DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (i 4): UNA INTERVENCIÓ INNECESSÀRIA

Vaig començar a llegir El català de la Manxa sense tenir present la desgràcia editorial dels Records de la darrera carlinada. He llegit altres publicacions de L'Avenç i no hi tinc cap fixació. Assumia que allò simplement era una badada ocasional. Però, a mesura que llegia, vaig anar ensopegant, aquí i allà, algunes paraules que em van fer arrufar el nas, i no exactament en la mateixa direcció que assenyalava la nota editorial dels Records. No sóc un expert en la llengua i la literatura de cap a 1900, però n'he llegit prou textos per sospitar que no feia gaire per Rusiñol que escrigués coses com "els ulls, brillants i pregons com els del pare", "arranjar una caseta que hi havia al peu del molí" (aquí vaig pensar que posaria la mà en el foc que Rusiñol havia escrit arreglar), "des que tinc ús de raó" (aquí era clar que hi havia escrit un desde que), "aplaudiren l'orador amb totes llurs forces", "la mort que s'atansa" i "en aquella plaça de bótes, ventalls, gorres, capells".

     Vaig treure d'una biblioteca municipal una edició d'El català de "la Mancha" (amb ch) de l'Editorial Selecta, publicada en una col·lecció de butxaca el 1986 però que es veu clarament que és una reimpressió d'una edició més antiga. Com preveia, on l'edició de L'Avenç posa pregons a la de la Selecta hi surt fondos; on l'una llegeix arranjar, l'altra hi manté arreglar; des que lògicament surt com desde que; i ventalls no és sinó vanos (que és com sempre n'he sentit dir a casa des de ben petit). Amb tot, l'edició de la Selecta mantenia algunes de les lliçons que jo trobava sospitoses, com llurs i s'atansa. Calia localitzar un exemplar de l'edició original de la novel·la, l'editada per Antoni López el 1914. Vaig preguntar a Narcís Garolera si en tenia cap, sense sort, però em va advertir que no em refiés de l'edició de la Selecta, perquè Josep Miracle i Bartomeu Bardagí, els correctors de l'editorial, tocaven molt els textos de Rusiñol, fins al punt que en una edició de Coses viscudes havien suprimit, potser per censura, llargs fragments en què relatava la seva estada a la Itàlia de Mussolini.

     Per sort, a la biblioteca Bonnemaison de Barcelona conserven un exemplar de la reimpressió de 1925, encara d'Antoni López Editor, de la primera edició d'El català de la Manxa. La comparació de les tres edicions permet esvair dubtes. En efecte, a la Selecta havien corregit en més d'un lloc la llengua de Rusiñol, i aquests canvis també els assumia l'edició de L'Avenç: el subjuntiu de la frase "el poble més somort, més callat i més callat que hi puga haver a tota la Manxa" es converteix en pugui; la perífrasi d'obligació tenir de s'esmena amb el normatiu haver de; es regularitza per a en frases com "li va esguerrar la cama per tots els jorns de la seva vida", "no se'n sabien donar compte" es corregeix com "no se'n sabien avenir"; mentres s'esmena com mentre; apropar-se es converteix en atansar-se; apendre (una forma dialectal que usava Verdaguer --Garolera la respecta en les seves edicions-- i que encara fem servir molts parlants del català central) esdevé aprendre; "s'hi esmersa tota la tarda" es converteix en "s'hi passa tota la tarda"; l'article neutre es regularitza (a "lo que podien escoltar" passa a ser "el que"; a "lo intel·ligent que el veia" es fa la contracció "l'intel·ligent", que trobo un esguerro ben poc genuí); mel·lancònica s'esmena en malenconiosa; i hi apareixen alguns llurs on Rusiñol escriu els seus o les seves.

      Si aquesta intervenció sembla excessiva, val a dir que, feta la comparació, l'edició de la Selecta acaba sent força més respectuosa amb el text de Rusiñol que la de L'Avenç. No exagero: he detectat una trentena llarga de lliçons coincidents entre el text original i el de la Selecta que l'edició de L'Avenç retoca. A les dues primeres pàgines ja n'hi trobem algunes de ben significatives: la regularització de l'article lo va un pas més enllà i se'l substitueix amb l'ortopèdic allò ("lo altre" passa a ser "allò altre"); s'introdueix la doble negació ("tampoc ho trobaries" és ara "tampoc no ho trobaries"); "A n'aquest poble", que s'hauria pogut regularitzar ortogràficament com "En aquest poble" es converteix en l'impronunciable "A aquest poble"; "A l'entrar, per la carretera", vade retro, castellanisme!, s'esmena en "En entrar"; "sols ne va quedant" no serveix i s'ha de corregir per "sols en va quedant".

     La resta del llibre és plena de casos semblants d'aquest intervencionisme que gairebé qualificaria de patològic (Aurora Bertrana va fer servir aquest mateix adjectiu per queixar-se de com Joan Sales li va refer una novel·la). Algunes de les correccions ni tan sols resulten comprensibles partint de l'evolució de la normativa postfabriana: calia canviar "per fi, quedava la Manxa" per "restava la Manxa"? O "cine" per "cinema"? "la fosquedat del vespre" per "de la nit"? "Taleia", que surt al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per "dèria"? També hi ha solucions rebuscades: "van rebutjar-li", que la Selecta regularitza raonablement en "rebutjar-l'hi", a L'Avenç es converteix en "rebutjar-li-ho". Resulta antològica la conversió de "Al sentir lo de "el meu tot", i lo dels crits, i lo del matar" en "En oir ço d'"el meu Tot", i ço dels crits, i ço del matar", un disbarat arcaïtzant que traeix flagrantment l'estil de Rusiñol. D'altra banda, l'intervencionisme normativista mal aplicat pot restar vivacitat a la prosa de Rusiñol, com en el cas d'un bell passatge com "en aquells camps sense voreres cada home és un punt suspensiu que, per poguer-lo acoblar, s'ha de caçar mateix que una llebre", on l'aversió al relatiu feble, tan col·loquial fins i tot avui dia, genera una construcció encarcarada com "al qual, per poder-lo acoblar, s'h de caçar igual que una llebre". I la fal·lera correctora, que no vol deixar castellanisme ni antigalla sense esmena, fa que de vegades es produeixi un text erroni i incomprensible. Així, "Al tenir les mitges posades se li varen enfortir les cames" es converteix, després d'una excessiva manipulació, en "En haver-se posat les mitges, se li enfortiren les sures" i que vingui Mahoma i ens ho expliqui!

     Tot i que de vegades el zel del corrector o correctora es distreu i subsisteixen al text formes no admeses per la normativa com "reflexant" i "què et tinc de donar", l'edició de L'Avenç es proposa reduir l'expressió de Rusiñol, de vegades castellanitzada, de vegades simplement col·loquial, al català estàndard més neutre d'ara: canvia "ninxos" per "nínxols", "dugues" per "dues", "pervindre" per "pervenir" (i aquí no encerta, perquè com a verb és normatiu, però no, com és el cas, quan és substantiu), "forrades" per "folrades", "ensajar" per "assajar", "ademés" per "altrament", "tocant al noi" per "quant al noi", "en lloc de" per "en comptes de".

     És greu, gravíssim, editar un llibre de 1914 d'aquesta manera. I encara és més greu que es presenti aquesta operació editorial sense que ningú se'n faci responsable. Aquesta edició d'El català de la Manxa porta un epíleg de Margarida Casacuberta, experta en Rusiñol. Hem de deduir que ella és també la responsable de l'edició? No necessàriament, és clar, fins i tot costa d'imaginar-ho. I si ella no ha esmenat la llengua de Rusiñol, és greu també que no hi hagi donat ni tan sols una ullada per comprovar que l'autor sobre el qual va redactar la seva tesi doctoral és editat amb un mínim de decència professional. Però encara hi haurà qui, animat per una concepció de la literatura deformada pel nacionalisme més ignorant, trobarà que s'ha d'editar Rusiñol d'aquesta manera. Només cal veure com s'han llançat sobre Xavier Pla, un dels nostres màxims filòlegs, peça clau en la recuperació de la prosa de Josep Pla, malentesa i manipulada per correctors desfermats, pel fet d'haver-se proposat editar les novel·les de Prudenci Bertrana retornant-les a la llengua en què van ser escrites. Assumeixo plenament l'afirmació de Maria Bohigas en aquesta polèmica: "com qualsevol escriptor, Bertrana [i Rusiñol, afegeixo jo] fa servir la llengua escrita pròpia de la seva època, i esmenar-li la plana invocant les conseqüències de tres segles de diglòssia és preferir la ciència ficció a la humil realitat".

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (3): UN MAL CRITERI EDITORIAL

Vaig acabar la meva ressenya al "Quadern" d'El País de la recent edició d'El català de la Manxa publicada per L'Avenç deplorant el criteri amb què s'havia manipulat la llengua de Rusiñol. La limitació d'espai va fer que només donés uns pocs exemples del que vaig qualificar de "despropòsit inútil". Aquí tinc ocasió de demostrar detalladament que no són manies de perepunyetes, sinó que el que hi ha darrere aquesta edició és una nociva –i temo que massa estesa– manera d'entendre l'ús de la llengua.

     D'entrada, com ja indicava a la ressenya, cal dir que hi ha antecedents. El 2003, la mateixa editorial va publicar els Records de la darrera carlinada de Marià Vayreda. A la penúltima pàgina del volum, darrere fins i tot de l'índex, apareixia una "Nota sobre l'edició" molt significativa, que començava així: "L'edició d'aquest text, que vol fer més llegidor per al lector contemporani un original escrit en un català prenormatiu, s'ha fet a partir de la primera edició dels Recorts de la darrera carlinada, publicada per la impremta de Narcís Pladevall a Olot el 1898, i ha tingut en compte també la que en va fer l'Editorial Selecta (n'hi ha diverses edicions des de 1950 ençà). Amb tot, els canvis introduïts no es corresponen sempre amb els de la Selecta, i s'han esmenat alguns oblits i errors que aquesta havia introduït en el text".

      Convé que retinguem el detall d'aquesta edició intermèdia de la Selecta, perquè en el cas de Rusiñol també n'hi haurà una. Fins aquí, tenim una declaració de principis que bé podria anunciar la simple regularització ortogràfica amb què, per tal de facilitar-ne la lectura, s'editen sovint els textos anteriors a la promulgació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913. Però el segon paràgraf de la nota (firmada només per "L'editor", sense especificar-ne el nom) revela que la voluntat de "fer llegidor" el llibre de Vayreda va força més enllà. Atenció, que no s'estan de res: "D'aquesta manera, i partint del màxim respecte possible pel lèxic, la morfologia i la sintaxi originals [el subratllat, naturalment, és meu], s'han fet importants actualitzacions per fer-ne més planera la lectura. Així, s'han eliminat la majoria d'arcaismes (p. ex., ab per amb, enc per encara, mes per però, car per ja que, etcètera) i molts dels castellanismes (quefe per cap, hazaña per proesa, etc.), tot i que se n'han conservat alguns quan el text semblava exigir-ho [subratllat meu, un altre cop, amb molta perplexitat]. En tots els casos ens hem guiat pel diccionari Alcover-Moll, però donant sempre preferència a les formes recollides pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els possessius mon i ma, així com llur (i els seus plurals), han estat gairebé sistemàticament substituïts per el seu i s'han normalitzat els pronoms relatius. També s'ha efectuat algun canvi de preposicions i, eventualment, de formes verbals".

     No trobo que el català de la fi del segle XIX resulti tan estrany per al lector actual que exigeixi aquesta mena d'operacions. Potser això seria admissible –i tanmateix ho dubto– si es tractés d'una col·lecció infantil o juvenil, però no és el cas d'aquesta edició dels Records de Vayreda. D'altra banda, si et llances a fer una "regularització" d'un text amb aquests principis, no es pot pretendre sostenir un "màxim respecte" per l'original. És una incongruència: quan adaptes, adaptes, i no hi ha mitges tintes.

     Amb tot, el que trobo més greu és l'entrada a sac en la llengua de Rusiñol: més que "fer-ne més planera la lectura", el que s'ha fet aquí és aplanar una obra literària amb un criteri lingüístic estricte, restrictiu i anacrònic. El model de llengua que proposa l'innominat "editor" s'adiu prou amb el meu: jo no escriuria pas amb les formes que ell es dedica a eliminar i substituir. D'acord. Però Vayreda escrivia així i l'entenc perfectament. De fet, alguns dels modismes que aquí es consideren arcaics i poc comprensibles són moneda corrent en autors d'ara (car, llur), per més que alguns els trobem fora de lloc, o formen part dels dialectes vius (jo mateix dic mon pare i ma mare). Què guanyem amb aquesta polida? Tots els textos literaris catalans han de poder ser reduïts a una llengua estàndard actual? No n'hem de fer res, de la història de llengua? No ens diu molt sobre la realitat i el context de Vayreda (o de Rusiñol, en el cas d'El català de la Manxa) el català que fa servir, i que no és ben bé allò que se'n diu remot ni incomprensible?

     Sí, editar així un clàssic és un disbarat. I em sembla que reporta aquesta llargament arrossegada tensió de la llengua literària catalana d'ençà del segle XIX i que la "normalització" dels últims quaranta anys no ha aconseguit resoldre. Quan dic tensió no em refereixo a vibració i intensitat, a l'acuïtat d'una llengua ben trempada, sinó a aquest patiment per la norma, per allò que es pot dir i allò que no es pot dir, a la por del castellanisme. No ens fa cap falta potinejar textos com els de Vayreda i el de Rusiñol com si aquests dos grans escriptors fossin uns alumnes díscols que no haguessin aprovat el nivell B dels certificats de català de la Generalitat. Atrevir-se a tocar la seva prosa, més enllà d'una superficial regularització ortogràfica, revela la inèpcia dels mestretites.

     En la propera nota explicaré de quina manera s'ha desgraciat El català de la Manxa seguint aquest absurd criteri editorial.    

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (2): EL POBLE GRIS

Santiago Rusiñol, El poble gris (1902). Edicions de 1984, 2007.

Llegit un segle després, aquest volum de narracions entorn d’un poble, més que gris, negre, sòrdid, sec, desanimat, resulta aclaparador i paradoxal. Ara que són moneda corrent l’agroturisme, la vida neorural i els aliments ecològics com a antídot contra un progrés insostenible, accelerat febrosament fins al descontrol, sobta aquesta visió aterridora i devastadora –dos dels adjectius amb què remarca Mita Casacuberta que va ser rebut el llibre al seu temps– d’un poble de terra endins, petit i somort. Ara bé, que no han marxat de pagès milions de persones en els últims cent anys? Bé sembla que ho explica aquest Rusiñol lúcid, irònic i penetrant en retratar un poble genèric i sense nom, que n’és molts i alhora no n’és cap. Les narracions introductòries provoquen una certa prevenció: sembla que Rusiñol parla carregant massa les tintes, abusant del sarcasme, de la superioritat de l’urbanita. Però aquesta impressió es va esvaint progressivament i deixem de veure ninots satiritzats en els tipus del poble que ens va presentant, i anem descobrint la implacable duresa de la seva existència, i així l’humor es combina amb una profunda descripció de la quotidianitat de pagès, que en alguns moment sembla prefigurar la murrieria de Pla. A poc a poc, i amb una prosa precisa, viva, plenament vigent, textos com “Les velles”, “Les mosques”, “El quefe d’estació”, “El cant del batre”, “El mal del poble” o “Les nits de cada dia” se’ns van quedant a la memòria i se’ns imposen amb rotunditat. Un llibre esplèndid, gens envellit, molt intel·ligent i sensible. L’edició del text per Miquel Oller sembla respectuosa amb la llengua de Rusiñol, en general, tot i que els criteris de regularització són explicats molt sumàriament. El nombre d’errades és excessiu, mostra d’una descurança editorial fora de lloc. [7 d’agost, 2007]

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (1):

RUSIÑOL EN TECNICOLOR 

Santiago Rusiñol, El català de la Manxa. L’Avenç, 2014.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 3 de juny.

No sé si la recuperació, cent anys després que la publiqués Antoni López, Editor, de l’última novel·la de Santiago Rusiñol (1861-1931), El català de la Manxa, respon a l’oportunitat de l’enèsim rebrot del debat Catalunya-Espanya, ara conegut com “el procés” o “sobiranisme”. No ho descarto. És indubtable que el conflicte entre l’empenta modernitzadora catalana i l’endarreriment secular espanyol batega en la novel·la, publicada el mateix any que Catalunya aconseguia engegar –no sense entrebancs i desconfiances del govern espanyol– l’eficaç i innovador projecte d’autogovern que va ser la Mancomunitat, del qual ara es commemora el centenari. De fet, el mateix Rusiñol havia intervingut en el debat en declarar-se partidari de la candidatura unitària Solidaritat Catalana (1905-1909), com recorda Margarida Casacuberta a l’epíleg d’aquesta edició.

Però aquesta no és l’única lectura ni la més important que admet la novel·la. Hi ha també el contrast poble/ciutat (complex, gens simple, que Rusiñol ja havia abordat dotze anys abans a El poble gris), i sobretot s’hi reporta, de manera evident, el xoc de les tendències progressistes, revolucionàries i anarquistes amb la societat tradicional. Pesa molt encara la recent Setmana Tràgica en la caracterització que fa Rusiñol del català del títol, un internacionalista i pacifista fugitiu d’aquelles jornades de violència que, després de ser acollit per un compatriota establert com a cantiner en un poble al lloc més erm de La Mancha, intenta conscienciar els vilatans sobre la seva condició social i els seus drets, empès per un quixotisme fruit dels “llibres de cavalleries” que ha llegit, és a dir, la literatura social i política de l’obrerisme. Els resultats, a més d’un fill que se li fa torero, ens els podem imaginar.

Es tracta, doncs, d’una novel·la de reflexió social, vinculada al present (s’hi parla de Marx, de Rousseau, de Kropotkin, s’hi canta “La Internacional”), i que va encertar el tret: entre la indiferència dels noucentistes, El català de la Manxa va tenir un notable èxit de vendes i va guanyar el premi Fastenrath l’any següent. Llegida ara, els tòpics i l’esquematisme de l’acció, que es desplega, com és freqüent en Rusiñol, mitjançant una successió poc dinàmica de quadres, constitueixen un llast, com ho és l’estranya combinació de castellà i català, poc realista, amb què estan construïts els diàlegs: quan els personatges parlen en castellà, estan traduïts al català amb alguna pinzellada castellana. Però tot això no resta valor als encerts de Rusiñol, esmolat en el retrat de contrastos i vigorós en les descripcions (el palau de l’hidalgo del poble, els camperols batent el blat sota un sol infernal, els jardins d’Aranjuez, que coneixia bé). Sobta, també, un poderós somni que descriu, premonitòriament, una desfilada comunista massiva, digna de la Plaça Roja de Moscou.

Molt criticable és, en canvi, la innecessària modernització que s’ha fet de la llengua de Rusiñol. No és la primera vegada que a L’Avenç retoquen una novel·la prefabriana, però aquest cop ni se’ns avisa que s’ha fet ni quin ha estat el criteri. En actitud de policia lingüística neonoucentista, es canvia arreglar per arranjar, desde que per des que, fondos per pregons, cine per cinema, s’apropa per s’atansa, etc., com si el català de Rusiñol fos incomprensible. Llegir-lo així és com veure acolorida una pel·lícula en blanc i negre: un despropòsit inútil.

REFLEXIONS PER VOTAR. O NO

Preferiria no votar partits en què els seus caps i candidats, quan fan mítings i assemblees, es posen a aplaudir-se els uns als altres, rítmicament, mecànicament, com si estiguessin la mar de contents de conèixer-se.

Preferiria no votar partits que t'envien a casa sobres amb propaganda i amb la papereta que s'introdueix a les urnes. Ho trobo una falta de respecte, i una despesa inútil de diners públics i de paper (si, a sobre, els que t'ho envien es declaren ecologistes, n'hi ha per llogar-hi cadires).

Preferiria no votar partits que, el dia abans de les votacions (allò que, absurdament, en diuen la "jornada de reflexió"), cedeixen davant determinats mitjans de comunicació i permeten que els seus caps de llista posin en fotografies "artístiques" i plenes de profunds simbolismes que l'endemà ocuparan la primera plana de l'edició dominical dels diaris. Aquestes fotos només satisfan la vanitat dels directors dels diaris o dels potentats que en són propietaris.

Preferiria no votar partits que parlen d'implementar, de polítiques transversals, de liderar, de ser competitius, del dret a decidir, d'els i les, de la sostenibilitat i de la governança. Si tinguessin la menor idea de retòrica, no s'omplirien la boca de paraules buides.

Preferiria no votar? No. Encara no.

PERIODISME MOTIVAT I FULGURANT

Vaig començar aquest blog, en què sobretot vull parlar de literatura, comentant algunes lectures de premsa. No m’ha agradat mai definir-me, crec que és difícil definir-se un mateix, gairebé ho trobo una arrogància. L’altre dia vaig anar a la presentació d’un llibre de poemes i em va deixar bocabadat la tranquil·litat amb què la presentadora –autora, sí, d’alguns reculls poètics– parlava de “nosaltres els poetes”. Hi va haver un moment que semblava que ens incloïa a tots els presents (i no érem quatre gats). Segur que exagero, però de vegades potser val més pecar d’exagerat.

Em puc descriure, això sí, d’una manera molt bàsica, com a lector. I, al marge dels llibres, la lectura de diaris em resulta una activitat primordial, constant, inesquivable. Per això no puc resistir-me a comentar les perplexitats que sovint em genera la premsa escrita (que abans acabava embolicant l’entrepà i es perdia després al cubell de les escombraries, mentre que ara queda inmortalizada virtualment a l’espai digital). Aquesta setmana m’he fet un fart de riure amb unes quantes peces memorables, trobades tant en la premsa d’aquí com en la d’allà, i en què aprecio que la capacitat de fer el ridícul es reparteix, en parts proporcionals, entre els mateixos periodistes i els polítics i altres castes dels quals ens transmeten els missatges.

La primera la vaig trobar a El Punt/Avui, que no es va tallar gens en aquest sensacional titular: “Tres universitats catalanes, entre les 150 millors del món”. Si aquest és el nivell d’exigència del “nou Estat”, arribarem lluny. Imagino un futur en què, posem per cas, la sanitat catalana es trobarà entre les dues-centes millors del món. Boi Ruiz seria l’home més feliç del món.

En una línia similar de grandeur nostrada, l’exconseller Joan M. Tresserras (”comunicòleg”, whatever it means) tanca un article a  l’Ara sobre les bondats del sobiranisme i les limitacions de l’“espanyolisme polític i mediàtic” amb dues frases que són per caure d’esquena i no tornar a aixecar-se: “Recorda [es refereix al procés sobiranista] l’acumulació de girs i trencaments que van acompanyar l’adveniment de la modernitat burgesa. Però aquesta vegada, a Catalunya, l’impuls refundador i renovador ja pertany a uns altres sectors socials”. Pumba! La utopia comunista va fracassar, però l’Ítaca nostrada deixarà bocabadat l’univers, pel que es veu.

Tercera. Aquí el motiu del riure és exclusivament imputable als eminents rectors de la cosa pública. Titula El País: “Cataluña pide datos fiscales a los ciudadanos para su Hacienda propia”. I el subtítol explica: “La Generalitat invita a los contribuyentes a darle una copia del IRPF”. Amb accions de govern (per dir-ne alguna cosa) d’aquesta mena, el que em sorprèn és que a Madrid tinguin tanta por del procés independentista i tremolin com si demà passat ja haguéssim de tocar el dos d’Espanya. “Si us plau, deixi’m la declaració d’Hisenda, que anirem muntant la Hisenda catalana”. Sembla un acudit del Polònia.

Una perla sensacional a la pàgina 15 d’El Mundo: “La Audiencia desimputa a la mujer de González [el president del govern autonòmic de Madrid] por falta de motivación”. És veritat: sovint tenim la sensació, per no dir la sospita, que alguns jutges estan poc motivats per investigar la corrupció política, encara que no és això el que volia dir el periodista que ha redactat el titular.

I, per acabar, no m’ha fet ben bé riure, sinó que més aviat m’ha deixat perplex pel que no sé si qualificar de barra o d’inconsciència, o totes dues coses plegades, l’article de Jordi Gràcia a El País titulat “Una bomba de relojería”. Després de referir-se al cas d’Itziar González Virós, que va intentar canviar el sistema des de dins, entrant com a regidora a l’ajuntament de Barcelona, i va acabar fastiguejada de l’experiència, a més d’amenaçada de mort, Jordi Gràcia diu, des de la seva còmoda seguretat de catedràtic universitari, que això dels moviments alternatius i assemblearis –l’associacionisme, vaja– "contribuye al deterioro y el descrédito de las instituciones para resolver los problemas más agudos del ciudadano" i que el millor que poden fer és entrar en els partits polítics i sanejar-los. És a dir, més o menys el que va fer Itziar González i que els seus companys temporals del PSC es van encarregar d’impedir-li, indicant-li clarament on era la porta de sortida. Fer política des dels moviments ciutadans, des d’alternatives democràtiques, no vol dir demostrar la inutilitat de l’Estat, com sosté Gràcia, sinó més aviat questionar les notòries mancances d’aquest Estat. Basta veure el desenvolupament de l’actual campanya per a les eleccions europees per adonar-se de la sideral distancia entre els partits polítics i la gent. Clarivident i sempre atent a les últimes novetats, Gràcia es despenja avui amb un article a plana sencera lloant el "fulgurante" Ortega y Gasset. Són ganes.

EL RIQUER MÉS MARXISTA

Quaderns Crema ha publicat aquest mes un parell de comèdies molt boges escrites per Martí de Riquer entre 1935 i 1936. En vaig fer la ressenya al “Quadern” d’El País, on es va publicar la setmana passada. Tot seguit, vaig anar al Teatre Nacional, on es va posar en escena la segona d’aquestes comèdies, El triomf de la fonètica, de la qual faig aquí una petita crònica després de reproduir la ressenya.

La ressenya. La combinació de talent i longevitat de Martí de Riquer, mort l’any passat als 99 anys, va donar com a resultat una obra ingent que, sense exagerar gaire, podríem dir que constitueix, en ella mateixa, tota una literatura. La boutade ho semblarà menys si ens adonem que els seus assaigs i estudis poden llegir-se com a novel·la detectivesca (Cervantes, Passamonte y Avellaneda), d’aventures (Vida i aventures de don Pero Maça i Caballeros andantes españoles), biografia (Quinze generacions d’una família catalana) i autobiografia (una part substancial i substanciosa de Martí de Riquer. Viure la literatura, la biografia semidialogada escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler). Afegim-hi que va editar i traduir tota la poesia imaginable i més, que va escriure estudis essencials per a la història literària, social, militar i estètica de Catalunya, Espanya, França i Occitània (les heràldiques catalana i castellana, L’arnès del cavaller, Los cantares de gesta franceses, els tres volums de Los trovadores i els tres primers de la Història de la literatura catalana publicada per Ariel el 1964, obra fundacional i encara de referència) i que, per si tot això no fos prou, també es va fer càrrec d’un volum i mig (Antiguitat, Edat Mitjana i Renaixement) de la prodigiosa Historia de la literatura universal, coescrita amb José María Valverde i publicada per Planeta el 1968. Només un savi integral, un veritable home orquestra i, sobretot, un gran escriptor podia escriure tant i tan bé (perquè Riquer era capaç de fer amè el tema més ensopit).

Se sabia que havia escrit, als vint anys, dues comèdies, però ell no volia que se’n parlés gaire, segons havia recordat Josep Palau i Fabre. Ara, per fi, es tornen a editar i completen la “literatura riqueriana” amb una aportació dramatúrgica gens menyspreable. Spinoza i els gentils (1935) i El triomf de la fonètica (1936) són dues peces breus absolutament hilarants, representades una sola vegada per actors no professionals poc abans que esclatés la guerra civil. El jove Riquer, ja un medievalista incipient i reconegut, mostra aquí el vessant de “teatrer”. Ell, lector fervent de Bernard Shaw, que anava en colla amb Espriu, Rossellò-Pòrcel, Ignasi Agustí i Joan Teixidor a fer barrila a les estrenes, compon, amb un humor afí al dels germans Marx, que sempre el van fer riure molt, dues comèdies esbojarrades, plenes de ritme i de personatges de classe alta posats dins una coctelera on tenen cabuda esquimals que parlen català, armadures medievals que es posen a caminar, morts que ressusciten, lladres que cauen per la xemeneia, bromes sagnants sobre Freud i cabres que belen darrere dels bastidors (de fet, el mateix Riquer va proferir els bels que se sentien durant la representació d’El triomf de la fonètica). Humor delirant, tirant a absurd, alta comèdia amb tot d’embolics, on gairebé ningú és qui pensa que és i els papers s’intercanvien a una velocitat frenètica, aquestes dues obretes revelen un talent dramatúrgic que Riquer no va tornar a explotar, tret de dues farses històriques medievals escrites pel seu amic Joan Oliver, en les quals va col·laborar però que sembla que s’han perdut. Per més que ell les considerava “bromes eixelebrades”, hi trobem un cop més l’escriptor lúcid, intel·ligent i juganer, capaç d’esbossar uns divertiments amb aires de screwball comedy americana que, més desenvolupats, s’adirien amb autors com Mihura i Jardiel Poncela.

Crònica teatral. Com que la presentació d’El triomf de la fonètica a la sala Tallers del Teatre Nacional, els dies 9, 10 i 11 de maig, es presentava com a “lectura dramàtica”, m’esperava una funció semblant a allò que solen ser les òperes en concert: unes cadires alineades de cara al públic i uns actors que es van aixecant, successivament i alternativament, per llegir, quan els toca, la seva part. Esperava, doncs, divertir-me, perquè, com dic a la ressenya del “Quadern”, les comèdies de Riquer són d’una comicitat fenomenal, però també aventurava un cert destrempament per la simplificació escènica. La realitat, per sort, va ser ben diferent.

En entrar a la sala vam trobar un escenari teatral: un piano, unes butaques, cadires, uns micròfons de peu dret, d’aquells característics de la radiofonia antiga. Aquell atrezzo, aquella disposició escenogràfica, prometien, d’entrada, alguna cosa més que la simple lectura prevista. La sortida dels actors i de Jordi Basté (que al programa de mà apareixia com “el locutor”) van demostrar que aquella primera impressió era correcta: tots van anar ocupant els seus llocs xerrant entre ells, saludant-se ostentosament en el que s’endevinava com una coreografia deliberada. Un cop situats, Basté va anunciar que ens trobàvem als estudis d’EAJ-1 i que tot seguit podríem escoltar la transmissió radiofònica de la comèdia del jove Martí de Riquer titulada El triomf de la fonètica i situava l’escena a la primavera de 1936. Teatre, doncs, pur teatre. Més que una lectura dramàtica, allò era pròpiament la representació teatral d’una lectura. La idea és sensacional, perquè potencia les virtualitats còmiques de l’obra tot salvant algunes de les dificultats tècniques (per exemple, el desconegut que entra caient per la xemeneia i que després han d’entaforar en una armadura medieval). A partir d’aquest truc, la comèdia funciona de manera excel·lent i demostra que Riquer va encertar de ple en el plantejament i el desenvolupament. Fins i tot les acotacions, algunes d'elles prou divertides per se, en ser dramatitzades, afegeixen comicitat a la representació, com quan un simple "S'abracen" desferma un esclat de rialles perquè veus que dos actors que s'havien acostat al micròfon sense intervenir en el diàleg encaixen sorollosament perquè els oients percebin amb claredat l'abraçada. Si la impressió que vaig tenir al llegir la comèdia era que, al final, ja no sabies qui era fill de qui, de tan embullada que semblava la hilarant i accelerada resolució del tercer acte, sobre l’escenari, en canvi, tot quadrava, tot encaixava, i la riallada, en conseqüència, estava garantida. L’screwball comedy, el gran gènere dels anys 30, estava sobre l’escenari en tota la seva esplendor.

Seria una llàstima que aquesta representació (tres funcions en un sol cap de setmana) no tingués continuïtat. L’obra s’ho val, té un humor i una conya plenament vigents (“¿I com és que vosaltres, essent esquimals, parleu tan bé el català?” “A mi me’l va ensenyar a Cuba un negre que s’estimava més ésser negre que català”), els actors estan encertadíssims, des dels veterans com Manel Barceló i Arnau Vilardebò als joves com Marc Rius, que compon un Quim, el fill del burgès, amant de la fonètica, amb un aire d’estaquirot que em va recordar aquells beneits protagonistes de P.G. Wodehouse o en Hugh Grant quan fa de babau anglès arquetípic. Els efectes afegits a l’acurada composició de Riquer (el piano, amb les notes inicials de “La Santa Espina” que Enric, el pare, mana que toqui el pianista cada vegada que pronuncia el nom de la seva empresa, La Foca Nostrada; o els espaterrants interludis, que s’aprofiten per fer dues breus comèdies dins de la comèdia, reproduint la publicitat radiofònica de l’època però engegant també alguna broma anacrònica a costa de Josep Maria Flotats, per exemple) arrodoneixen una funció que valdria la pena que es veiés més, que fes gira o que es filmés per mostrar-la per la televisió.

PRETÈRITS IMPERFETS

Els llibres d'estil solen (o solien) retreure un ús impropi de l'imperfet d'indicatiu per referir-se a accions del passat esdevingudes en un moment concret i finit i que, per tant, en bona lògica, demanen que es faci servir el pretèrit perfet. És una pràctica freqüent en la premsa, com quan llegim: "Pedro remuntava el partit amb un gol en temps afegit" o "El banquer declarava a la sortida dels jutjats que no tenia diners a Suïssa". Tenia la impressió que aquest era un hàbit de les últimes dècades i sobretot periodístic, però algunes lectures recents m'han fet veure que la cosa no és pas d'ahir. Joan Oller, a la novel·la La barca d'Isis, de 1933, escriu per exemple això: "Quan a l'hora de sopar Soter no volgué res per a menjar, i només demanava aigua amb bolado, Pepet observava: –I, si se'ns posa malat, com ho farem?", on de Pepet no es pot dir sinó que "va observar". 

També Aurora Bertrana incorre sovint en aquest imperfet anòmal a les seves Memòries (sobretot en el segon volum, que em sembla que no va arribar a corregir i que es va publicar el 1975, l'any següent de la mort de l'escriptora). D'exemples n'hi ha molts: quan explica com descobreix Saint-Éxupery i es posa a llegir-ne tots els llibres, anota: "A partir d'aquell estiu, l'aviador-escriptor-pensador esdevenia un amic fidel". Un cas encara més flagrant el trobem quan es refereix a unes gestions burocràtiques a Ginebra, després d'haver marxat de Barcelona cap a la fi de la guerra civil: "Hi vaig anar [a l'Hôtel de Ville]. Explicava al funcionari encarregat dels permisos de residència el mateix que ja havia dit a l'inspector". La indefinició, la manca de concreció que comporta aquest ús de l'imperfet i que perjudica considerablement la qualitat de la prosa, es percep en una dolorosa confessió personal de Bertrana referida al seu impresentable marit: "La carta de monsieur Choffat m'ofuscava pel to de «perdonador magnànim» que l'home mostrava envers mi". La contundència de em va ofuscar es perd amb aquest imperfet difús .

Curiosament, tot el que em repèl i m'angunieja d'aquest mal ús de l'imperfet em fascina, en canvi, en un modisme verbal infantil que és semblant però no equiparable. Sovint amb aquella ànsia de joc que fins i tot els arriba a fer quequejar, els nens fan (i han fet sempre) servir l'imperfet en repartir els papers del joc i en explicar-ne les accions: "I-i-i-i llavors jo era el capità de la nau, i-i-i-i venies tu amb el supercoet i-i-i-i xocàvem i pumba!" Per què no fan servir el present? Misteri. Jo ja jugava així, i ho segueixen fent els meus fills, i els seus amics, i els escolto, entre sorprès i divertit, preguntant-me d'on ve aquesta manera de parlar, que en el seu cas sí que trobo ben natural. Suposo que el que implica és que, malgrat les accions concretes a què es refereixen, accions que estan realizant en aquell mateix moment, el que domina en la ment infantil és la multiplicitat de possibilitats que s'obren en el joc, i el fet que la durada de les accions en aquell temps elàstic i durador de la infància –un temps en què, per exemple, un mes d'agost té una intensitat i una consistència denses i inoblidables com un llarg prometatge–no té res a veure amb la nostra fugissera noció temporal d'adults.

POLÍTICA EDUCATIVA

El meu fill, de sis anys, ha anat aquesta setmana a la biblioteca municipal amb l’escola. És una visita que fan cada any, amb molt bon criteri, per donar a conèixer aquests equipaments i per fomentar l’hàbit de la lectura. Nosaltres ja hi anem sovint i a ell no li ve de nou ni hi descobreix res, però m’està bé aquesta iniciativa escolar, la trobo excel·lent i oportuna.

I em diu ell, després de la visita:

—Saps què no es pot fer a la biblioteca?

—Què no s’hi pot fer?

—No s’hi pot menjar.

—Ah, és clar.

—I saps què no s’hi pot fer, tampoc?

—No.

—No s’hi pot cridar.

—Ah, és clar.

—I saps què més tampoc s’hi pot fer?

—Encara més? —començo a arrufar el nas.

—Escoltar música. Bé, si ho fas amb l’MP3, sí, perquè no molestes ningú.

—Ah, és clar.

—I saps què més tampoc s’hi pot fer?

—???

—No pots llegir a sota la taula.

            —Home, és clar, però em fa l’efecte que no se li deu acudir a gaire gent això de posar-se a llegir a sota d’una taula. Però, escolta, us han explicat alguna cosa que sí que es pugui fer a la biblioteca? —remato la ja una mica inversemblant conversa.

            Les biblioteques municipals són un dels serveis públics que, en general, funcionen més bé en aquest país, almenys a la província de Barcelona. Però a vegades et fas creus dels criteris pedagògics que tenen algunes persones amb responsabilitats educatives. El nen va venir de la biblioteca amb un full amb recomanacions i propostes educatives sobre la biblioteca, tot molt positiu, sí, però no deixa de sobtar-me que el que li hagués quedat més a la memòria era el catàleg de prohibicions.

ESPÈCIE EXTINGIDA

Llegeixo a La Vanguardia d'avui que la Universitat de Barcelona suprimeix el grau de Filologia Romànica, aquell que es va estrenar el curs 1983-1984, com vaig recordar a la nota anterior, i del qual represento el 50% de la primera lleva, que es va llicenciar el juny de 1985. No cal fer gaire drama ni plorera. El pla Bolonya, l’escassa matriculació d’estudiants (en el mon capellanesc en dirien “la falta de vocacions”), una societat “competitiva” que no atorga valor a aquest tipus de coneixement suposadament poc pràctic, intel·lectual, generalista, que es diu que no té una utilitat aplicable en l’actual món laboral, tot plegat ha rematat aquests estudis. Fa temps que diversos professors m'han comentat que la Facultat de Filologia s'assembla cada cop més a una simple escola d'idiomes. Però, fet i fet, dubto que aquesta reorientació doni resposta tampoc a "allò que la societat del segle XXI demanda" i que es veu que no és precisament la filologia romànica: l’analfabetisme funcional és cada cop més notori. Quan es llança per enèsima vegada el suat crit de “força, Barça” o “força” el que sigui, ja gairebé mai no hi posen la coma, deu resultar extravagant i tot reclamar-la. I a Tito Vilanova l’han enterrat amb el lema redundant “Per sempre etern”, com si una cosa eterna no fos per sempre, o viceversa. La llengua, això que es veu que ens defineix tant, cada vegada interessa menys, i grapejar-la maldestrament no es considera que sigui una indignitat. Sóc, en definitiva, un membre d’una espècie que avança ràpidament cap a la seva extinció. Molt adequadament, La Vanguardia il·lustra la notícia amb una fotografia del sant patró i mestre absolut dels estudis romànics a la Universitat de Barcelona, Martí de Riquer. Una preciosa fotografia al Pati de Lletres, segurament de la fi dels anys cinquanta o dels seixanta. Una fotografia antiga. Com els llicenciats en Romàniques (que ens vam divertir tant).