solidesa a prova de bombes, com sabia prou bé Jordana. Per això, quan al cap de pocs mesos de publicar La veu de les sirenes, Edicions de 1984 va insistir amb la publicació de l’última novel·la de Jordana, El món de Joan Ferrer, m’hi vaig abraonar amb ganes i vaig començar a furgar més en la figura de l’escriptor.

    Em vaig anar adonant que la importància i, paradoxalment, el desconeixement d'El món de Joan Ferrer –i, en general, de Jordana– exemplificaven prou les devastadores conseqüències per a Catalunya de la derrota de la República. Abans d’exiliar-se, Jordana havia estat un novel·lista d’èxit, un crític literari atent i reputat, un traductor expert i professional i un enginyer que, com Fabra, s’havia passat a la tasca de polir i consolidar la llengua catalana. La seva presència pública es va mantenir fins poques setmanes abans de la fi de la guerra a Catalunya, com ho demostraven els fantàstics articles de “Meridià”. Però la ruptura de l’exili i el segrest del públic sota l’ocupació franquista havien acabat amb el seu món. Jordana “formava part d’un corrent poderós, sense abdicar la seva esquerpa independència”, com diu d’ell mateix, en tercera persona, a El món de Joan Ferrer. Aquest “corrent poderós”, aquesta “obra de general i generós profit”, com la qualifica unes ratlles després, és l’empresa col·lectiva de la llengua i la cultura catalanes durant les primeres dècades del segle XX. El corrent s’estronca en sec, brutalment, el 1939. I quan, molt a poc a poc, va reprenent el pas, molts escriptors es troben fora de lloc. I el lloc de Jordana sembla especialment extraviat. Exiliat, s’ha de guanyar la vida com pot, fent de lector i de traductor al castellà, i a penes publica un llibre, El Rusio i el Pelao, d’ambientació xilena (primera etapa de l’exili). Separat, amb el fill establert a Santiago de Xile i la filla casada a Barcelona amb l’enginyer i escriptor Juan Benet, passa els seus últims anys sol a Buenos Aires, vivint en una casa de dispesa i fent treballs per a l’Editorial Sudamericana de López Llausàs. I escrivint El món de Joan Ferrer, que quedarà inèdita.

     La publicació de la novel·la el 1971 arriba tard i, com deia, fora de lloc. I el prestigi de Jordana entre les noves generacions, i entre l’establishment resistent, no és precisament immaculat. De fet, a la mateixa novel·la, ell mateix passa comptes amb Joan Triadú, que amb una amabilitat enverinada havia parlat de la seva “escriptura pulcra”. Per la seva banda, Joan Fuster, a la seva Literatura catalana contemporània de 1971, se situa en una línia propera a Triadú. Per Fuster, “la perfecta mecànica de l’estil, l’humor asèptic i la línia enravenada dels arguments” són els trets característics de l’obra de Jordana, de qui també afirma: “bon narrador, observador sagaç, tenia la seva vocació de novel·lista frenada per l’intel·lectualisme exacerbat de la seva òptica i del seu ofici”. Una figura amb menys talent que Fuster, Maria Aurèlia Capmany, va ser força més desagradable amb Jordana el 1972, quan va escriure això: “a la Barcelona que inicia la dècada dels trentes predomina, ben perfilat i definit, el canon estètic del Noucentisme. L’estètica d'Ors, que perpetua Carner, que exerceix Riba, que C. A. Jordana converteix en àrida prosa”. Pel que n’explica Jordi Castellanos en un article ben documentat i raonat, Capmany executava una venjança contra Jordana per persona interposada en nom de Salvador Espriu, que aleshores era l’intocable Escriptor per antonomàsia. La raó és que Jordana havia rebut els primers llibres d’Espriu amb duresa, retreient-li l’ús d’un català deficient, molt castellanitzat. Aquesta fama es manté, perquè encara l’any passat, Damià Bardera, poeta autor d’el penúltim vòmit, seguia defensant Espriu de les invectives de Jordana, citant Maria Aurèlia Capmany. Però si ens prenem la molèstia de llegir les tres ressenyes que Jordana va dedicar a Laia i a Aspectes, en 1932 i 1934 –ressenyes que Castellanos reprodueix en apèndix al seu article–, ens adonarem que Capmany pixava fora de test, imbuïda d’un excessiu zel antinoucentista i actuant com una groupie eixelebrada del sant baró Espriu. Perquè el cas és que les crítiques lingüístiques de Jordana al jove Espriu són indiscutibles, tant com els elogis que dedica a aquells primers llibres de l'aleshores narrador novell i futur poeta.

     Curiosament, és un outsider de la “cultureta” com Benet i Jornet qui, el 1974, encara recent l’edició pòstuma d'El món de Joan Ferrer, vindica amb energia la novel·la i Jordana en un article publicat a "Els Marges" i rescatat oportunament a "El Procés" amb motiu de la reedició del 2009. Benet relaciona Jordana amb el Grup de Sabadell, i no deu anar gaire desencaminat. De fet, La Mirada li va publicar el 1929 el recull Tot de contes, que vaig aconseguir en una llibreria virtual anglesa i que té un interès desigual. És indubtable que l’humor dels articles de "Mirador" té punts de contacte amb la colla de Trabal i companyia, que no són precisament l’apoteosi del diktat noucentista. Però l’apologia de Benet i Jornet no deixa de ser l’excepció, juntament amb la veterana historiadora de la literatura Maria Campillo, que es troba darrere la recuperació de l’obra de Jordana (tant de bo publiqui tots els capítols conservats de la novel·la “perduda” sobre els primers dies de la guerra, Flames de maig). Perquè, per exemple, a El malentès del noucentisme, aquest llibre sobre la prosa contemporània que hauria de ser una de les referències fonamentals als nostres centres d’ensenyament però que, misteris del país, està descatalogadíssim i no es reedita, Toutain i Pericay etziben a Jordana algunes puntades com a policia de la llenguota neonoucentista, no sé si seguint també la vulgata establerta per Capmany o perquè no els agrada la llengua literària de Jordana. Els modismes noucentistes hi són, és clar. Jordana escriu quelcom, hom, somrís, llurs a dojo i fa servir els perfets simples, i de vegades engega coses com “sacsejat cap a un adonament”. D'acord, però els encerts, la riquesa del seu registre, són molts i superiors, tant als articles de "Mirador" com a la novel·la pòstuma, impactant, innovadora i creativa. Vista des del moment en què va ser escrita, als anys 50, El món de Joan Ferrer responia, pel to i per la forma, als reptes narratius del mig segle. Era el llibre culminant d'un escriptor capaç d’anar-se’n a l’exili amb només tres llibres a sobre: la Bíblia (“com a monument literari, perquè ell era agnòstic”, subratlla Maria Campillo), el Quixot i el Tristram Shandy (que va traduir).

L'ÚLTIM MONÒLEG DE JOAN CAPRI

Gràcies, Enric: "Quien quiera saber quién fue Jordi Pujol deberá repasar ese monólogo absurdo, arrogante, aerofágico, miserable, diabólicamente inteligente. Y deberá examinar con atención a sus herederos"

EL GRAN RODRÍGUEZ RIVERO

"[...]  de ciertos editores (o mejor: de ciertos managers) que siguen dándonos lecciones de comunicación y consideran que los que escribimos sobre libros en la prensa deberíamos limitarnos a lo que ellos llaman crítica, y a ser posible, a la favorable, algo que, en todo caso, las agencias de mercadotecnia a sueldo de los grupos contabilizan como publicidad gratuita del producto y cuyos informes emiten puntualmente: en ellos (tengo varios en mi codiciado archivo) se indica no sólo el medio en que se publicó, la sección del periódico, el autor y el tamaño (en centímetros cuadrados) que ocupa en la página, sino también una estimación del número posible de lectores. Y, lo que me llama más la atención, una valoración exacta del precio que les hubiera costado un anuncio que tuviera la misma extensión que la reseña o noticia (y que los editores se han ahorrado). Eso, afirman algunos con facundia no exenta de cinismo, es lo que contribuye a mejorar los hábitos de lectura (y el negocio). Por supuesto, la labor del comentarista debe limitarse al producto y no a criticar las acciones o decisiones de quienes lo fabrican, venden o distribuyen: vade retro. [...]"

La peça sencera a Purga.

REFLEXIONS ADIADES

"79. Hi ha gent que pot creure's tot el que vol; vet ací criatures felices!"

"82. Hi ha gent, realment, que llegeix únicament per no haver de pensar"

"86. La gent més sana, bonica i ben feta és la que s'ho empassa tot. Tan aviat com algú té alguna mancança, comença a tenir la seua opinió pròpia"

Del quadern G, Quaderns de notes, Georg Christoph Lichtenberg

IN HONOREM PROF. VALLCORBA

Sé que no hi ha cap llei ni regla escrita que determini que els teus mestres hagin de tenir una vida plena i longeva com la de Martí de Riquer, i per això m'he hagut d'empassar desaparicions doloroses (i, pel meu gust, prematures) de personatges clau en la meva formació intel·lectual com José María Valverde, Ángel Crespo, José Luis Guarner i Jaime Gil de Biedma. Ara, l'atzagaiada de la mort de Jaume Vallcorba em toca de més a prop, perquè la distància generacional no era tan àmplia i perquè el fet d'haver-ne estat no solament alumne sinó, sobretot, col·laborador a Quaderns Crema me'n va donar un coneixement més proper, si no d'amic, sí, almenys d'alguna cosa més enllà del conegut i del saludat.

     Vallcorba era un mestre, doncs, d'una altra categoria, un mestre amb qui vaig treballar (i és veritat que no era fàcil treballar amb ell). Però, des que vaig saber la gravetat de la seva malaltia, vaig recordar sobretot no la seva faceta excepcional i irrepetible d'editor, sinó la menys coneguda de professor. No em vaig matricular mai en cap assignatura seva, però era difícil no fixar-se en Jaume Vallcorba al principi dels anys 80 a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Entre tant penene progre i psuquero, entre tants postestructuralistes, semiòlegs i futurs "comunicòlegs", cridava l'atenció aquell professor sempre perfectament endiumenjat, ros i pàl·lid, amb aquella mandíbula inconfusible i aquell parlar que no arribava a ser pijo però que sobtava en aquell pati de lletres. A sobre l'home s'havia embrancat a editar l'obra completa, llibre rere llibre, de J.V. Foix. A mi em va causar perplexitat. Qui era? Un marcià? Un dandy? Vaig decidir que havia d'esbrinar-ho.

     Em vaig plantar d'oient a la seva assignatura "Civilització francesa", un tema prou vague i que a mi, anglòfil de mena, no em podia resultar més llunyà. Però m'interessava Vallcorba, no la matèria. I vet aquí que la descoberta va ser doble. A la classe no devíem assistir, els dies que hi anava tothom, gaire més de mitja dotzena d'alumnes, i la fèiem entorn d'una taula en una saleta amb vitrines de llibres a banda i banda que feia d'avantsala dels despatxos dels professors de Romàniques. Setmana rere setmana, no em vaig perdre una sola d'aquelles classes, atípiques, brillants i, sobretot, divertides. La cosa anava de com s'havia conformat la primera avantguarda històrica del segle XX, la del cubisme, tant des del punt de vista dels pintors com dels escriptors. Així, vaig descobrir Apollinaire i Max Jacob al costat de Picasso, a qui per fi vaig començar a entendre, i em vaig enamorar per sempre més de Cézanne. Hi havia dies que et cargolaves de riure, com quan va portar un exemplar de Literaturas malsanas de Pompeu Gener i en va llegir fragments. Aquell curs, en definitiva, va ser un festival i el que més es deu assemblar a un curs universitari com Déu mana de tots els que vaig fer abans del doctorat. Si allò hagués estat la norma i no l'excepció, les nostres universitats serien de primera divisió.

    Vaig pencar més en aquella assignatura que en algunes de les que m'havia hagut de matricular i que m'interessaven menys (o potser hauria de dir que els professors respectius me les feien menys interessants). Vaig llegir sobre el Montmartre de Picasso, sobre l'actitud d'escriptors i artistes davant l'esclat de la Gran Guerra, vaig conèixer revistes d'avantguarda franceses com SIC i Nord/Sud, en fi, vaig apendre-hi molt, coses que, després, d'una o altra manera he anat retrobant (com quan fa dos mesos, a Horta de Sant Joan, vaig veure els paisatges en què Picasso havia començat a quintaessenciar el cubisme). Anys a venir, Vallcorba em va proposar de traduir al català un dels llibres fonamentals que vam llegir en aquell curs: Les peintres cubistes, de Guillaume Apollinaire, que es va convertir en la meva única i modesta contribució al fenomenal catàleg de Quaderns Crema.

      A partir d'aquell curs, la coneixença de Vallcorba em va portar a treballar a Quaderns Crema com a col·laborador extern en tasques de correcció i edició i, també, durante tretze mesos al principi dels anys 90, a la mateixa editorial. Com tants editors d'aquest país, vaig apendre l'ofici amb ell, des de la correcció (encara!) de les últimes galerades tipogràfiques de plom a les primeres màquines de fotocomposició (una enorme Berthold que va comprar i per a la qual va haver d'habilitar un espai especial). Li dec també haver començat a escriure ressenyes als diaris, perquè em va recomanar al difunt Diari de Barcelona mentre feia la mili a Lleida.

     Però, malgrat tot, i com que segur que gairebé tothom destacarà principalment la seva sensacional tasca com a editor, avui, amb el dolor i la ràbia que sento per la seva mort, no puc deixar de pensar en ell com a professor. Professor de Romàniques, medievalista, però també, com he dit, de les avantguardes que havia estudiat en la seva tesi sobre Junoy. Com si el vers de Foix fos la seva divisa: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".

TÍSNER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (2): DIGNITAT SOTA LES BOMBES

Si la tardana i última popularitat als mitjans de comunicació d'Artís-Gener als últims anys de la seva vida no me’l feien un desconegut, tot i que no havia llegit res de la seva obra literària abans de Paraules d’Opòton el Vell, la figura de C.A. Jordana em resultava del tot vaga i estranya. Em sonava haver llegit en alguna part a Julià Guillamon paraules d’elogi per la seva novel·la El Rusio i el Pelao i el recordava com un dels autors abordats pel mateix Guillamon, en to de crònica, al catàleg de l’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Literatures de l’exili, organitzada el 2005. Per això, quan fa sis anys vaig llegir i ressenyar pel “Quadern” d’El País la recopilació dels articles de Jordana publicats el 1938 en un setmanari comunista, vaig quedar enlluernat: acabava de descobrir un escriptor brillant, ple de talent, amb un domini dels registres literaris excepcional i una cultura plenament integrada en els corrents europeus contemporanis. No afegiré aquí res al que vaig escriure aleshores.

C.A. Jordana, Barcelona 1938: La veu de les sirenes. Edició de Maria Campillo. Edicions de 1984, 2008.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 19 de febrer del 2009.

Es pot fer broma quan cauen bombes damunt la teva ciutat? Llegint el primer article d’aquest recull, “La plataforma atapeïda”, publicat com la resta al setmanari “Meridià” i escrit menys d’un any abans que els nacionals entressin a Barcelona, he recordat una imatge vista a la televisió als anys de plom de l’IRA: després de rebre’s a un pub de Londres una amenaça de bomba, un dels clients sortia tranquil·lament del local sense deixar el got llarg amb la beguda. L’humor de “La plataforma atapeïda” també em fa pensar en Francesc Trabal: despulla la realitat i la mostra en la seva dolorosa absurditat amb un somriure intel·ligent. La descripció de la pujada i l’aglomeració de la gent, prima i famolenca per les privacions de la guerra, a la plataforma del tramvia converteix aquest article de C.A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) en una formidable peça literària, reflexió sarcàstica sobre el drama que es vivia. En efecte, davant l’horror i la insensatesa bèl·lica, la consigna no és l’única ni la millor resposta.

El segon article, que dóna el títol al recull, comença “Sento la veu de les sirenes...” i tot seguit salta a les sirenes mitològiques de l’Odissea homèrica. Jordana frega la frivolitat? Per mi no. La “filosofia” d’aquests primers articles (quatre, sota la rúbrica “Simples esplais”) es troba alguns paràgrafs després: “La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig –si no us cau cap xufla, és clar– que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la”. Intensitat, doncs, concentració intel·lectual, que Jordana aplica per presentar la vida ciutadana sota les bombes franquistes. No ho fa amb eines de periodista, sinó de novel·lista, compromès amb la realitat però fidel als seus recursos de narrador.

Hi ha, això sí, una inflexió a partir del cinquè article. Després de gairebé dos mesos de silenci, la secció de Jordana passa a anomenar-se “Monòlegs interiors”, que tindrà 23 lliuraments. Un títol literàriament militant, d’acord amb la poètica de Jordana, traductor de Mrs Dalloway de Virginia Woolf i vindicador de l’Ulisses de James Joyce, dues novel·les clau per entendre aquesta tècnica narrativa moderna. L’editora del volum, Maria Campillo, veu en la seva aplicació periodística una innovació. D’acord. Però hi trobo més canvis. Algun comissari del PSUC, partit que auspiciava la publicació de “Meridià”, va picar els dits a Jordana pel to dels “esplais”? O senzillament l’autor, vist el curs de la guerra, insalvablement perduda, es va abocar més a la realitat? Al primer “monòleg”, sobre les lleves de soldats cada cop més joves, llegim: “Passen soldats. Passen les banderes, i els punys closos saluden”. I també: “I jo i l’altre què hem de fer? Obeir, aquesta és la consigna”. Els temes dels articles aterren més en l’actualitat i la crítica social: la tebior covarda de les democràcies davant Hitler i Mussolini, l’Església compromesa amb el feixisme, l’elogi dels valents soldats del front... 

Ara bé, no es perd tot en aquest tomb. “El bar”, últim article, del 31 de desembre de 1938, és de fet un “esplai” amb l’efusió verbal del “monòleg interior”. Jordana manté la independència: a “Els qui tenen raó” defensa la raó del poble davant “la massa maquinitzada” manipulada pels acròbates polítics que salten “de les anelles del casinet al trapezi del sindicat i la barra fixa del partit”. I en un dels monòlegs més desfermats (“Al cinema”), veritable exemple de flux de consciència per l’estil del de Molly Bloom a l’últim capítol de l’Ulisses, trobem una evident reticència: “Senyors, ai, camarades, anem a tancar”. Jordana, com Eugeni Xammar, com altres escriptors republicans, no té dubtes sobre el seu bàndol, per més que no combregui amb tot el que sent: “El blanc, negre, i el negre, blanc. No hi passo. Els colors són ben clars aquest cop, encara que hi vulguis posar el roig” (“Fantasmes”). Fermesa cívica, sumada a l’artística, testimoni d’una ciutat assetjada per les bombes, a punt d’encetar un dels seus períodes més negres, i esplèndid exemple de literatura periodística de qualitat.

ARTÍS-GENER I JORDANA, RAONS D’UNA TRIA (1): UNA CRÒNICA ASTECA

A la nota anterior vaig remarcar el valor de dues novel·les que és evident que no ocupen un lloc de capçalera en el nostre cànon literari, però que no desentonarien en la llista de novel·les europees del curs coordinat per Jordi Llovet (on, d'altra banda, entre alguns títols clàssics i indiscutibles, n'hi ha d'altres que revelen una tria més arriscada, minoritària o, senzillament, dubtosa: per mi, Retorn a Brideshead no és la millor obra d'Evelyn Waugh, de qui prefereixo, per exemple, Un grapat de pols). Sens dubte no l’ocupa El món de Joan Ferrer, de C.A. Jordana, escrita als anys cinquanta, publicada el 1971 i reeditada encara no fa cinc anys, en tots dos casos amb un ressò escàs, encara que l’edició del 2009 publicada per Edicions de 1984 –una editorial molt perspicaç en els seus rescats literaris– ha aconseguit una mínima collita de nous admiradors de Jordana entre els quals em compto (en parlaré en les notes següents d’aquesta sèrie).

L’altra novel·la esmentada, Paraules d’Opòton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener, ha estat més llegida i ben considerada des que es va publicar el 1968, però diria que no és ben bé allò que se’n diu la primera tria a l’hora d’assenyalar les grans novel·les catalanes del segle XX, on no falten mai les de Rodoreda, Villalonga i Sagarra. Sense entrar en el joc de les comparacions, Paraules d’Opòton el Vell mereix tots els elogis perquè és una novel·la boníssima, molt divertida i admirablement construïda, i no dubto que li correspon una divulgació més gran que la que ha tingut. La vaig llegir fa vuit anys i en vaig escriure tot seguit un parell de notes al meu dietari, que ara reprodueixo aquí.

D’una manera ben subtil, gairebé imperceptible, Artís-Gener aconsegueix a Paraules d’Opòton el Vell una novel·la d’una riquesa i d’una complexitat superiors. La recreació de la veu simple del terrissaire Opòton, convertit en la seva vellesa en cronista del viatge dels asteques cap a Occident, és un artifici magistral. Les repeticions, les incoherències, els anacoluts i una hipotaxi deficient serveixen per construir un relat d’aparença maldestra però que resulta eficaç perquè reporta desapassionadament, sense concedir espai a la filigrana retòrica o lírica, l’abast èpic i tràgic de l’odissea dels asteques.

La idea de l’“antidescoberta” d’Espanya pels asteques és prou enginyosa, però Artís-Gener demostra saviesa i cautela a l’hora de servir-se’n i d’administrar-la: defuig l’abús de la brometa fàcil i, d’aquesta manera, l’itinerari dels asteques per nord de la península esdevé plausible. La novel·la se sosté pels fils narratius desplegats, més enllà del pretext original, i la solució final resulta brillant i colpidora: en comptes de tancar el relat amb el retorn dels asteques, presoners dels espanyols que “descobriran” així Amèrica guiats pels veritables descobridors, Artís-Gener interromp la crònica d’Opòton –quan el que hi falta és poc més que dolorosament previsible– en el moment que la nau dels asteques fugitius d’Espanya albira una caravel·la francesa que, diu el cronista asteca, “no era amiga nostra”, i acaba el llibre amb la paraula nàhua quitxo, que “sempre indica la idea de sortida”. Al final, doncs, l’exili, el dolorós exili.

*****

“I els cors se’ns havien fet petits com els grans de sorra” (Paraules d’Opòton el Vell, capítol 22).

[notes del 7 de març, 2006]

HUMANISME PROVINCIÀ

Rebo la programació del cursos de tardor de l'Institut d'Humanitats de Barcelona. Entre les propostes sempre exigents i interessants de l'Institut, en trobo una que em crida l'atenció: "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 2". Onze conferències sobre onze grans novel·les en llengua anglesa, alemanya, francesa, italiana i castellana. Aviam si ho entenc: és possible muntar un cicle d'aquestes característiques a Barcelona sense incloure cap novel·la en català? Aprecio molt en Jordi Llovet, el coordinador del curs, però trobo que la lògic de la tria, amb aquesta absència, és com disparar-se un tret al peu de les humanitats.

     

         M'hi repenso. És la segona vegada que s'organitza aquest curs. Busco el programa de "L'art de la novel·la. La novel·la europea del segle XX, 1", que es va fer la primavera d'enguany. Allà hi falten les novel·les en italià i, sort!, n'hi ha dues de catalanes: Solitud i Bearn. Però la pregunta és inevitable: Llovet no ha trobat més novel·les nostres prou bones per parlar-ne en aquest segon curs? A mi se m'acut que Incerta glòria de Joan Sales i Paraules d'Opòton el Vell d'Avel·lí Artís-Gener encaixen perfectament amb el plantejament del curs: són dues novel·les en català esplèndides, d'ambició perfectament europea i amb una gran càrrega humanística. O, encara que sigui una mica menys reeixida, El món de Joan Ferrer, la novel·la de C.A. Jordana, trobo que també s'adiria força amb aquest programa.

         Llovet té de vegades aquestes desconnexions, aquestes sortides de to. És una badada? No m'ho crec. No ha trobat ningú que vulgui parlar de les grans novel·les en català del segle XX (n'hi ha algunes més de les que he dit)? Tampoc m'ho crec. Que potser vol castigar la cultureta sobiranista? Seria un disbarat. Un altre, que s'afegiria, per exemple, al que va engegar el gener passat en glossar la figura de Josep Maria Castellet a la seva columna del "Quadern" d'El País. O no és una poca-soltada fenomenal escriure això que copio tot seguit?:

       "¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira" 

          Què pretén dir-nos Llovet? Que Castellet, nascut el 1926, i que madura, per tant, en el moment més cru i sectari de la dictadura franquista, va sorgir d'un medi que li era propici? Més propici que la Catalunya actual, que, per més pressió nacionalista que hi hagi, és una societat considerablement més lliure que la dels anys quaranta, cinquanta i seixanta? Una societat que disposa de traduccions, en català i en castellà, de gairebé tota "la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d'Occident", una tradició que el franquisme, per cert, sovint ens va escamotejar. Va, home, va! No desbarrem. Si tant li interessa que sorgeixin nous Castellets, caldria començar per difondre més la nostra tradició novel·lística que, a desgrat dels obstacles que ha trobat, ha estat capaç de proporcionar-nos un bon grapat d'obres de gran valor. I tractar-la amb el respecte que mereix. Ni més ni menys, sense exageracions ni miopies nacionalistes, però amb respecte i amb naturalitat, sense cosmopolitismes provincians.

UNA JOIA... NOUCENTISTA?

Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (1935), La Magrana, 2007.

Tot i que el prologuista Damià Pons, professor universitari, s’entesta a qualificar aquestes memòries d’infància de “noucentistes” –un adjectiu que, a aquestes alçades, a mi més aviat em provoca basarda i em tira enrere–, el seu valor literari escapa a aquests absurds etiquetatges acadèmics. Tornar a escriure la història de la literatura catalana, construir-ne un nou cànon sense oblits ni clixés, passa per destacar la gran qualitat de llibres com aquest. Quedar-se en la superfície de l’Arcàdia idíl·lica (idíl·lica, quan Riber no amaga la solemne pobresa de la seva família?) de la Mallorca rural de la fi del segle XIX evocada per Riber des de la seva quarantena, instal·lat en la condició adulta de capellà i escriptor, significa llegir el llibre a mitges. El que compta, per mi, és la capacitat d’un narrador viu i poderós, que em recorda Ruyra en la seva força, en la seva intensitat. Un narrador que transmet els batecs de la vida a través de les anècdotes i les descripcions d’un món ja desaparegut. Un narrador que construeix, doncs, una realitat literària, amb uns escenaris i uns personatges que emocionen, que colpeixen. La vida no és bella? Certament no ho és, encara que a vegades sí que és bella, especialment en el record. Extreure’n literatura de primera és una lliçó de la qual no ens podem privar. [11 de febrer, 2008]